Links per seguir - història, art, col·leccionisme

http://www.treasurescollecting.com/cat/index.php

http://www.ub.edu/art/recerca/recerca.html

http://www.ub.edu/gracmon/

http://www.raco.cat/index.php/e-art

Zambrano i la Geografia de l'aurora

Geografía de la aurora



Y las piedras preciosas, esas grutas de esmeraldas que nacen en sueños y al soñante acogen tan de verdad que éste conserva en la vigilia las huellas del tacto, a veces hecho memoria tanto o más que un lugar simplemente natural; y el color que sin nombre sostiene la retina por años, por duraciones sin fin, ese color visto tan sólo en sueños y ese felicísimo estar en la gruta, y aun el poder volver a ella encontrándola en tierras lejanas bañadas por otra luz. ¿Cómo suceden, cómo están ahí asequibles aunque no enteramente, y sin sombra alguna de terror, cosa tan extraña a toda gruta desconocida, por insignificante que sea? Este no tener, y no esperar, este estar sin esfuerzo alguno, esta patria perdida o esperada, donde se ha entrado sin saber cómo ni por qué, sin esperanza ni temor. Y ese vivir sin anhelar, ni apetecer, sin añorar sin soñar, duerme al fin en su gruta sin soñar señor alguno, que le haya herido y sin soñarse él a sí mismo, olvidado de toda herida.
El ciervo reposa sin herida, apoyada su cabeza sobre una piedra, flor azul.

Zambrano, M.: "Geografía de la Aurora", en De la Aurora, Madrid,
Ed. Turner, 1986, p.106

Blogs sobre crítica literària

Blog de­ Patricio Pron

Sólo critico los libros que leo
El lamento de Portnoy
Poéticas de Ixil
J. S. de Montfort escribe
http://elrinconalvysinger.blogspot.com/
http://criticoestado.blogspot.com/
http://apostillasnotas.blogspot.com/
http://ivanthays.com.pe/
http://bastadecaratulas.blogspot.com/
http://latormentaenunvaso.blogspot.com/
http://letratlantica.blogspot.com/

About Goddess

Mitologia: apunts

Molts personatges de la mitologia grega continuen actualment formant part de la nostra cultura: sovint han inspirat i encara inspiren obres d'art o literàries, donen nom a planetes i constel·lacions, i fins i tot serveixen per anomenar certs fenòmens psíquics -complex d'Èdip, narcissisme-, apareixen a pel·lícules d'acció o donen nom a alguns equips esportius com l'Hèrcules d'Alacant o l'Aris de Tessalònica.

L'home no comprenia la causa de molts fenòmens naturals i també socials i, com que no els podia justificar per l'experiència quotidiana, va recórrer a explicacions fabuloses, mítiques. Així els déus encarnen les forces naturals, tan misterioses per a l'home i de les quals l'home depèn: la pluja, el llamp, el sol, els estels, el mar, la fecunditat, la mort, i sorgeixen llegendes sobre l'origen del món i de les plantes i els animals, sobre el naixement de les tècniques, les arts i les institucions socials, polítiques i religioses. Els mites, doncs, van lligats amb la religió, ja que l'existència de déus obliga l'home a adorar-los i honorar-los perquè l'afavoreixin i no se li posin en contra.

Altres mites tenen, en canvi, un sentit històric: narren esdeveniments, accions dels homes que van ocórrer suposadament en un passat llunyà i que han estat transmesos per la tradició oral a través dels segles

Un tercer tipus de mites tenen una finalitat simplement lúdica/psicològica, tan sols pretenen divertir amb una imaginativa abundància d'elements meravellosos com ara monstres, transformacions, escenaris rics i exòtics, i múltiples aventures fins arribar a un final feliç.

Les tres classes de mite es poden definir de la mateixa manera: un relat tradicional que explica l'actuació d'uns personatges extraordinaris -déus i herois- en un temps llunyà. Els mites pertanyen a una comunitat, normalment un poble, i donen la seva versió del món, de la vida i de la societat.

Els mites grecs se situen tots a l'època prehistòrica, abans de l'aparició de l'escriptura (segle VIII a.C.), sobretot al període minoic i micènic (2000- 1200 a .C.). Els grecs d'èpoques posteriors consideraven aquest temps més gloriós que no el seu, perquè pensaven que els déus tenien un tracte directe i freqüent amb els herois i els homes.

Els protagonistes dels mites són els herois i els déus, dues races superiors als homes. Els déus són fets a la imatge de l'home -antropomorfisme: tenen la mateixa aparença física i els mateixos sentiments i desitjos, però són més grans i molt més poderosos, perquè tenen les forces de la natura sota el seu control, i, a més, són immortals. Hi ha quinze déus majors, els anomenats olímpics, encapçalats per Zeus, el pare dels déus, que governa tota la seva família com un patriarca i imparteix justícia entre els déus, buscant l'equilibri entre les seves diferents faccions. Per altra banda hi ha uns grups de divinitats: les Muses, patrones de la literatura i la música; les Gràcies, que encarnaven la bellesa i l'encís; les Hores, les estacions de l'any; les Moires, que controlen el destí dels homes, i les Fúries, divinitats de la venjança. També hi ha uns éssers divins menors: nimfes, sàtirs, centaures, sirenes, harpies...

Per sota d'ells trobem els herois, homes superiors que gaudeixen d'una vida gloriosa però són mortals. Neixen de la unió entre un ésser humà i un de diví. Pot ser fill de déu i dona com Hèracles, fill de Zeus i Alcmena, o d'home i deessa com Eneas, fill d'Afrodita i Anquises, o bé descendent més llunyà d'una divinitat, com Èdip, rebesnet d'Ares i Posidó.

Cada personatge mític té un camp d'acció ben diferenciat dels altres: els déus i les deesses tenen competències i camps d'actuació separats. Afrodita, per exemple, és la deessa de l'amor i del gaudi sexual, mentre que Àrtemis simbolitza la puresa virginal. Apol·lo i Dionís són dos altres déus contraposats: Apol·lo és el déu de la llum i la raó, mentre que Dionís ho és del vi i de la irracionalitat. Si hi ha divinitats que semblen compartir en un mateix camp d'actuació, de fet hi intervenen des de perspectives diferents. Així, Ares i Atena com a déus de la guerra representen dos aspectes diferents: Ares el furor guerrer, i Atena l'estratègia.

http://www.xtec.es/~sgiralt/labyrinthus/index1.htm

Mabel Sanz, creativitat sense fórmules

mabelsanzgo.com

Candela Cort, materials amb màgia

www.candelacort.com

Manjushri, i el discerniment

Tradueixo cites de: Paul Harrison's Manjushri and the Cult of the Celestial Bodhisattvas

Manjushri és un Bodhisattva associat amb Vairochana (tibetà: nangpar nangdze) el de la posició més alta, el Buda resplendent, que és com el sol a la glòria en el seu zenit. Famós pels estudis de la paraula escrita. Manjushri és un bodhisattva històric, i una emanació de Vairochana, ("Berotsana," Tibet: nangpar nangdze, Jap:. Dainichi Nyorai) del Buda primordial blanc que es compara amb el sol que és la seva naturalesa "a tot arreu- impregna tot"

Ell es manifesta com un bodhisattva per induïr a la recerca de l'interior: el buit, el lliure albir, i la naturalesa del jo.

El seu propòsit era conduir als éssers en una investigació sobre la veritable naturalesa de la realitat. Es representa amb dos atributs que mostren les dues eines essencials per a la recerca: a la mà dreta empunya l'espasa de doble tall de la lògica o la discriminació analítica, i a l'esquerra, el Sutra Prajnaparamita, el text de l'ensenyament sobre el buit. Aquest ensenyament és fonamental per a totes les formes de budisme i per aquesta raó sovint és anomenat "Mare de Tots els Budes." Reposa en el lotus de la compassió.

L' espasa de la saviesa discriminativa es bolca amb les flames per demostrar que trenca tota noció de la dualitat. Es pot tallar la il · lusió, l'aversió i el desig, per revelar la comprensió, l'equanimitat i compassió. De vegades se'l representa amb les mans fent el gest de l'ensenyament en el nivell del seu cor. Sovint el veiem amb un doble joc de braços, que combina les qualitats internes i externes.

Simbologia dels colors

Vermell.
Simbolitza sang, foc, calor, revolució, alegria, acció, passió, força, disputa, desconfiança, destrucció i impuls, així mateix crueltat i ràbia. El vermell és el color més intens de l'espectre i col·loca els objectes en un primer pla, sent el color més proper. El vermell evoca un missatge de perill, d'excitació, de passió, de força i dinamisme. Provoca emocions fortes, expressa passions. És un color molt visible, ideal per cridar l'atenció. Dóna missatges estimulants i enèrgics.

A Xina representa la sort

Les núvies xineses i índies es vesteixen d'aquest color. És el color dels maniàtics i de mart, i també el dels generals i els emperadors romans i evoca la guerra, el diable i el mal.

Estimula l’acció, l’amor, el vigor i el poder creatiu.

Desperta els sentits i les passions.

S’associa al poder, a la perseverància, la resistència, l'heroïcitat, a l’energia, a la vitalitat, la llibertat, la sinceritat i a les emocions de la vida.
Els seus efectes negatius: odi i energia mal encarrilada i la crueltat.

Associat a personalitat extrovertida, que viu cap a fora, té un temperament vital, ambiciós i material, i es deixa portar per l'impuls, més que per la reflexió.
Com és el color que requereix l'atenció en major grau i el més sortint, caldrà controlar la seva extensió i intensitat per la seva potència d'excitació en les grans àrees cansa ràpidament.

Barrejat amb blanc és frivolitat, innocència, i alegria juvenil, i en la seva barreja amb el negre estimula la imaginació i suggereix dolor, domini i tirania.

Expressa sensualitat, virilitat i energia, considerat símbol d'una passió ardent i desbordada. Per la seva associació amb el sol i la calor és un color propi de les persones que desitgen experiències fortes.

Pepe Serra, aire nous per l'art nacional

Aquesta setmana el diari Ara es feia ressò de les declaracions del Pepe Serra i el Miquel Roca sobre el futur del MNAC. Trobo el text íntegre en el blog de l'Associcació d'Artistes Visuals.
Nous aires, noves maneres de fer.
Després del què ha fet al Picasso és el nom que dóna més oxigen a la situació, tan asfixiant com està.
Em pregunto com s'enfocarà la part de contemporani. Ens afectarà.
No és cert que l'obra de Ràfols Casamada, Hernández Pijuan o Guinovart, no està representada en altres centres. Ho està, però fora de la capital.


El MNAC creix i obre la porta a l’art català contemporani
Ara. 18/01/2012

En el seu primer encontre amb la premsa, Miquel Roca i Pepe Serra, el nou president del Patronat ei nou director, han avançat que el museu projecta ampliar les seves instal·lacions amb la incorporació de dos dels pavellons de l’Exposició Universal de 1929 amb l’objectiu d’exposar-hi art català contemporani.

El MNAC comença una nova etapa. El nou director del museu, Pepe Serra, ha mantingut avui el primer contacte amb la premsa i ha sentenciat el debat dels darrers temps sobre els límits cronològics del museu: “com que el MNAC és un museu nacional, no ha de plantejar-se límits cronològics , i per definició ha de mostrar l’art català en la seva globalitat”, ha afirmat. El president del MNAC, Miquel Roca, també dóna suport a aquesta idea ha afirmat que demanarà a les administracions de què depèn el museu: el ministeri de Cultura, la Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona que el museu s’ampliï als pavellons d’Alfons XIII i Victòria Eugenia. Aquest fet, ha afegir Roca, acostaria el museu als ciutadans. Aquesta decisió, ha matisat Serra, permetria donar visibilitat a una generació d’artistes contemporanis on hi ha creadors com ara Ràfols Casamada, Hernández Pijuan o Guinovart, l’obra dels quals no està representada en altres centres.

Serra ha donat a conèixer les línies estratègiques del seu mandat, tot i que no ha avançat projectes,. Abans de fer-ho, ha dit, “prefereixo parlar amb cadascuna de les 150 persones que formen l’equip del museu i així poder disposar d’un diagnòstic precís de la situació del museu” i ha afegit que “hem de tenir un pla, que l’assumeixi tot l’equip i que després se’ns exigeixi per aquest horitzó fixat”.

Segons nou director, el MNAC parteix amb avantatge en alguns aspectes de la seva col·lecció: “Tenim la col·lecció d’art romànic més important del món, i potenciada podem arribar molt lluny, però no hem d’intentar ser el que no som, doncs així perdríem moltes energies”. Després d’elogiar “l’extraordinària col·lecció” del museu, Serra creu que “hem de ser capaços de revisitar, interrogar i fracturar la col·lecció per generar nous punts de vista”.

Com ja va fer al capdavant del Museu Picasso de Barcelona, Serra situa la investigació al centre de l’actuació futura del MNAC, que “ha de ser un espai de coneixement, una cosa necessària per ser líders”. En una època de retallades, Serra creu que el museu pot obtenir majors recursos, “d’entrada, augmentant el nombre de visitants, actualment baix per a un museu d’aquestes característiques”. Per fer-ho atractiu, el MNAC ha de ser “un lloc únic i irrepetible, que no s’assembli a cap altre museu i inviti al fet que el públic repeteixi la seva visita, perquè sempre trobi alguna cosa nou”.

El nou director creu que el MNAC ha de vertebrar el sistema de l’art català, ser-ne el pal de paller. Ha de treballar, ha assenyalat, amb altres museus arrelats al territori com el Museu Episcopal de Vic o el Museu Diocesà de Solsona, però també ha de relacionar-se amb l’Albertina de Viena, el Victoria & Albert Museum de Londres, el Metropolitan de Nova York o El Prado, amb els quals ha de “coproduir grans exposicions internacionals”. En aquesta articulació amb els museus del territori, Serra també ha posat l’accent en que “el MNAC ha de mantenir una relació més viva i estreta amb els museus monogràfics, el Museu Picasso, ia Fundació Joan Miró, el Teatre Museu Dalí i la Fundació Antoni Tàpies.

Serra assumeix la temporada d’exposicions heretada de l’anterior directora, María Teresa Ocaña, dominada per l’austeritat, a la qual difícilment afegirà novetats aquest any, i anuncia que els fruits de les recerques que s’engeguin ara es podran veure el 2014. Com ja va fer al Museu Picasso, Serra pensa organitzar exposicions de petit format centrades en obres de la col·lecció, “un camp en el qual el MNAC té moltes possibilitats”, ha subratllat.

Els usos de la Sala Oval i l’acord amb Carmen Cervera en relació amb el dipòsit de la seva col·lecció al museu són altres de les prioritats immediates de Serra, qui “veu factible arribar a un acord satisfactori” amb la baronessa.

Antonio Fornés: "Trabajamos más horas que un esclavo romano"

Aquesta sensació eterna de no tenir temps. Reflexions.

Només quan reflexionem exercim d'éssers humans i la reflexió és necessària per l'equilibri. Completament d'acord. El coneixement ens enriqueix com a persones, i prou.

Sumergidos en el gris?
Así vivimos. La sociedad actual nos convierte en engranajes, máquinas productivas que anhelan continuamente hacer algo, incluso en su tiempo libre.

Lo llamamos aprovechar el tiempo.
Hacer y hacer, lo único que provoca es que el tiempo pase a una velocidad tremenda y que no saboreemos la auténtica densidad de la vida. Ya lo decía Pascal: el mayor problema del hombre es la incapacidad de estar solo consigo mismo.

Un viejo problema.
Mientras seamos máquinas de producir, somos perfectamente sustituibles tanto en el trabajo como en la familia.

Qué duro suena eso.
Sólo cuando reflexionamos ejercemos de seres humanos, y la reflexión es algo personal y necesario para el equilibrio. La sociedad actual nos despieza, nos da remedios para el dolor, para las vacaciones, para ser guapos, contra el aburrimiento...Todo parece estar al alcance, y tenemos la esperanza de que las cosas externas van a resolver nuestros problemas, pero las respuestas no están fuera, sino dentro de nosotros.

Bucear en las miserias da pereza.
A través de Iván Karamázov, Dostoyevski cuenta que Jesús vuelve a la tierra y Torquemada, el gran inquisidor, lo encierra y le dice: tú te crees que los hombres quieren ser libres y buenos, pero es mentira...

Un monstruo ilustrado.
... Lo primero que busca todo hombre es alguien que le esclavice, que le diga lo que tiene que hacer. Quiere milagros, pero no quiere ejercer la libertad, prefiere ser un niño.

Es más cómodo.
Llegar agotados a casa nos sirve de excusa para no tomar nuestras propias decisiones y no escucharnos a nosotros mismos. Ese continuo dejarnos llevar es infantil. Hay que entrar en la edad adulta.

"Levantarse, tranvía, oficina, tranvía, comida, tranvía, oficina, tranvía, cena".
Sí, eso dice Albert Camus en el mito de Sísifo. Pero un día surge el "por qué".

Porque tengo que pagar el alquiler...
Hay que cambiar el acento, volver a dar a las cosas su valor. Estamos sobrevalorando la propiedad y el trabajo, y más en tiempos de crisis. ¿Cuántas personas conoces que viven esclavizadas a una hipoteca por tener un piso 30 m2 más grande, un coche nuevo o unas vacaciones? ¿No es absurdo?

Es el miedo lo que nos esclaviza.
Actualmente trabajamos más horas que un esclavo romano, pero creemos
que vivimos en una sociedad superlibre.

Algo de razón tiene.
Damos demasiado peso a cosas superficiales; podríamos vivir con muchísimo menos, ese dejarnos llevar pesa demasiado. En los ambulatorios hay folletos para recordarnos que en verano hace mucho calor, que vayamos por la sombra y bebamos agua.

Absurdo, sí.
Hay que parar e incluso retroceder, porque el avance continuado es una especie de locura que nos lleva al vacío y la angustia. Hay una anécdota de Henry Ford que demuestra lo manejables que somos. En plena crisis del 29 decidió subir el sueldo a todos sus empleados. Sus asesores lo tomaron por loco, y él les dijo: ¿Qué creéis que harán todos en cuanto les subamos el salario?

Comprarse un coche.
Efectivamente. La angustia está cuando nos volcamos fuera y nos olvidamos de nosotros. Lo hemos frivolizado todo en un esfuerzo por estar entretenidos como niños.

Ahora estamos atrapados: trabajamos más por menos.
El sistema no va a cambiar. Platón decía que el mejor sistema político es aquel que tiene a los mejores ciudadanos. Debemos cambiar nosotros, recuperarnos como seres humanos y vencer el miedo.

Tenemos muchos. ¿A cuál de ellos?
Estamos dispuestos a trabajar más por menos dinero por miedo a perder el puesto de trabajo, es lo que decía Dostoyevski: preferimos ser esclavos y no pensar y no temer, pero eso nos deshumaniza.

Entiendo.
Los subidones que nos provoca el consumo nos acaban convirtiendo en drogadictos. No vale la pena trabajar un minuto más por tener un coche mejor. La sofisticación y el placer están en cosas mucho más importantes y fáciles que nos mejoran como personas; desde una buena conversación hasta implicarnos, no con el mundo, sino con nuestro hermano y nuestro vecino.

Cuando no tienes nada que perder es fácil rebelarte.
¿Qué es más importante que vivir? Lo estamos perdiendo todo cada día, deberíamos arriesgar porque tenemos mucho que ganar: vivir la vida en plenitud, estar orgullosos de haber vivido. ¿Qué nos quedará al final del camino tras haber sido tan buenos trabajadores?...

Igual la empresa te regala un reloj.
No tiene sentido, no podemos apostar nuestra vida en el trabajo, la casa y las obligaciones, eso es nada. Al final sólo nos quedará el haber vivido en la máxima de las dignidades, que es la de ejercer de ser humano.

¿Y qué es aprovechar la vida?
Masticarla. Hoy creemos que estudiar ha de servirnos para algo, ha de ser una herramienta, y no es así; el conocimiento nos enriquece como personas, nos eleva, para eso sirve. Debemos vivir por vivir como el niño juega por jugar. Lo demás es puro engaño.

La leyenda del tiempo - Pensant en Lorca

El Sueño va sobre el Tiempo
flotando como un velero.
Nadie puede abrir semillas
en el corazón del Sueño.

¡Ay, cómo canta el alba! ¡Cómo canta!
¡Qué témpanos de hielo azul levanta!

El Tiempo va sobre el Sueño
hundido hasta los cabellos.
Ayer y mañana comen
oscuras flores de duelo.

¡Ay, cómo canta la noche! ¡Cómo canta!
¡Qué espesura de anémonas levanta!

Sobre la misma columna,
abrazados Sueño y Tiempo,
cruza el gemido del niño,
la lengua rota del viejo.

¡Ay cómo canta el alba! ¡Cómo canta!
¡Qué espesura de anémonas levanta!

Y si el Sueño finge muros
en la llanura del Tiempo,
el Tiempo le hace creer
que nace en aquel momento.

¡Ay, cómo canta la noche! ¡Cómo canta!
¡Qué témpanos de hielo azul levanta!

Jenarosehandmade, amb serigrafia

www.etsy.com

Leo Casteli i la Castelli Gallery

Llegeixo un comentari sobre aquest llibre del mític galerista americà Leo Castelli, el principal promotor i descobridor d'artistes contemporanis a Nova York. Gran irradiador de pop-art, minimalisme i art conceptual, descobridor de figures de la repercussió d'Andy Warhol, Jasper Johns, Pollock o Roy Lichtenstein.

