Molts personatges de la mitologia grega continuen actualment formant part de la nostra cultura: sovint han inspirat i encara inspiren obres d'art o literàries, donen nom a planetes i constel·lacions, i fins i tot serveixen per anomenar certs fenòmens psíquics -complex d'Èdip, narcissisme-, apareixen a pel·lícules d'acció o donen nom a alguns equips esportius com l'Hèrcules d'Alacant o l'Aris de Tessalònica.
L'home no comprenia la causa de molts fenòmens naturals i també socials i, com que no els podia justificar per l'experiència quotidiana, va recórrer a explicacions fabuloses, mítiques. Així els déus encarnen les forces naturals, tan misterioses per a l'home i de les quals l'home depèn: la pluja, el llamp, el sol, els estels, el mar, la fecunditat, la mort, i sorgeixen llegendes sobre l'origen del món i de les plantes i els animals, sobre el naixement de les tècniques, les arts i les institucions socials, polítiques i religioses. Els mites, doncs, van lligats amb la religió, ja que l'existència de déus obliga l'home a adorar-los i honorar-los perquè l'afavoreixin i no se li posin en contra.
Altres mites tenen, en canvi, un sentit històric: narren esdeveniments, accions dels homes que van ocórrer suposadament en un passat llunyà i que han estat transmesos per la tradició oral a través dels segles
Un tercer tipus de mites tenen una finalitat simplement lúdica/psicològica, tan sols pretenen divertir amb una imaginativa abundància d'elements meravellosos com ara monstres, transformacions, escenaris rics i exòtics, i múltiples aventures fins arribar a un final feliç.
Les tres classes de mite es poden definir de la mateixa manera: un relat tradicional que explica l'actuació d'uns personatges extraordinaris -déus i herois- en un temps llunyà. Els mites pertanyen a una comunitat, normalment un poble, i donen la seva versió del món, de la vida i de la societat.
Els mites grecs se situen tots a l'època prehistòrica, abans de l'aparició de l'escriptura (segle VIII a.C.), sobretot al període minoic i micènic (2000- 1200 a .C.). Els grecs d'èpoques posteriors consideraven aquest temps més gloriós que no el seu, perquè pensaven que els déus tenien un tracte directe i freqüent amb els herois i els homes.
Els protagonistes dels mites són els herois i els déus, dues races superiors als homes. Els déus són fets a la imatge de l'home -antropomorfisme: tenen la mateixa aparença física i els mateixos sentiments i desitjos, però són més grans i molt més poderosos, perquè tenen les forces de la natura sota el seu control, i, a més, són immortals. Hi ha quinze déus majors, els anomenats olímpics, encapçalats per Zeus, el pare dels déus, que governa tota la seva família com un patriarca i imparteix justícia entre els déus, buscant l'equilibri entre les seves diferents faccions. Per altra banda hi ha uns grups de divinitats: les Muses, patrones de la literatura i la música; les Gràcies, que encarnaven la bellesa i l'encís; les Hores, les estacions de l'any; les Moires, que controlen el destí dels homes, i les Fúries, divinitats de la venjança. També hi ha uns éssers divins menors: nimfes, sàtirs, centaures, sirenes, harpies...
Per sota d'ells trobem els herois, homes superiors que gaudeixen d'una vida gloriosa però són mortals. Neixen de la unió entre un ésser humà i un de diví. Pot ser fill de déu i dona com Hèracles, fill de Zeus i Alcmena, o d'home i deessa com Eneas, fill d'Afrodita i Anquises, o bé descendent més llunyà d'una divinitat, com Èdip, rebesnet d'Ares i Posidó.
Cada personatge mític té un camp d'acció ben diferenciat dels altres: els déus i les deesses tenen competències i camps d'actuació separats. Afrodita, per exemple, és la deessa de l'amor i del gaudi sexual, mentre que Àrtemis simbolitza la puresa virginal. Apol·lo i Dionís són dos altres déus contraposats: Apol·lo és el déu de la llum i la raó, mentre que Dionís ho és del vi i de la irracionalitat. Si hi ha divinitats que semblen compartir en un mateix camp d'actuació, de fet hi intervenen des de perspectives diferents. Així, Ares i Atena com a déus de la guerra representen dos aspectes diferents: Ares el furor guerrer, i Atena l'estratègia.
