Matar els fills (Medea)

Medea i els seus fills, d'Aimé Morot

Medea mata els seus fills. Aquest seria el titular. Ara caldria veure l’article i l’anàlisi. La primera posada en escena d’aquesta obra d’Eurípides es va fer l’any 431 a C. Gairebé 2.500 anys després continua vigent i s’ha representat aquesta temporada a Barcelona, coincidint en cartellera amb Èdip, de Sòfocles. Dues grans tragèdies clàssiques en el programa teatral. Tan antigues i tan actuals, alhora. La Medea del Lliure ha estat representada per l’Emma Vilarasau. Cal una gran dama de l’escena per encarnar un personatge tan complex. Ho han fet la Xirgu, l’Espert o la Callas a la pel·lícula del Pasolini.

Els pintors, que han de congelar tota una narració en una sola imatge, han representat Medea principalment en dues vessants: la de fetillera i la d’assassina. La primera, la maga, ens la situa en l’inici del mite. Ella és neta d’Helios, el Sol, que creua el cel amb el seu carro cada dia; per tant, és neboda de Circe, aquella nimfa que a L’Odissea transforma els tripulants d’Ulisses en animals, i també de Pasífae, la reina de Creta que parirà el Minotaure. Tota una saga de dones amb dons especials. Medea, abans de començar cap història d’amor, és ja una sàvia, perquè ella sap, que vol dir que té coneixements que la resta de mortals no tenen. Quan Jàson (i els Argonautes) arriben al seu país, la Còlquida, tenen una missió concreta: aconseguir el velló d’or que penja de l’arbre sagrat custodiat per un drac. Medea, enamorada, l’ajuda, i serà amb els seus ungüents que l’heroi superarà proves i amb les seves locions que adormirà el drac. Qui pot adormir un drac, animal de poder? Algú amb poders superiors. Medea no és, doncs, qualsevol princesa i, a més, ve d’Orient, perquè la Còlquida estava a l’extrem est del Mar Negre.

La segona Medea, la que comet el crim que cap mare hauria de cometre, la situa al final del relat. Havia escapat amb l’heroi, havia traït la família, havia matat per la parella, havien tingut dos fills, i un dia Jàson la vol deixar per una altra, per la filla del rei Creont de Corint, lloc on fa deu anys que resideixen. Sola, abandonada, en terra de ningú, i resignada? Ni parlar-ne. Elimina el rei i la filla amb un vestit enverinat i mata els seus dos fills, segons la versió d’Eurípides, que no és l’única ni la primera. En altres fonts, els nens no moren a les seves mans. En tot cas, allò que Jàson destrossa amb la seva actitud, Medea ho fulmina: no hi haurà llar, no hi haurà fills, però Jàson tampoc no tindrà ni més mullers ni més descendència. 

L’artista francès Aimé Morot pinta una Medea meditativa amb els nens sobre el seu cos, un cos ample i rotund, amb la mirada perduda, en un debat intern dolorós i impossible. Quina decisió més difícil. Quin final més tràgic. Per això ha perdurat, pel seu alt voltatge. I per això cal llegir l’article i no només el titular. I per això la mort lenta de la premsa ens farà més dèbils i ens farà més pobres. Em diuen que és el darrer dia que surt aquest suplement. Intentaré transformar tot això en un llibre, però enyoraré les dames d’aquest laberint i la reflexió cultural d’aquestes pàgines. S’estan matant uns fills. Gràcies per l’espai i mil gràcies als lectors.

Faraones / Faraonas (Cleopatra)

Febrer. Carnaval. Entro en una botiga i les dependentes van disfressades de Cleòpatra, però, a l’estil Elisabeth Taylor, maquillades amb una ratlla molt negra i una ombra d’ulls molt blava. La marca Liz perviu (des de 1963!). Feia falta tota una estrella de Hollywood per posar-se en la pell d’aquesta gran dama d’Egipte lidiant amb un Marc Antoni encarnat pel seu Richard Burton. Mites sobre mites.

 

Poques faraones són recordades. Nefertiti? Hatshepsut? Cleòpatra ens sembla única, però n’hi va haver moltes, ja que el nom era molt habitual en la seva dinastia, la Ptolemaica. Ella va ser la Cleòpatra VII (i última). Quan més de dos segles abans Alexandre el Gran va conquerir Egipte, va fundar una capital nova amb el seu nom, Alexandria, a la zona delta, de cara al Mediterrani. Un dels seus generals, Ptolomeu, seria el primer de la saga grega que governaria el país del Nil des d’aquesta ciutat marmòria i cosmopolita.  Des del mar es divisava de lluny gràcies a una alta torre construïda sobre l’illeta de Faros, el Far d’Alexandria, una de les set meravelles del món. D’aquí vindrà el nom de far en les llengües romàniques.  I per descomptat, tenia la cèlebre biblioteca que acumulava documentació de mig món (recordem la pel·lícula “Hipàtia”). Cleòpatra es va criar en un ambient de riquesa cultural. Havia rebut educació hel·lenística, era poliglota, i la primera de la seva estirp que dominava egipci, la llengua del poble.

Shakespeare va immortalitzar la imatge de gran seductora que desperta passions insaciables i per això sotmet a homes de la talla de Juli Cèsar o Marc Antoni. En el món de l’art ha estat especialment tractada la seva mort envoltada de misteri. La llegenda diu que per evitar desfilar per Roma esclavitzada -com a trofeu de la victòria d’Octavi-  es va suïcidar amb el verí d’una serp. La imatge d’un nuu femení subjectant una serp a l’alçada del pit la trobareu a moltes obres del XVI i XVII. Però al XIX, el gust pel drama, les passions, l’exotisme i la mort genera escenes més pomposes, i l’astuta Cleòpatra, que va enganyar el seu enemic fins al darrer moment fent-se portar un cistell ple de figues amb la serp (un àspid) camuflada, és una perfecta femme fatale. El moment congelat en el quadre de Rixens desplega el que descriu Plutarc. La dama es mor havent desafiat l’adversari. La cistella és a terra. Una de les serventes jau als seus peus i l’altra li està col·locant la diadema. Important aquest detall. La corona dels faraons sempre tenia gravada una cobra aixecada, el Uraeus d’or, símbol de la reialesa, del sol, protegia del mal i emanava flames. Es situa en el mateix lloc que els hindús localitzen el tercer ull, el de la clarividència, allà on la serp kundalini arribarà ascendint des dels xacres inferiors. La serp, animal dotat de magnetisme en totes les cultures.

Si Cleòpatra era guapa o no, tenia el nas gran o petit, va tenir un o mil amants, és insignificant. Va ser una governant digna de passar a la posteritat. Per als romans era una egípcia, per als egipcis era una grega. Dona i estrangera, ho tenia difícil. La llàstima és que això encara no ha canviat. I com a mostra, Trump. Ha desbancat la dona (Hillary) i l’estranger (Obama). Ara veurem el que ens espera. Perquè ens afectarà a tots. I els americans no són com els romans, ja ens agradaria. Aqüeductes, o murs?

Publicat: Diumenge 19 de febrer

Secció: Des del Laberint

Suplement Cultura

Diari ELPUNTAVUI

Faraonas

Febrero. Carnaval. Entro en una tienda y las dependientas van disfrazadas de Cleopatra, pero, al estilo Elisabeth Taylor, maquilladas con una línea muy negra y una sombra de ojos muy azul. La marca Liz pervive (desde 1963!). Hacía falta toda una estrella de Hollywood para ponerse en la piel de esta gran dama de Egipto lidiando con un Marco Antonio encarnado por su Richard Burton. Mitos sobre mitos. 

Pocas faraonas son recordadas. ¿Nefertiti? ¿Hatshepsut? Cleopatra nos parece única, pero hubo muchas, puesto que el nombre era muy habitual en su dinastía, la Ptolemaica. Ella fue Cleopatra VII (y última). Cuando más de dos siglos antes Alejandro Magno conquistó Egipto, fundó una capital nueva con su nombre, Alejandría, de cara al Mediterráneo. Uno de sus generales, Ptolomeo, sería el primero de la saga griega que gobernaría el país del Nilo desde esta ciudad marmórea y cosmopolita. Desde el mar se divisaba de lejos gracias a una alta torre construida sobre el islote de Faros, el Faro de Alejandría, una de las siete maravillas del mundo. De aquí vendrá el nombre de faro en las lenguas románicas. Y por supuesto, tenía la célebre biblioteca que acumulaba documentación de medio mundo (recordemos la película “Hipatia”). Cleopatra se crió en un ambiente de riqueza cultural. Había recibido educación helenística, era políglota, y la primera de su estirpe que dominaba egipcio, la lengua del pueblo. 

Shakespeare inmortalizó la imagen de gran seductora que despierta pasiones insaciables y por eso somete a hombres de la talla de Julio César o Marco Antonio. En el mundo del arte ha sido especialmente tratada su muerte rodeada de misterio. La leyenda dice que para evitar desfilar por Roma esclavizada -como trofeo de la victoria de Octavio- se suicidó con el veneno de una serpiente. La imagen de un desnudo femenino sujetando una serpiente a la altura del pecho la encontraréis en muchas obras del XVI y XVII. Pero en el XIX, el gusto por el drama, las pasiones, el exotismo y la muerte genera escenas más pomposas, y la astuta Cleopatra, que engañó a su enemigo hasta el último momento haciéndose traer un cesto lleno de higos con la serpiente (un áspid) camuflada, es una perfecta femme fatale. El momento congelado en el cuadro de Rixens muestra lo que describe Plutarco. La dama se muere habiendo desafiado el adversario. La cesta está en el suelo. Una de las criadas yace a sus pies y la otra le está colocando la diadema. Importante este detalle. La corona de los faraones siempre tenía grabada una cobra levantada, el Uraeus de oro, símbolo de la realeza, del sol, protegía del mal y emanaba llamas. Se sitúa en el mismo lugar donde los hindúes localizan el tercer ojo, el de la clarividencia, allá donde la serpiente kundalini llegará ascendiendo desde los chacras inferiores. La serpiente, animal dotado de magnetismo en todas las culturas. 

Si Cleopatra era guapa o no, tenía la nariz grande o pequeña, tuvo uno o mil amantes, es insignificante. Fue una gobernante digna de pasar a la posteridad. Para los romanos era una egipcia, para los egipcios era una griega. Mujer y extranjera, lo tenía difícil. La lástima es que esto encara no ha cambiado. Y como muestra, Trump. Ha desbancado a la mujer (Hillary) y al extranjero (Obama). Ahora veremos lo que nos espera. Porque nos afectará a todos. Y los americanos no son como los romanos, ya nos gustaría. ¿Acueductos, o muros?

Esperances / Esperanzas (Pandora)

Pandora, Thomas Benjamin Kennington, 1908

Gener. Encetem l'any sempre amb l'esperança que serà millor que l'anterior. Perquè l'esperança és l'últim que es perd. Com la caixa de Pandora, que en obrir-la escampa tots els mals per a la humanitat excepte l'esperança, que estava al fons de tot i és el que queda com a consol per als homes.

Pandora és una dona dels orígens, com Lilith en la tradició jueva o Eva en la bíblica. Va ser creada per ordre de Zeus i dotada de les millors qualitats. Hefest la modela amb fang a imatge de les deesses immortals. Atenea l'endinsa en l'art de teixir. Afrodita vessa sobre el seu cap la sensualitat. Les Gràcies li col·loquen un collaret d'or. Les Hores la coronen de flors primaverals. Però com a toc final, Hermes forja en el seu pit una curiositat inesgotable. I aquesta és la llavor que la conduirà a obrir la caixa: no pot suportar no saber què hi ha dins.

Com es pot tenir un cofre prohibit? Un arbre prohibit? Una cambra prohibida? Una paraula prohibida? Els humans difícilment ho podem resistir. Més prohibit, més ens tempta. Per això Eva menja pomes de l'arbre. Per això en el conte de Barbablava la princesa obre l'habitació prohibida, l'única entre les tantes del gran castell a la qual no podia accedir, però la més interessant, és clar. I un cop veu què hi ha dins, llavors la clau sagna i la delata. Perquè ja mai no pots tirar enrere i fer veure que no ho has vist. Saber té un cost.

Pandora i la caixa són un regal enverinat. Zeus estava enfadat perquè Prometeu havia robat el foc dels déus per donar-lo als homes. I, com a càstig, envia al seu germà Epimeteu una dona irresistible amb un regal misteriós com a dot de matrimoni. Ella no sap què conté, però transgredeix la norma i ho destapa. I les calamitats s'espargeixen pel món (bogeria, malaltia, treball, vellesa...) El pintor Thomas Kennington ha representat una Pandora nua en un acusat gest de penediment, amb la mà dreta tapant-se la cara. Se n'adona, del que ha suposat la seva acció. I sap que ja no té remei. L'escenari ens recorda una Magdalena penitent a la cova. El petit cofre platejat que sosté amb la mà esquerra és obert. Les fonts antigues parlen d'una gerra, però a partir del Renaixement (per Erasme) s'ha conegut com “la caixa de Pandora”.

Dones a la recerca de coneixement que són perilloses. Avui, quan volem saber més anem a la finestreta de Google. Si hi escrius la paraula “Hermes”, surt una marca de roba. Si poses “Pandora”, una marca de joies. Malgrat tot, us animo a transgredir i pagar el cost de saber-ne més.

Publicat 22 gener 2017 

Secció Des del Laberint

Suplement Cultura

Diari El Punt Avui

Esperanzas

Enero. Empezamos el año siempre con la esperanza que será mejor que el anterior. Porque la esperanza es lo último que se pierde. Como con la caja de Pandora, que al abrirla esparcía todos los males por la humanidad excepto la esperanza, que estaba en el fondo de todo y es lo que queda como consuelo para los hombres.

Pandora es una mujer de los orígenes, como Lilith en la tradición judía o Eva en la bíblica. Fue creada por orden de Zeus y dotada de las mejores cualidades. Hefesto la modela con barro a imagen de las diosas inmortales. Atenea la adentra en el arte de tejer. Afrodita derrama sobre su cabeza la sensualidad. Las Gracias le cuelgan un collar de oro. Las Horas la coronan de flores primaverales. Pero como toque final, Hermes forja en su pecho una curiosidad inagotable. Y ésa es la semilla que la conducirá a abrir la caja: no puede soportar no saber qué hay dentro.
 

¿Cómo se puede tener un cofre prohibido? ¿Un árbol prohibido? ¿Una cámara prohibida? ¿Una palabra prohibida? Los humanos difícilmente lo podemos resistir. Más prohibido, más nos tienta. Por eso Eva come manzanas del árbol. Por eso en el cuento de Barba Azul la princesa abre la habitación prohibida, la única entre las tantas del gran castillo a la cual no podía acceder, pero la más interesante, está claro. Y una vez contempla qué hay dentro, entonces la llave sangra y la delata. Porque ya nunca puedes echar atrás y pretender que no lo has visto. Saber tiene un coste.

Pandora y la caja son un regalo envenenado. Zeus estaba enfadado porque Prometeo había robado el fuego de los dioses para darlo a los hombres. Y, como castigo, envía a su hermano Epimeteo una mujer irresistible con un regalo misterioso como dote de matrimonio. Ella no sabe qué contiene, pero transgrede la norma y lo destapa. Y las calamidades se esparcen por el mundo (locura, enfermedad, trabajo, vejez...) El pintor Thomas Kennington ha representado una Pandora desnuda en un acusado gesto de arrepentimiento, con la mano derecha tapándose la cara. Se da cuenta de lo que han supuesto sus actos. Y sabe que ya no tiene remedio. El escenario nos recuerda a una Magdalena penitente a la cueva. El pequeño cofre plateado que sostiene con la mano izquierda está abierto. Las fuentes antiguas hablan de una jarra, pero a partir del Renacimiento (por Erasmo) se ha conocido como “la caja de Pandora”.

Mujeres en busca de conocimiento que son peligrosas. Hoy, cuando queremos saber más vamos a la ventanilla de Google. Si escribes la palabra “Hermes”, aparece una marca de ropa. Si tecleas “Pandora”, una marca de joyas. A pesar de todo, os animo a transgredir y pagar el coste de saber más.

El regal d'una reina / El regalo de una reina (La reina de Saba)

Ve el temps dels amics invisibles, els visibles, el tió i aquesta roda del consum compulsiu que ens esgota a tots però de la qual sembla que no podem escapar. Fer un regal és una cosa bonica. El problema ve quan no es tracta d'un gest autèntic sinó d'una convenció o, encara pitjor, una obligació (ineludible?). Potser un dels regals (metafòrics) més importants de les festes de Nadal és la mirada de la canalla la nit de Reis, que ens transporta a l'edat de la innocència. En la simbòlica bíblica els tres reis representaven els tres continents, o les tres grans races de la humanitat, o les tres edats de l'home. S'ha dit que eren mags, savis, astròlegs i anaven a adorar aquell infant guiats per una estrella brillant. Sempre s'ha de seguir la llum. Els regals eren lliurats en forma d'ofrena i tenien un significat. Or: tribut per a un rei; encens: aroma que s'eleva, per al culte al Déu; i mirra: un bàlsam molt preuat amb què s'ungia el cos (de l'home). L'antecedent en l'Antic Testament d'aquest episodi el protagonitza una dona, la reina de Saba, que es desplaça fins a Jerusalem per visitar el rei Salomó i l'omple de regals. Si els tres mags venien d'Orient, ella procedeix de terres exòtiques i llunyanes. Alguns han afirmat que del Iemen; altres, d'Etiòpia, per això es parla d'una dona de pell fosca. Amb els seus camells ha transportat perfums, pedres precioses i or. Però ella anhela, sobretot, posar a prova el coneixement del rei. La saviesa de Salomó era coneguda arreu. Si el seu pare David havia estat un guerrer, ell era un home de pau i prudència. Va ser l'encarregat de fer construir el temple on s'havia de custodiar l'arca de l'aliança, que contenia les famoses Taules de la Llei. Per tant era un temple mític, casa de Jahvé. Ha estat el gran referent per als jueus i també un model per als francmaçons –en qualsevol lògia veureu les mateixes dues columnes que flanquegen l'entrada.

Al costat del temple, Salomó va edificar el seu palau reial, de manera que unia el santuari i la monarquia. El llibre dels Reis enumera les dependències de l'edifici, entre elles el Pòrtic del Tron, que és l'escenari que recrea amb una rotunda arquitectura el pintor Edward Poynter. A final del segle XIX, proliferen les excavacions arqueològiques al Pròxim Orient. Els pintors anglesos podien observar objectes de ben a prop –especialment al British Museum– i traslladar en els seus quadres tota mena de detalls generant una pomposa ambientació que encaixava amb la moda orientalitzant de l'època, tant del gust de la clientela.

La reina de Saba apareix fent una reverència solemne. Després de meravellar-se amb el luxe de la cort, voldrà seure amb Salomó per plantejar-li preguntes i el posa a prova a base d'enigmes –com l'esfinx–. Es confronten els sabers, una tensió entre la força femenina i masculina que es resol amb èxit perquè la saviesa de Salomó, com diu la Bíblia, va superar orientals i egipcis.

En aquesta època nostra de molt regal banal, molta dada dispersa i moltes imatges vàcues, cal pensar què ens fa més savis, perquè erudició no és saviesa, ni informació és coneixement. En tot cas si heu de comprar, aneu als petits, aquells que ho dissenyen, ho pensen, ho manipulen i en tenen cura. El dia que desapareguin, el món serà més uniforme i les ciutats, més inhabitables.

Publicat el 18 de desembre de 2016

Secció "Des del Laberint"

Suplement Cultura

Diari El Punt Avui

El regalo de una reina 

Se acerca el tiempo de los amigos invisibles, los visibles, y esa rueda del consumo compulsivo que nos agota a todos pero de la cual parece que no podemos escapar. Regalar es algo bonito. El problema surge cuando no se trata de un gesto auténtico sino de una convención o, todavía peor, una obligación (¿ineludible?). Quizá uno de los regalos (metafóricos) más importantes de las Navidades es la mirada de los niños la noche de Reyes, que nos transporta a todos a la edad de la inocencia. En la simbólica bíblica los tres reyes representaban los tres continentes, o las tres grandes razas de la humanidad, o las tres edades del hombre. Se ha dicho que eran magos, sabios, astrólogos e iban a adorar aquel niño guiados por una estrella brillante. Siempre se tiene que seguir la luz. Los regalos eran entregados en forma de ofrenda y tenían un significado. Oro: tributo para un rey; incienso: aroma que se eleva, para el culto a Dios; y mirra: un bálsamo muy preciado con que se ungia el cuerpo (del hombre). 

El antecedente en el Antiguo Testamento de este episodio lo protagoniza una mujer, la reina de Saba, que se desplaza hasta Jerusalén para visitar al rey Salomón y lo agasaja con regalos. Si los tres magos venían de Oriente, ella procede de tierras exóticas y lejanas. Algunos han afirmado que del Yemen; otros, de Etiopía, por eso se habla de una mujer de piel oscura. Con sus camellos ha transportado perfumes, piedras preciosas y oro. Pero ella anhela, sobre todo, poner a prueba el conocimiento del rey. La sabiduría de Salomón era muy conocida. Si su padre David había sido un guerrero, él era un hombre de paz y prudencia. Fue el encargado de hacer construir el templo donde se tenía que custodiar el arca de la alianza que contendía las famosas Tablas de la Ley. Un templo mítico, casa de Yahvé. Ha sido lo gran referente para los judíos y también un modelo para los francmasones –en cualquier logia veréis las mismas dos columnas que flanquean la entrada.

Junto al templo, Salomón edificó su palacio real, de forma que unía el santuario y la monarquía. El libro de los Reyes enumera las dependencias del edificio, entre ellas el Pórtico del Trono, que es el escenario que recrea con una rotunda arquitectura el pintor Edward Poynter. A finales del siglo XIX proliferan las excavaciones arqueológicas en el Próximo Oriente. Los pintores ingleses podían observar objetos de cerca –especialmente en el British Museum– y trasladar en sus cuadros todo tipo de detalles generando una pomposa ambientación que encajaba con la moda orientalizante de la época, tan del gusto de la clientela.

La reina de Saba aparece haciendo una reverencia solemne. Después de maravillarse con el lujo de la corte, querrá sentarse con Salomón para plantearle preguntas y ponerlo a prueba en base de enigmas –como la esfinge–. Se confrontan los saberes, una tensión entre la fuerza femenina y masculina que se resuelve con éxito porque la sabiduría de Salomón, como dice la Biblia, superó orientales y egipcios.

En esta época nuestra de mucho regalo banal, mucho dato disperso y muchas imágenes vacuas, hay que pensar qué nos hace más sabios, porque erudición no es sabiduría ni información es conocimiento. En cualquier caso, si tenéis que comprar, mejor ir a los pequeños, aquellos que lo diseñan, lo piensan, lo manipulan y lo cuidan. El día que desaparezcan, el mundo será más uniforme y las ciudades, más inhabitables.

Instints desperts / Instintos despiertos (Àrtemis)

A final de novembre tenim de nou una cita amb el dia mundial de la “violència de gènere”. És una etiqueta prou freda per designar un tema tan punyent: homes que maltracten les (seves) dones. Maltractament físic i psicològic, i moltes morts. Les estadístiques ens demostren que en països amb altes cotes de població universitària, com el cas dels nòrdics, el fenomen persisteix. És difícil penetrar en el complex terreny de les relacions afectives. Com es pot arribar a anul·lar tant, una persona? Això sempre em fa pensar en un model concret: Àrtemis.

Per què Àrtemis? Perquè és implacable amb els que gosen vulnerar el seu univers femení. En un passatge del mite sorprèn un caçador, Acteó, espiant-la mentre es banya nua en un gorg amb les nimfes. Quan se n'adona, actua ràpidament esquitxant-lo amb aigua. Gràcies als seus poders divins, el líquid transformarà l'home en un cérvol que acabarà devorat pels seus gossos rastrejadors. En el quadre del polonès Henryk Siemiradzki la veiem amb el gest instintiu de mullar l'intrús. Al fons s'hi observa la figura masculina amb unes banyes ramificades que li van creixent al cap. En la línia de Sartre, un voyeur és un violador disfressat. Davant d'algú que profana la intimitat sense permís, ja pots intuir que anirà a més i la resposta ha de ser ràpida i clara. No és no. Sense excuses ni matisos.

Potser és més popular la imatge romanitzada d'aquesta deessa, la Diana caçadora. Al Museu del Louvre hi ha l'escultura coneguda com Diana de Versalles que instaura en bona mesura el prototipus que s'ha utilitzat durant molts segles: jove gràcil amb les sagetes que li concedeix el seu pare Zeus de petita, i una túnica curta que li permet córrer lliure pel món natural. Sovint la trobareu amb una mitja lluna enmig del front, símbol que la identifica com la germana bessona d'Apol·lo, el sol.

Però per al tema d'avui ens interessa més l'Àrtemis arcaica amb tota la seva potència. El seu temple més important era a la ciutat d'Efes, a l'Àsia Menor, i es considerava una de les set meravelles del món (antic). Una de les versions conservades de l'Àrtemis d'Efes tenia el rostre fosc, el to de la terra negra fecunda. També se li atribueix un antecedent en la figureta minoica de l'illa de Creta, la potnia theron o “senyora de les feres”, perquè ella domina l'entorn feréstec i els seus animals. Àrtemis conviu amb naturalitat entre cérvols, llops, óssos o lleons. I el món salvatge es regeix per altres lleis. Qualsevol d'aquests mamífers, davant el mínim indici d'amenaça, surt a protegir els seus amb urpes i dents.

A la natura no hi ha judici moral sobre el bé i el mal i si et despistes el depredador se't menja. Potser començaríem per aquí, per mantenir a ratlla els depredadors (masculins o femenins) del món modern. No s'hi ha de quedar bé ni complaure'ls, ni en l'àmbit laboral ni personal i, menys encara en l'amorós, perquè al final les parets de la pròpia llar encobreixen les grans pallisses.

A Àrtemis se la podria acusar de cruel, però en determinats moments cal invocar aquesta part interior instintiva (i salvatge). La deessa té prou fortalesa per ajudar els vulnerables, començant per la seva mare, quan un gegant la viola. La premsa informava fa un mes que un violador en permís penitenciari va agredir una dona de Barcelona que va acabar a urgències. Davant d'agressors, desconeguts o propers, tots, tots, hem de tensar l'arc, i si cal, fer diana.

 

20 de novembre de 2016

Secció Des del laberint

Suplement Cultura

Diari el Punt Avui

Instintos despiertos

A finales de noviembre tenemos de nuevo una cita con el día mundial de la “violencia de género”. Es una etiqueta bastante fría para designar un tema tan descorazonador: hombres que maltratan a (sus) mujeres. Maltrato físico y psicológico, y muchas muertes. Las estadísticas nos demuestran que en países con altas cotas de población universitaria, como el caso de los nórdicos, el fenómeno persiste. Es difícil penetrar en el complejo territorio de las relaciones afectivas. ¿Cómo se puede llegar a anular tanto a una persona? Esto siempre me hace pensar en un modelo concreto: Ártemis.

Por qué Ártemis? Porque es implacable con los que osan vulnerar su universo femenino. En un pasaje del mito sorprende a un cazador, Acteón, espiándola mientras se baña desnuda en un lago con las ninfas. Cuando se da cuenta, actúa rápidamente salpicándolo con agua. Gracias a sus poderes divinos, el líquido transformará al hombre en un ciervo que acabará devorado por sus perros rastreadores. En el cuadro del polaco Henryk Siemiradzki la vemos con el gesto instintivo de mojar el intruso. En el fondo se observa la figura masculina con unos cuernos ramificados que le van creciendo por la cabeza. En la línea de Sartre, un voyeur es un violador disfrazado. Ante alguien que profana la intimidad sin permiso, ya puedes intuir que irá además y la respuesta tiene que ser rápida y clara. No es no. Sin excusas ni matices.

Quizá es más popular la imagen romanizada de esta diosa, la Diana cazadora. En el Museo del Louvre hay la escultura conocida como "Diana de Versalles" que instaura en buena medida el prototipo que se ha utilizado durante muchos siglos: joven grácil con las flechas que le concede su padre Zeus de pequeña, y una túnica corta que le permite correr libre por el mundo natural. A menudo la encontraréis con una media luna la frente, símbolo que la identifica como la hermana gemela de Apolo, el sol.

Pero para el tema de hoy nos interesa más la Ártemis arcaica con toda su potencia. Su templo más importante estaba en la ciudad de Éfeso, en Asia Menor, y se consideraba una de las siete maravillas del mundo (antiguo). Una de las versiones conservadas de la Ártemis de Éfeso tenía el rostro oscuro, el tono de la tierra negra fecunda. También se le atribuye un antecedente en la figurilla minoica de la isla de Creta, la potnia theron o “señora de las fieras”, porque ella domina el entorno indómito y sus animales. Ártemis convive con naturalidad entre ciervos, lobos, osos o leones. Y el mundo salvaje se rige por otras leyes. Cualquiera de estos mamíferos, ante el mínimo indicio de amenaza, sale a proteger sus con garras y dientes.

En la naturaleza no hay juicio moral sobre el bien y el mal, y si te despistas, el depredador te come. Quizá empezaríamos por aquí, para mantener a raya los depredadores (masculinos o femeninos) del mundo moderno. No se tiene que quedar bien con ellos ni complacerlos, ni en el ámbito laboral ni personal y, menos todavía en el amoroso, porque al final las paredes del propio hogar encubren las grandes palizas.

A Ártemis se la podría acusar de cruel, pero en determinados momentos hay que invocar esta parte interior instintiva (y salvaje). La diosa tiene suficiente fortaleza para ayudar a los vulnerables, empezando por su madre, cuando un gigante la viola. La prensa informaba hace un mes que un violador en permiso penitenciario agredió una mujer de Barcelona que acabó en urgencias. Ante agresores, desconocidos o cercanos, todos, todos, tenemos que tensar el arco, y si hace falta, hacer diana.

Abandonades / Abandonadas (Ariadna)

Ariadna (Ariadne) John William Waterhouse

Octubre. Els dies s'escurcen. Les fulles engrogueixen. Les aus canvien de latitud. Així s'ha vist sempre si s'observa el cel amb calma. L'arribada de bandades és un dels indicadors naturals dels canvis d'estació. Ja des de l'antiguitat el fenomen de la migració causava fascinació. Diuen que els druides vaticinaven el futur segons el vol d'algunes espècies. A l'antiga Grècia es practicava, com a ritual, la dansa de la grua, imitant el moviment d'aquest ocell elegant que venia massivament del nord. Ho feien en un circuit que simulava un laberint, rememorant el mite del Minotaure.

Ariadna és la gran dama del laberint. Ella li va proporcionar a l'heroi Teseu el fil, aquell fil que el salvaria perquè li permetria trobar el camí de retorn en els intricats passadissos del cau del Minotaure després d'haver-lo matat. Ariadna és germana d'aquella criatura monstruosa, mig brau mig home, nascuda d'un amor impossible entre sa mare, la reina Parsífae, i un toro blanc sagrat que Posidó havia fet emergir de les aigües. Perquè als divins no se'ls pot enganyar, i el rei Minos en lloc de sacrificar aquella bèstia majestuosa com a ofrena en va posar un altre i d'aquestes mesquineses mai no en surts indemne. I va arribar allò, batejat com a toro de Minos, per recordar-l'hi constantment.

Qui traeix els seus propis déus veu com li creix per dins una ombra que brama, i per tenir-la aplacada es paga un preu molt alt. Amagar la bèstia a l'interior d'un palau complex o a les entranyes de la terra no et deslliura. Creta vivia amb una amenaça latent. Havien de morir molts joves per saciar la seva fam. Com tots els nostres somnis que neixen i es marceixen constantment si vivim a traïció del que som.

Ariadna s'enamora de l'heroi i l'ajuda. Ella és la clau perquè la gesta es pugui complir i el malefici s'interrompi. Ella entén que s'ha de parlar amb Dèdal, el constructor del laberint. Ella subjecta el fil per traçar el camí. Ella espera valenta a fora perquè sap que la majoria dels que entren no tornen o tornen transformats. Quantes vegades algú ens ha fet d'Ariadna i ens ha guiat per sortir de les nostres espirals interiors? Quina diferència entre tenir, o no tenir, algú que et tibi el fil. 

Complida la missió, els amants s'escapen. No podia ser d'altra manera. Junts per sempre. Però en la primera parada a l'illa de Naxos, Teseu l'abandonarà. Els artistes han congelat just aquest moment on ella es desperta i se n'adona. Molt pocs han representat Ariadna com a portadora del fil. L'han retratada en la derrota: sola, enfonsada, decebuda, perplexa. El quadre és de John William Waterhouse, i com tants altres pintors victorians, interpreten la dama necessitada de rescat. A l'horitzó es veuen les naus de Teseu amb els rems a l'aigua. Han salpat. La posició de la figura femenina és idèntica a una escultura hel·lenística que es conserva als Museus Vaticans. No obstant això, al mateix quadre tenim la pista d'allò que està a punt de passar. Els dos gats salvatges que volten pels seus peus ens indiquen que Dionís ja arriba. Són felins del seu seguici. Perquè la història d'Ariadna no acaba malament. L'abandó és un episodi anecdòtic. Es casarà amb un déu. Dionís la recollirà, l'acollirà, li donarà categoria divina i constel·lació pròpia, la corona borealis. 

A totes les dones abandonades que se senten en un precipici insalvable, tranquil·les. Aquesta història ens confirma que no, que la millor part està per arribar. La mitologia ens ho ensenya, perquè els mites són mentides que diuen les veritats.

Publicat el 16 d'octubre de 2016

Secció: Des del Laberint

Suplement Cultura

Diari El Punt Avui

Abandonadas

Octubre. Los días se acortan. Las hojas amarillean. Las aves cambian de latitud. Así se ha visto siempre si se observa el cielo con calma. La llegada de bandadas es uno de los indicadores naturales de los cambios de estación. Ya desde la antigüedad el fenómeno de la migración causaba fascinación. Dicen que los druidas vaticinaban el futuro según el vuelo de algunas especies. En la antigua Grecia se practicaba, como ritual, la danza de la grulla, imitando el movimiento de este pájaro elegante que llegaba masivamente del Norte. Bailaban en un circuito que simulaba un laberinto, rememorando el mito del Minotauro.

Ariadna es la gran dama del laberinto. Ella le proporcionó al héroe Teseo el hilo, aquel hilo que lo salvaría porque le permitiría encontrar el camino de regreso en los intrincados pasillos del escondite del Minotauro después de haberlo matado. Ariadna es hermana de aquella criatura monstruosa, medio toro medio hombre, nacida de un amor imposible entre su madre, la reina Pasífae, y un toro blanco sagrado que Poseidón había hecho emerger de las aguas. Porque a los divinos no se los puede engañar, y el rey Minos, en lugar de sacrificar aquella bestia majestuosa como ofrenda, puso otra, y de estas mezquindades nunca sales indemne. Y llegó aquello, bautizado como "toro de Minos", para recordárselo constantemente.

Quién traiciona sus propios dioses ve como le crece por dentro de una sombra que aúlla, y para tenerla aplacada se paga un precio muy alto. Esconder la bestia en el interior de un palacio complejo o en las entrañas de la tierra no te libera. Creta vivía con una amenaza latente. Tenían que morir muchos jóvenes para saciar su hambre. Cómo todos nuestros sueños que nacen y se marchitan constantemente si vivimos a traición de lo que somos.

Ariadna se enamora del héroe y la ayuda. Ella es la clave para que la gesta se pueda cumplir y el maleficio se interrumpa. Ella entiende que se tiene que hablar con Dédalo, el constructor del laberinto. Ella sujeta el hilo para trazar el camino. Ella espera valiente afuera porque sabe que la mayoría de los que entran no regresan, o lo hacen transformados. ¿Cuántas veces alguien nos ha hecho de Ariadna y nos ha guiado para salir de nuestras espirales interiores? Qué diferencia entre tener, o no tener, alguien que te tense el hilo.

Cumplida la misión, los amantes se escapan. No podía ser de otra forma. Juntos para siempre. Pero en la primera parada en la isla de Naxos, Teseo la abandonará. Los artistas han congelado justo este momento donde ella se despierta y se  da cuenta. Muy pocos han representado Ariadna como portadora del hilo. La han retratado en la derrota: sola, hundida, decepcionada, perpleja. El cuadro es de John William Waterhouse, y como tantos otros pintores victorianos, interpretan la dama necesitada de rescate. En el horizonte se ven las naves de Teseo con los remos en el agua. Han zarpado. La posición de la figura femenina es idéntica a una escultura helenística que se conserva en los Museos Vaticanos. Sin embargo, dentro del mismo cuadro tenemos la pista de lo que está a punto de pasar. Los dos gatos salvajes que pasean por sus pies nos indican que Dioniso ya llega. Son felinos de su cortejo. Porque la historia de Ariadna no acaba mal. El abandono es un episodio anecdótico. Se casará con un dios. Dioniso la recogerá, la acogerá, le dará categoría divina y constelación propia, la corona borealis.

A todas las mujeres abandonadas que se sienten en un precipicio insalvable, tranquilas. Esta historia nos confirma que no, que la mejor parte está por llegar. La mitología nos lo enseña, porque los mitos son mentiras que dicen la verdad.

On està la força? / ¿Dónde reside la fuerza? (Dalila)

Samsó, Solomon Joseph Solomon, 1887. Walter Art Gallery. Liverpool

Setembre. Retorn a l’escola. Es comença el curs amb nous propòsits. Els jueus celebren ara el seu any nou, el Rosh Hashanà, que culminarà amb la coneguda festa del Yom Kippur o dia de l’expiació, la celebració més important del calendari hebreu. Sempre cau entre setembre i octubre, en alguna data propera a l’equinocci de tardor i coincidint amb el signe de balança. Moment de fer balanç. Nosaltres els moderns, tan marcats de rituals, notem que amb el canvi d’estació s’inicia un nou cicle, i ens apuntem a ioga, a anglès, nordic walking... I les dones anem a la perruqueria. Sota l’aparent frivolitat de recuperar el cabell castigat per l’estiu hi ha una necessitat de renovació que ve de fons i les bones perruqueres ho saben. El tema del cabell està present en molts mites universals. És símbol de vigor i de poder com ens recorda la parella bíblica de Samsó i Dalila.

 L’atractiva Dalila, de la tribu dels filisteus, fa rendir als seus peus el gran heroi hebreu Samsó, contrafigura d’un Hèrcules clàssic o d’un Gilgamesh sumeri. Un home arquetípic, molt alt, molt fort, molt valent, tocat pels Déus, capaç d’enfrontar-se a un lleó i derrotar-lo amb les mans (i apoderar-se de la seva imatge, gran cabellera solar). Amb tenacitat i seducció, Dalila aconsegueix descobrir el secret més preuat del seu amant: on residia l’origen de la seva força. I era als cabells. Samsó era un nazireu, una persona consagrada a Jahvè mitjançant un vot. I com a tal, no podia ingerir menjars impurs ni tallar-se els cabells -com els indis sikhs. Un cop sabut, Dalila el fa dormir a la seva falda acaronant-lo i llavors el traeix, fent-li tallar les llargues grenyes mentre està inconscient. Aquest moment l'han immortalizat molts artistes: Rubens, Rembrandt, Van Dyck... En el quadre del britànic Solomon Joseph Solomon -noms d'origen clarament jueu- es concentra tota la narració en una sola escena. Veiem Dalila en un cantó assenyalant l'hebreu enemic amb un gest molt expressiu i un tumult de cossos en tensió que ens podria recordar el conjunt escultòric del Laocoont.

 El cabell és la part més alta del cos, per sobre del cap i la ment, és la que connectava Samsó amb el seu Déu, de la mateixa manera que el "monyo" o shikhˉ͞a dels hindús és el signe de la relació amb el domini sobrehumà. En l’hinduísme els cabells de Shiva constitueixen el teixit de l’univers, i la deessa Ganga, el gran riu sagrat Ganges, es vessa des d’aquesta cabellera embolicada. En època romana les tribus gal·les independents, la Gallia comata, era, precisament, la "Gal·lia Cabelluda". En els westerns tots hem vist com els indis nord-americans arrancaven cabelleres, el famós scalp. En relació a la cabellera femenina i la luxúria tindríem molts exemples iconogràfics, com Maria Magdalena. I en canvi, per entrar en determinades ordres religioses o com a senyal de dol en alguns llocs d'Àsia, el cabell s'ha de rapar.

 Per això, en aquest context crispat pels atemptats, i en la permanent dificultat d’acollir les diferències, el debat del vel, que ressorgeix periòdicament, no és banal, és complex. Només recordar que algunes polítiques d’aquest estat democràtic poden aparèixer qualsevol dia -com ja han fet- amb “peineta i mantilla”, tal com s’han cobert les dones a missa en la nostra tradició. Parlem de drets? De llibertats? De costums? De símbols? En tot cas, les de la “peineta” van guanyar, per segona vegada, les eleccions i tot apunta que les terceres.

Publicat el setembre de 2016

Secció Des del laberint

Suplement "Cultura"

Diari El Punt Avui

¿Dónde reside la fuerza?
Septiembre. Retorno al colegio. Se empieza el curso con nuevos propósitos. Los judíos celebran ahora su año nuevo, el Rosh Hashanà, que culminará con la conocida fiesta del Yom Kippur o día de la expiación, la celebración más importante del calendario hebreo. Siempre cae entre septiembre y octubre, en alguna fecha cercana al equinoccio de otoño y coincidiendo con el signo de libra. Momento de hacer balance. Nosotros los modernos, tan escasos de rituales, notamos que con el cambio de estación se inicia un nuevo ciclo, y nos apuntamos a yoga, a inglés, ... Y las mujeres vamos a la peluquería. Bajo la aparente frivolidad de recuperar el pelo castigado por el verano hay una necesidad de renovación que viene de fondo y las buenas peluqueras lo saben. El tema del cabello está presente en muchos mitos universales. Es símbolo de vigor y de poder como nos recuerda la pareja bíblica de Sansón y Dalila.

 La atractiva Dalila, de la tribu de los filisteos, hace rendir a sus pies el gran héroe hebreo Sansón, contrafigura de un Hércules clásico o de un Gilgamesh sumerio. Un varón arquetípico, muy alto, muy fuerte, muy valiente, tocado por los Dioses, capaz de enfrentarse a un león y derrotarlo con las manos (y apoderarse de su imagen, gran cabellera solar). Con tenacidad y seducción, Dalila consigue descubrir el secreto más preciado de su amante: donde residía el origen de su fuerza. Y era en sus cabellos. Sansón era un nazireo, una persona consagrada a J
Yahvé mediante un voto. Y como tal, no podía ingerir comidas impuras ni cortarse el pelo -como los indios sikhs. Una vez sabido, Dalila lo invita a dormir en su regazo mimándolo y entonces lo traiciona, haciéndole cortar los largos mechones mientras está inconsciente. Este momento lo han immortalizado muchos artistas: Rubens, Rembrandt, Van Dyck... En el cuadro del británico Solomon Joseph Solomon -nombres de origen claramente judío- se concentra toda la narración en una sola escena. Vemos a Dalila en un lado señalando al hebreo enemigo con un gesto muy expresivo y un tumulto de cuerpos en tensión que nos podría recordar el conjunto escultórico del Laocoonte.

 El cabello es la parte más alta del cuerpo, por encima de la cabeza y la mente, es la que conectaba a Sansón con su Dios, del mismo modo que el "moño" o shikhˉ͞a de los hindúes es el signo de la relación con el dominio sobrehumano. En el hinduísmo los cabellos de Shiva constituyen el tejido del universo, y la diosa Ganga, el gran río sagrado Ganges, se derrama desde esta cabellera enmarañada. En época romana las tribus galas independientes, la Gallia comata, era, precisamente, la "Galia Cabelluda". En los westerns todos hemos visto como los indios norteamericanos arrancaban cabelleras, el famoso scalp. En relación a la melena femenina y la lujuria, tendríamos muchos ejemplos iconográficos, como María Magdalena. Y en cambio, para entrar en determinadas órdenes religiosas o como señal de luto en algunos lugares de Asia, la cabeza se tiene que rapar.

  De ahí que, en este contexto crispado por los atentados, y ante la permanente dificultad de acoger las diferencias, el debate del velo, que resurge periódicamente, no es banal, es complejo. Sólo cabe recordar que algunas políticas de este estado democrático pueden aparecer cualquier día -como ya han hecho- con “peineta y mantilla”, tal como se han cubierto las mujeres para ir a misa en nuestra tradición. ¿Hablamos de derechos? ¿De libertades? ¿De costumbres? ¿De símbolos? En cualquier caso, "las de la peineta" ganaron, por segunda vez, las elecciones y todo apunta que las terceras.

Publicado en septiembre de 2016

Sección "Des del laberint"

Suplemento "Cultura"

Períodico El Punt Avui

Amazones ferides / Amazonas heridas

Amazona Ferida, Franz Von Stuck, 1903

Estiu. Calor. Ens traiem roba, surten els tatuatges, estesos, molt estesos, pels cossos, les platges, els carrers de les ciutats. A què respon?, em pregunto. I no és que es tracti d'una tendència estrictament actual, ha existit tradicionalment en cultures molt distants. Igual que s'han exercit mutilacions o manipulacions en certes parts del cos. Embenar els peus per evitar que creixin (Xina), allargar colls amb cercles de metall (Tailàndia)... Arracades, orificis, marques... En podríem trobar a tots els continents. La pregunta és: quin sentit se li dóna? 

 A la Grècia clàssica una A-mazon era una “sense pit” (com a-pàtic, sense pathos) ja que, segons la llegenda, aquestes dones guerreres se'l comprimien (o cremaven) per poder exercir millor el tir amb arc. Les amazones eren un poble llunyà que encarnava l'element bàrbar, però en aquest cas, en femení. Es distribuïen en tres tribus en una àrea geogràfica imprecisa al voltant del Mar Negre. Només volien els homes per procrear i criaven exclusivament les filles. Eren governades sempre per una reina i retien culte a Àrtemis, deessa lunar paradigma de vida salvatge. Un autèntic matriarcat (viril) amb els rols completament invertits en relació amb una societat com la grega, on la dona era sotmesa a pares o marits i relegada a tasques domèstiques silencioses. 

 El prototip de senyora forta, lliure i batalladora provocava tanta admiració com recel, per això va perdurar el mite durant molts segles. Considerades iguals als barons, constituïen un enemic temible i les seves líders es van enfrontar als grans herois de l'Antiguitat encara que sempre van ser derrotades. Pentesilea, distingida per nombroses gestes a la guerra de Troia, sucumbeix a mans d'Aquil·les, que la va ferir en el pit dret (i es va enamorar d'ella tenint-la morta als braços). Hipòlita serà la protagonista del novè treball d'Hèracles (Hèrcules), que consistirà a prendre-li el cinturó d'or cedit per Ares (Mart), el déu de la guerra –pare mític de totes les amazones–. Manllevant-li el cinyell la desposseïa simbòlicament de la sobirania alhora que de la seva feminitat, ja que per tradició la nit de noces el primer que es feia era deslligar el cinturó de la núvia. Un altre heroi rellevant, Teseu (el del Minotaure), es casarà amb la reina Antíop. Aquesta unió provocarà l'atac d'un exèrcit d'amazones sobre la ciutat d'Atenes en una gran batalla que ha donat moltes imatges del que s'anomena amazonomàquia que, igual que les titanomàquies, les gegantomàquies i les centauromàquies, omplen els frisos de molts temples (entre altres el gran Partenó d'Atenes). Lluites, en el fons, de la civilització grega contra la barbàrie. 

 En el quadre de l'alemany Franz von Stuck podem veure un centaure tibant l'arc per sobre del gran escut vermell intens amb el qual es protegeix l'amazona ferida, protagonista en primer pla. La sang regalima del pit dret, que era el que, segons les fonts, s'amputava per lluitar millor, deixant l'esquerre per a la lactància. Però, malgrat la fortalesa, el coratge, l'empenta... aquí hi ha el punt dèbil. Més o menys com ara, que entre la lluita diària i la criança, les renúncies de les dones modernes són constants i les fan sagnar en forma d'angoixa i depressió, instal·lant-les en una sensació de derrota permanent. No arriben a tot. Amazonomàquies del segle XXI.

Publicat juliol de 2016

Secció Des del laberint

Suplement Cultures

Diari El Punt Avui

Amazonas heridas

Verano. Calor. Nos sacamos ropa, salen los tatuajes, extendidos, muy extendidos, por los cuerpos, las playas, las calles de las ciudades. ¿A qué responde?, me pregunto. Y no es que se trate de una tendencia estrictamente actual, ha existido tradicionalmente en culturas muy distantes. Igual que se han ejercido mutilaciones o manipulaciones en ciertas partes del cuerpo. Vendar los pies para evitar que crezcan (China), alargar cuellos con círculos de metal (Tailandia)... Pendientes, orificios, marcas... podríamos encontrar en todos los continentes. La pregunta es: ¿qué sentido se le da?

En la Grecia clásica una A-mazon era una “sin pecho” (como a-pático, sin pathos) puesto que, según la leyenda, estas mujeres guerreras se lo comprimían (o quemaban) para poder ejercer mejor el tiro con arco. Las amazonas eran un pueblo lejano que encarnaba el elemento bárbaro, pero en este caso, en femenino. Se distribuían en tres tribus en un área geográfica imprecisa alrededor del Mar Negro. Sólo querían a los hombres para procrear y criaban exclusivamente a las hijas. Eran gobernadas siempre por una reina y rendían culto a Ártemis, diosa lunar paradigma de vida salvaje. Un auténtico matriarcado (viril) con los roles completamente invertidos en relación con una sociedad como la griega, donde la mujer era sometida a padres o maridos y relegada a tareas domésticas silenciosas.

El prototipo de señora fuerte, libre y batalladora provocaba tanta admiración como recelo, por eso perduró el mito durante muchos siglos. Consideradas iguales a los barones, constituían un enemigo temible y sus líderes se enfrentaron a los grandes héroes de la Antigüedad aunque siempre fueron derrotadas. Pentesilea, distinguida por numerosas gestas a la guerra de Troya, sucumbe a manos de Aquiles, que la hirió en el pecho derecho (y se enamoró de ella teniéndola muerta a los brazos). Hipólita será la protagonista del noveno trabajo de Heracles (Hércules), que consistirá en tomarle el cinturón de oro cedido por Ares (Marte), el dios de la guerra –padre mítico de todas las amazonas–. Quitándole el cinturón la desposeía simbólicamente de la soberanía a la vez que de su feminidad, puesto que, por tradición, la noche de boda lo primero que se hacía era desatar el cinturón de la novia. Otro héroe relevante, Teseo (el del Minotauro), se casará con la reina Antíope. Esta unión provocará el ataque de un ejército de amazonas sobre la ciudad de Atenas en una gran batalla que ha dado muchas imágenes de lo que se denomina amazonoaquia que, igual que las titanomaquias, las gigantomaquias y las centauromaquias, llenan los frisos de muchos templos (entre otros el gran Partenón de Atenas). Luchas, en el fondo, de la civilización griega contra la barbarie.

En el cuadro del alemán Franz von Stuck podemos ver un centauro tensando el arco por encima del gran escudo rojo intenso con el cual se protege la amazona herida, protagonista en primer plano. La sangre se derrama por el pecho derecho, que era el que, según las fuentes, se amputaba para luchar mejor, dejando el izquierdo para la lactancia. Pero, a pesar de la fortaleza, el coraje, el empeño... aquí es dónde está el punto débil. Más o menos como ahora, que entre la lucha diaria y la crianza, las renuncias de las mujeres modernas son constantes y las hacen sangrar en forma de angustia y depresión, instalándolas en una sensación de derrota permanente. No llegan a todo. Amazonomaquias del siglo XXI.

Publicado en julio de 2016

Sección "Desde el laberinto"

Suplemento "Cultures"

Periódico: El Punt Avui

Seduccions perilloses / Seducciones peligrosas (Circe)

Circe, Wright Baker, c.1889

Més campanyes electorals. Estem esgotats (i decebuts?). Per animar-ho, aniria bé que al Congrés entrés una Circe, que amb un toc de vara convertia les persones en animals, cadascú segons la tendència del seu caràcter i naturalesa. Seria interessant transformar-ho en un circ autèntic, perquè llavors es recuperarien les accions instintives, aflorarien les veritats i sortiríem de la cosa políticament correcta, que ja no hi ha qui l'aguanti. 

Segons explica Homer, els homes d'Ulisses van trobar el palau de Circe en un fondal a l'illa d'Eea. Era una construcció luxosa per on rondaven lleons i llops, forasters que ella havia embruixat amb els seus beuratges. Així la veiem en el quadre del britànic Wright Barker, amb el tors nu, dominant aquestes feres que l'envolten en un pati de marbre amb flors vermelles escampades pels graons. No són bèsties qualssevol. El lleó és un felí solar, emblema de poder, força i noblesa. El trobareu custodiant les entrades de ciutats i fortaleses antigues, com la porta dels lleons de Micenes, la d'Ishtar a la mítica Babilònia (avui al Museu de Pèrgam a Berlín) i l'accés al Palau de Persèpolis. 

El llop, en canvi, és un habitant d'altres latituds. Els seus ulls veuen a través de la nit i udola amb la lluna. La literatura ens ha deixat rastres d'homes llop, de llops esteparis (Hermann Hesse)... Una lloba nodrirà Ròmul i Rem, fundadors de Roma. I ara, en la simbologia moderna –de les sèries de televisió– s'associa el lleó a la casa Lannister i el llop a la casa Stark de Joc de Trons. Circe la coneixem com a un dels personatges femenins de l' Odissea . Encarna la seductora com a iniciadora (com Shamhat a l'epopeia Gilgamesh) i conduirà l'heroi més enllà dels seus límits. 

Circe és germana de Pasífae, està emparentada amb Medea i alguns apunten que també amb Hècate, deessa lunar que domina els creuaments de camins. Tota una saga de dones amb personalitat, envoltades de misteri per la màgia que podien exercir sobre els humans. Els homes d'Odisseu que van visitar-la van ser convertits en porcs, cosa que als nostres ulls podria resultar una vexació però hem de tenir en compte que en l'antiguitat clàssica el porc era venerat i molts rituals –tan importants com els Misteris d'Eleusis– oferien porcs en sacrifici per l'alt valor que se li atribuïa. 

Per desfer el sortilegi i recuperar la forma humana dels seus companys, Ulisses va rebre l'ajut d'Hermes, que li va proporcionar una planta de flors blanques anomenada moli, per tal que la poció de la maga no causés cap efecte sobre ell. Quants de nosaltres no voldríem una versió de moli per evitar que les coses tòxiques ens afectessin! Amb l'antídot no el podrà sotmetre. Està davant d'un igual. S'han trobat la part femenina que alça la vara de la transformació i la part masculina que esgrimeix l'espasa de la perspicàcia. I s'uneixen, és clar. Durant un any. Els tripulants retornaran de l'encanteri més joves, més guapos i més alts, en definitiva, millorats, que és el que acostuma a passar després de les proves iniciàtiques. 

En aquest sentit alguna transformació a fons (i de fons) en els escenaris polítics seria vital. De la mateixa manera que quan ens anuncien que hi ha una espècie animal en perill d'extinció sabem la pèrdua que suposa per a tots, eliminar la plaga de la corrupció i de la demagògia seria un gran guany, també per a tots.

Mireia Rosich

Secció: Des del Laberint

Suplement "Cultura"

Diari El Punt Avui

19 de juny de 2016

Seducciones peligrosas

Más campañas electorales. Estamos agotados (¿y decepcionados?). Para animarlo, iría bien que en el Congreso entrase una Circe, que con un toque de vara convertía las personas en animales, cada cual según la tendencia de su carácter y naturaleza. Sería interesante transformarlo en un circo auténtico, porque entonces se recuperarían las acciones instintivas, aflorarían las verdades y saldríamos de lo políticamente correcto, que ya no hay quién la aguante.

Según explica Homero, los hombres de Ulises encontraron el palacio de Circe en un valle en la isla de Eea. Era una construcción lujosa por donde rondaban leones y lobos, forasteros que ella había embrujado con sus brebajes. Así la vemos en el cuadro del británico Wright Barker, con el torso desnudo, dominando estas fieras que lo rodean en un patio de mármol con flores rojas dispersas por los escalones. No son bestias cualesquiera. El león es un felino solar, emblema de poder, fuerza y nobleza. Lo encontraréis custodiando las entradas de ciudades y fortalezas antiguas, como la puerta de los leones de Micenas, la de Ishtar en la mítica Babilonia (hoy en el Museo de Pérgamo de Berlín) o el acceso al Palacio de Persépolis.

El lobo, en cambio, es un habitante otras latitudes. Sus ojos ven a través de la noche y aúlla con la luna. La literatura nos ha dejado rastros de hombres lobo, de lobos esteparios (Hermann Hesse)... Una loba nutrirá Rómulo y Remo, fundadores de Roma. Y ahora, en la simbología moderna –de las series de televisión– se asocia el león a la casa Lannister y el lobo en la casa Stark en Juego de Truenos.

Circe la conocemos como uno de los personajes femeninos de la Odisea. Encarna la seductora como iniciadora (como Shamhat en la epopeya Gilgamesh) y conducirá el héroe más allá de sus límites. Circe es hermana de Pasífae, está emparentada con Medea y algunos apuntan que también con Hécate, diosa lunar que domina los cruces de caminos. Toda una saga de mujeres con personalidad, rodeadas de misterio por la magia que podían ejercer sobre los humanos. Los hombres de Odiseo que la visitaron fueron convertidos en cerdos, cosa que a nuestros ojos podría resultar una vejación pero tenemos que tener en cuenta que en la antigüedad clásica el cerdo era venerado y muchos rituales –tan importantes como los Misterios de Eleusis– ofrecían cerdos en sacrificio por el alto valor que se le atribuía.

Para deshacer el sortilegio y recuperar la forma humana de sus compañeros, Ulises recibió la ayuda de Hermes, que le proporcionó una planta de flores blancas llamada moli, para que la poción de la maga no causara ningún efecto sobre él. Cuántos de nosotros no querríamos una versión de moli para evitar que las cosas tóxicas nos afectaran! Con el antídoto no lo podrá someter. Está ante un igual. Se han encontrado la parte femenina que levanta la vara de la transformación y la parte masculina que esgrime la espada de la perspicacia. Y se unen, está claro. Durante un año. Los tripulantes regresarán del hechizo más jóvenes, más guapos y más altos, en definitiva, mejorados, que es el que acostumbra a pasar después de las pruebas iniciáticas.

En este sentido, alguna transformación a fondo (y de fondo) en los escenarios políticos sería vital. Del mismo modo que cuando nos anuncian que hay una especie animal en peligro de extinción sabemos la pérdida que supone para todos, eliminar la plaga de la corrupción y de la demagogia sería una gran ganancia, también para todos.

Mireia Rosich

Sección: "Desde el Laberinto"

Suplemento  "Cultura"

 Periódico: El Punt Avui

19 de juny de 2016

El Paradís interior / El paraíso interior - (Hespèrides)

El Jardí de les Hespèrides, Lord Leighton, c.1892

Primavera. Els dies s'allarguen, les al·lèrgies es revifen, les flors ens fan mantenir l'esperança que, malgrat tot, la natura s'obre pas. I la publicitat s'aprofita d'aquest estat d'ànim i ens ven paradisos (artificials?): hotels de luxe, platges verges, viatges exòtics i dietes miraculoses per arribar-hi com cal i amb biquini nou. Perquè, en el fons, sempre estem enyorant aquell paradís perdut. Totes les cultures l'han imaginat, un lloc ple de meravelles on els homes eren feliços, no es treballava i la natura proveïa.

 Els grecs tenien el Jardí de les Hespèrides, amb un arbre central de pomes daurades que convertien en immortal aquell que en menjava. Havia estat un regal de la mare terra (Gea) a Hera per les noces amb Zeus. Les Hespèrides eren filles de la nit. Hesperos era l'estrella nocturna –el planeta Venus vist a la tarda–, que per als romans serà Vespero (d'aquí procedeixen paraules com vespre i vespertino). Elles custodiaven aquest fruit preuat juntament amb Ladon, un Drakon, que alguns han descrit com un drac de cent caps i altres com una serp de llom vermellós. 

 Com tots els jardins mítics, estava situat en els confins dels confins, allà on s'acaben els mapes, com la gruta de les Gorgones o el país dels Hiperboris. Per a un grec, que tenia el seu centre del món al voltant de l'Egeu, el sol es ponia a la part més occidental del Mediterrani, aquella terra incògnita passat Cartago. Per això se situa l'arbre sagrat a la zona de l'Atles (la serralada que encara es coneix així, a l'actual Marroc) i les Hespèrides han estat anomenades nimfes de l'ocàs que canten en la seva llar a terres de ponent. En el quadre circular de l'anglès Lord Leighton tenim representada aquesta tríada femenina envoltant l'arbre. Ajagudes a terra, apareixen amb una actitud completament hedonista, en calma, el cos deixat anar, la roba ampla, els colors suaus (de poma?), la serp reptant pel tronc en espiral, la lira que ens il·lustra el seu cant, el mar al fons. 

 En el món hindú es parla d'una “regió suprema” (pradesha en sànscrit) on hi ha una font central i quatre rius que flueixen cap als quatre punts cardinals. Per als xinesos els rius són l'Oxus, l'Indo, el Ganges i el Nil, que brollen d'un lloc màgic comú, el llac dels dracs de la saviesa. Quatre rius estructuren també el jardí a l'islam i vuit portes són les que hi permeten l'accés. Hi ha hagut, doncs, una intuïció universal sobre l'existència d'un centre primordial únic, difícil de localitzar geogràficament perquè ens està parlant més aviat d'un estat (interior) que d'un punt concret en el mapa. Els monjos irlandesos van fer una analogia entre el sid (“túmul sobrenatural”) de l'antiga tradició celta i el paradís judeocristià, l'Edèn, on es repeteix la imatge de l'arbre, la poma i la serp, però aquest cop amb Adam i Eva. Aquells primers humans podrien haver estat feliços per sempre si no haguessin tingut la temptació de provar el fruit prohibit de l'arbre del saber, una història que va acabar amb l'expulsió fulminant i que va condemnar-nos a treballar eternament. I a mesura que passen els anys, en una suposada societat democràtica, cada dia s'ha de treballar més per menys diners, amb menys drets, menys seguretat i amb cara de (falsa) alegria perquè tenir feina, a qualsevol preu, acaba sent un privilegi. Com no hem d'enyorar el paradís...


El paraíso interior
Primavera. Los días se alargan, las alergias se reactivan, las flores nos hacen mantener la esperanza en que, a pesar de todo, la naturaleza se abre paso. Y la publicidad se aprovecha de ese estado de ánimo y nos vende paraísos (artificiales?): hoteles de lujo, playas vírgenes, viajes exóticos y dietas milagrosas para llegar como es debido y con biquini nuevo. Porque, en el fondo, siempre estamos añorando aquel paraíso perdido. Todas las culturas lo han imaginado, un lugar lleno de maravillas donde los hombres eran felices, no se trabajaba y la naturaleza proveía.

 Los griegos tenían el Jardín de las Hespérides, con un árbol central de manzanas doradas que convertían en inmortal a aquel que se las comía. Había sido un regalo de la madre tierra (Gea) a Hera por su boda con Zeus. Las Hespérides eran hijas de la noche. Héspero era la estrella nocturna –el planeta Venus visto por la tarde–, que para los romanos será Véspero (de aquí proceden palabras como vespertino). Ellas custodiaban ese fruto preciado junto con Ladon, un Drakon, que algunos han descrito como un dragón de cien cabezas y otros como una serpiente de lomo rojizo. 

 Cómo todos los jardines míticos, estaba situado en los confines de los confines, allá donde se acaban los mapas, como la gruta de las Gorgonas o el país de los Hiperbóreos. Para un griego, que tenía su centro del mundo alrededor del Egeo, el sol se ponía por la parte más occidental del Mediterráneo, aquella terra incógnita pasado Cartago. Por eso se sitúa el árbol sagrado en la zona del Atlas (la cordillera que todavía se conoce así, en el actual Marruecos) y las Hespérides han sido llamadas ninfas del ocaso que cantan en su hogar sobre tierras de poniente. En el cuadro circular del inglés Lord Leighton tenemos representada esta tríada femenina rodeando el árbol. Reclinadas en el suelo, aparecen con una actitud completamente hedonista, en calma, el cuerpo soltado, el drapeado vaporoso, los colores suaves (de manzana?), la serpiente reptando por el tronco en espiral, la lira que nos ilustra su canto, el mar de fondo. 

En el mundo hindú se habla de una “región suprema” (pradesha en sánscrito) donde hay una fuente central y cuatro ríos que fluyen hacia los cuatro puntos cardinales. Para los chinos los ríos son el Oxus, el Indo, el Ganges y el Nilo, que brotan de un lugar mágico común, el lago de los dragones de la sabiduría. Cuatro ríos estructuran también el jardín al islam y ocho puertas son las que  permiten su acceso. Ha habido, pues, una intuición universal sobre la existencia de un centro primordial único, difícil de localizar geográficamente porque nos está hablando más bien de un estado (interior) que no de un punto concreto en el mapa. 

Los monjes irlandeses hicieron una analogía entre el sid (“túmulo sobrenatural”) de la antigua tradición celta y el paraíso judeocristiano, el Edén, donde se repite la imagen del árbol, la manzana y la serpiente, pero esta vez con Adán y Eva. Aquellos primeros humanos podrían haber sido felices para siempre si no hubieran tenido la tentación de probar el fruto prohibido del árbol del saber, una historia que acabó con una expulsión fulminante y que nos condenó a trabajar eternamente. 

Y a medida que pasan los años, en una supuesta sociedad democrática, cada día se tiene que trabajar más por menos dinero, con menos derechos, menos seguridad y con cara de (falsa) alegría porque tener trabajo, a cualquier precio, acaba siendo un privilegio. Cómo no tenemos que añorar el paraíso...