En el llibre l'Annie Cohen-Solal recull les veus de gent propera a partir d'entrevistes: artistes, amics, clients... que van convergir a la Castelli Gallery. Pot ser interssant (i glamurós).

"L'autora es recrea en la personalitat de l'home: culte , indubtablement, però sobretot ple d'habilitats socials i econòmiques extraordinàries [...] Castelli representa per primera vegada al galerista que arriba a un monopoli artístic [...] actuant sobre la vida particular i el comportament dels artistes [... ] Apassionant vida, molt ben narrada i il · lustrada amb abundant i molt significatiu material gràfic"

Fernando Txeca, Revista de Libros.

Sheilaclarkson, printing ever since

Trobo a etsy aquesta noia anglesa. M'agraden els seus boscos, eteris, ho fa amb aiguantinta, li queden genials. En el gravat es veu la gran gama de negres que existeix.

I studied Fine Art at degree level, and have loved printmaking ever since. I make woodcuts,etchings and drawings based on the beauty of light and water in nature. I particularly like chinese ink drawings, their directness, energy and ability to capture the essence or spirit of the subject.

Sheilaclarkson

Conéixer el Cabré

Dijous al vespre vaig tenir l'oportunitat de conéixer personalment un dels meus mites de la literatura catalana, el Jaume Cabré. Parlava al Foment vilanoví sobre el seu darrer llibre, "Jo confesso". L'he començat fa poc, me'l van dur els reis d'Orient.

Vam arribar aviat i el vam trobar al bar, i com el meu periodista el coneixia, el va saludar i me'l va presentar. Crec que és un dels nostres escriptors més excel·lents, amb una narrativa de gran arquitectura. Li vaig dir que havia regalat moltes "Veus del Pamano" a la meva vida. Em va explicar que les Veus no han parat de vendre's i traduïr-se, i ara entenia perquè, pels meus regals.

Li vaig confessar que aquell dia me n'aniria a dormir feliç.

Ara només hem queda conéixer el Margarit.

Un any després

Aquest cap de setmana ha aparegut al Diari de Vilanova l'article sobre la Maria Lluïsa que vaig escriure. Haig de recordar enganxar el text íntegre en el blog. Avui fa un any. In memoriam.

Balzac, citations (mes leçons)

Rien dans la vie n'exige plus d'attention que les choses qui paraissent naturelles ; on se défie toujours assez de l'extraordinaire

On n’est point l’ami d’une femme lorsqu’on peut être son amant

Dans les grandes crises, le coeur se brise ou se bronze

Un homme est bien fort quand il s’avoue sa faiblesse

La puissance ne consiste pas à frapper fort ou souvent, mais à frapper juste

Le mariage doit incessamment combattre un monstre qui dévore tout : l’habitude

On peut pardonner, mais oublier, c’est impossible

Dis-moi ce que tu as, je te dirai ce que tu penses

Il n’y a rien de plus triste qu’une vie sans hasard

Le véritable amour ne calcule rien

Somewhere, lost again, without translation

Kathleen Edwards - "Hockey Skates"

Mala gente que camina y va apestando la tierra... Machado

Enganxo els does poemes de Machado als quals fa referència la novel·la que acabo de comentar. Els poetes, tan visionaris.

II
He andado muchos caminos,
he abierto muchas veredas;
he navegado en cien mares,
y atracado en cien riberas.

En todas partes he visto
caravanas de tristeza,
soberbios y melancólicos
borrachos de sombra negra,

y pedantones al paño
que miran, callan, y piensan
que saben, porque no beben
el vino de las tabernas.

Mala gente que camina
y va apestando la tierra...

Y en todas partes he visto
gentes que danzan o juegan,
cuando pueden, y laboran
sus cuatro palmos de tierra.

Nunca, si llegan a un sitio,
preguntan a dónde llegan.
Cuando caminan, cabalgan
a lomos de mula vieja,

y no conocen la prisa
ni aun en los días de fiesta.
Donde hay vino, beben vino;
donde no hay vino, agua fresca.

Son buenas gentes que viven,
laboran, pasan y sueñan,
y en un día como tantos,
descansan bajo la tierra.

Españolito que vienes al mundo

Ya hay un español que quiere
vivir y a vivir empieza,
entre una España que muere
y otra España que bosteza.

Españolito que vienes
al mundo te guarde Dios.
una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.

Mala gente que camina

Me l'he acabat avui a primera hora.

Tindria elogis però ja se n'ha parlat molt. M'estimo més transcriure algunes coses subratllades, pensaments seus, cites d'altres autors i afirmacions sobre aquesta guerra, la nostra, un pou sense fons, on tornem i tornem, personetes com jo, gràcies a la ficció amb informació ben diregida. Personatges reals cohabiten amb els inventats. La dada important és que va passar, tot això i més, va passar. Perdonar no vol dir oblidar. I en aquest país mai ningú ha pagat cap preu, i tornem a tenir a les poltrones del congrés els descendents directes, de sang i de filosofia. "Yo mandé grabar en su tumba un verso de Antonio Machado: Una de las dos Españas"

Transcripcions

p. 222
"Es raro, pero a menudo no sabemos distinguir, de entre todas las demás, las cosas que van a a cambiar nuestras vidas. Así de cándidos somos

p. 23

"Oportunamente me vino a la cabeza una frase de Balzac, que dice que "cada mujer de la que te enamoras es una novela menos que escribes". Y regresé a mi papel de investigador"

p. 25

"Se marchó, rumbo a su planeta de cielos despejados y hombres con suerte, dedicándome una mirada que no supe si era de afecto o de lástima, y yo volví a mi lunes, al hastío de aquel trabajo cuya tristeza y mediocridad te ennegrecían, te infectaban, iban contigo allá donde fueses..."

p.38

"Si ya lo decía Albert Camus: tener éxito es fácil, lo difícil es merecerlo"

p.44

"Siempre he pensado que el fatalismo es propio de la gente sin recursos: un fatalista es alguien que no tiene la suficiente imaginación como para engañarse a si mismo"

p.49

"Recordé que , según la sentencia de Montesquieu, de la discusión con los demás surge la retórica, y de la discusión con unos mismo surge la poesía"

p.99

"Hay que ver, no sé dónde leí que existen tres tipos de mentiras: las falsedades, las calumnias y las encuestas"

p.107

"Porque la gente huye del infortunio como si fuese contagioso o indigno. Te ven en llamas y en lugar de auxiliarte, te rehúyen. Si ya lo avisó Bob Dylan en una de sus canciones: lo único que descubres cuando estás abajo del todo es que todavía puedes caer un poco más"

p. 192

"... así debieron de ser la mayoría de las personas en la posguerra, mujeres y hombres que intentaban pasar página, omitir el desierto a base de creer en los espejismos. Qué tiempos sin escapatoria, en los que, como dice el poeta Ángel González "quien no pudo morir/continuó andando.

p. 208

"- Para poder robarle sus hijos a los republicanos? Eso es monstruoso- dijo Natalia Escartín

- Es que esa gente era feroz. Y sus operaciones las planeaban siempre a gran escala, porque la idea que les guió fue la del exterminio. Por eso Franco ralentizó el triunfo en la guerra civil, que podría haber logrado mucho antes. En eso coinciden todos los historiadores.

- Alargó la guerra para matar a más personas?

- Exacto. Quería una limpieza total"

p. 211

"Si los do primeros telegramas que recibió el sátrapa en noviembre del 39, para felicitarle por

su victoria, fueron los de Hitler y Pío XII"

p. 232

"En cuanto mi cena de Nochebuena, qué quieren que les diga. Y con respecto a la conversación se la resumiré con una fase de Larra: qué suerte los animales que, como no hablan, se entienden"

p. 240

"Salamanca, lo mismo que Valladolid, se adhirió a los sublevados desde el primer instante, hasta el punto que Franco fue nombrado alcalde honorífico"

p. 242

"En realidad, lo que había pretendido la República no era sólo hacer justicia a cientos de miles de labradores que vivían en un mundo regido por códigos medievales y que aún arrastraban las catastróficas consecuencias de la célebre desamortización de Mendizábal, y de las leyes caciquiles de Cánovas, sino también adaptar el paso de España al de las principales naciones de Europa, que en los años veinte habían emprendido unas profundas reformas en el sector, cosa que aquí no había ocurrido. En consecuencia, el país seguía estando en muy pocas manos: en 1930, solamente los duques de Alba, Medinaceli, Fernán Núñez, Peñaranda, Vistahermosa, Anón y el Infantado, el conde de Romanones y los marqueses de Comillas y la Romana poseían setecientas mil hectáreas de cultivo, y muchas más a las que no daban ningún uso"

p. 243

"En Valladolid, donde el comercio de trigo era una de las principales fuentes de ingresos de los privilegiados, éstos se pusieron en pie de guerra contra la República"

p. 280

"... sobretodo porque aún no sabía si Natalia era alguien con quien pudiese tener una aventura, o una de esas personas inabordables cuya vida gira en torno a la palabra bienestar, que miden su felicidad en metros cuadrados y ceros a la derecha y que son capaces de renunciar a cualquier cosa para seguir teniéndolo todo: la abundancia te vuelve conformista por la misma razón que la escasez te vuelve valiente"

p. 293

"O tal vez sea sólo que lo que se ambiciona siempre es una versión desorbitada de lo que se consigue y, por tanto, no hay conquista o triunfo que no conlleve una decepción. "Cuando el deseo se cumple, el sueño se rompe" dice Ana María Matute"

p. 303

"Le encantaba pertenecer al bando de los poderosos, pero como ése es un lugar con poco espacio y muchos aspirantes, estaba convencido de que la vida es una competición que siempre ganan los listos y su filosofía podría resumirse en una sola frase: saber perder es de hipócritas"

p. 308

"De hecho, estaba absolutamente de acuerdo con él: para mí, alguien que no lee por principio es un burro. En su caso un burro con dos carreras; lo cual es bastante usual"

p. 325

"Cuando regresó con mi botella de Châteu Cantemerle, le ofrecí una copa a la futura jefa de estudios, pero tampoco la quiso. Qué austeridad. Yo me tomé dos vasos seguidos: la razón por la que bebo es para hacer más interesantes a los demás, como decía Oscar Wilde"

Hera, l'esposa

Hera, filla de Cronos i Gea, germana i esposa de Zeus, reina de l'Olimp.

Era considerada la deessa de la llar, protectora del matrimoni, de la castedat i la fidelitat conjugal.

Tot i ser deessa del matrimoni, la seva vida en parella era caòtica a causa de les múltiples aventures amoroses de Zeus. Castigava durament l'adulteri, acostumada com estava a patir-lo.
Gairebé sempre perseguia amb fúria a les conquestes del seu espòs.

Malgrat aquest cicle interminable d'infidelitats i gelosia, Zeus i Hera sempre acabaven reconciliant-se. En una ocasió, Hera va abandonar al seu espòs i va anar a viure a l'illa d'Eubea, però Zeus, cremant en desitjos de recuperar-la, va ser a buscar i li va suplicar que tornés, prometent fidelitat eterna.

S'explica que quan Hera, enganyada, estava alletant a Hèracles (doncs la seva llet conferia la immortalitat), aquest va mossegar amb tanta força el seu mugró, que la deessa, adolorida, el va apartar, deixant que es vessés part de la llet , la qual es va convertir en la Via Làctia.

Es representava a Hera majestuosa i solemne, sovint en un tron ​​i portant el "pols" (corona cilíndrica usada per diverses de les Grans Deesses), o com moltes altres deesses, amb vel i diadema. A la mà de vegades porta una magrana (la magrana era un antic emblema de la Gran Deessa, el qual va romandre com a símbol d'Hera), símbol de la fèrtil sang i la mort. També la hi representava muntada en un carro tirat per paons, i sovint acompanyada per Iris, la deessa de l'arciris.

El carro d'Hera era tirada per paons, ocells desconeguts per als grecs abans de les conquestes d'Alexandre el Gran ( «ocells perses», segons Arisòtil). El motiu del paó va ressorgir en la iconografia renaixentista que va unificar a Hera i Juno, i que ens és familiar per les obres dels pintors europeus. Un ocell que havia estat associat amb Hera en un nivell arcaic era el cucut (que apareix en el primer festeig d'Hera per part de Zeus).

Tot i la importància d'Hera com a deessa del matrimoni i arquetip de dona, també protectora dels parts, no destaca en el seu paper com a mare. Els legítims descendents de la seva unió amb Zeus van ser Ares (déu de la guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilitía (deessa dels parts).

Hera, gelosa que Zeus hagués enllumenat a Atenea sense recórrer a ella, va engendrar a Hefest, el déu ferrer, sense ell.

Però Hera, disgustada amb la lletjor i la deformitat d'Hefest i ho va expulsar de l'Olimp (en altres versions és Zeus qui no accepta al fill d'Hera).