L'home no comprenia la causa de molts fenòmens naturals i també socials i, com que no els podia justificar per l'experiència quotidiana, va recórrer a explicacions fabuloses, mítiques. Així els déus encarnen les forces naturals, tan misterioses per a l'home i de les quals l'home depèn: la pluja, el llamp, el sol, els estels, el mar, la fecunditat, la mort, i sorgeixen llegendes sobre l'origen del món i de les plantes i els animals, sobre el naixement de les tècniques, les arts i les institucions socials, polítiques i religioses. Els mites, doncs, van lligats amb la religió, ja que l'existència de déus obliga l'home a adorar-los i honorar-los perquè l'afavoreixin i no se li posin en contra.
Altres mites tenen, en canvi, un sentit històric: narren esdeveniments, accions dels homes que van ocórrer suposadament en un passat llunyà i que han estat transmesos per la tradició oral a través dels segles
Un tercer tipus de mites tenen una finalitat simplement lúdica/psicològica, tan sols pretenen divertir amb una imaginativa abundància d'elements meravellosos com ara monstres, transformacions, escenaris rics i exòtics, i múltiples aventures fins arribar a un final feliç.
Les tres classes de mite es poden definir de la mateixa manera: un relat tradicional que explica l'actuació d'uns personatges extraordinaris -déus i herois- en un temps llunyà. Els mites pertanyen a una comunitat, normalment un poble, i donen la seva versió del món, de la vida i de la societat.
Els mites grecs se situen tots a l'època prehistòrica, abans de l'aparició de l'escriptura (segle VIII a.C.), sobretot al període minoic i micènic (2000- 1200 a .C.). Els grecs d'èpoques posteriors consideraven aquest temps més gloriós que no el seu, perquè pensaven que els déus tenien un tracte directe i freqüent amb els herois i els homes.
Els protagonistes dels mites són els herois i els déus, dues races superiors als homes. Els déus són fets a la imatge de l'home -antropomorfisme: tenen la mateixa aparença física i els mateixos sentiments i desitjos, però són més grans i molt més poderosos, perquè tenen les forces de la natura sota el seu control, i, a més, són immortals. Hi ha quinze déus majors, els anomenats olímpics, encapçalats per Zeus, el pare dels déus, que governa tota la seva família com un patriarca i imparteix justícia entre els déus, buscant l'equilibri entre les seves diferents faccions. Per altra banda hi ha uns grups de divinitats: les Muses, patrones de la literatura i la música; les Gràcies, que encarnaven la bellesa i l'encís; les Hores, les estacions de l'any; les Moires, que controlen el destí dels homes, i les Fúries, divinitats de la venjança. També hi ha uns éssers divins menors: nimfes, sàtirs, centaures, sirenes, harpies...
Per sota d'ells trobem els herois, homes superiors que gaudeixen d'una vida gloriosa però són mortals. Neixen de la unió entre un ésser humà i un de diví. Pot ser fill de déu i dona com Hèracles, fill de Zeus i Alcmena, o d'home i deessa com Eneas, fill d'Afrodita i Anquises, o bé descendent més llunyà d'una divinitat, com Èdip, rebesnet d'Ares i Posidó.
Cada personatge mític té un camp d'acció ben diferenciat dels altres: els déus i les deesses tenen competències i camps d'actuació separats. Afrodita, per exemple, és la deessa de l'amor i del gaudi sexual, mentre que Àrtemis simbolitza la puresa virginal. Apol·lo i Dionís són dos altres déus contraposats: Apol·lo és el déu de la llum i la raó, mentre que Dionís ho és del vi i de la irracionalitat. Si hi ha divinitats que semblen compartir en un mateix camp d'actuació, de fet hi intervenen des de perspectives diferents. Així, Ares i Atena com a déus de la guerra representen dos aspectes diferents: Ares el furor guerrer, i Atena l'estratègia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada