Hera, filla de Cronos i Gea, germana i esposa de Zeus, reina de l'Olimp.Era considerada la deessa de la llar, protectora del matrimoni, de la castedat i la fidelitat conjugal.
Tot i ser deessa del matrimoni, la seva vida en parella era caòtica a causa de les múltiples aventures amoroses de Zeus. Castigava durament l'adulteri, acostumada com estava a patir-lo.
Gairebé sempre perseguia amb fúria a les conquestes del seu espòs.
Gairebé sempre perseguia amb fúria a les conquestes del seu espòs.
Malgrat aquest cicle interminable d'infidelitats i gelosia, Zeus i Hera sempre acabaven reconciliant-se. En una ocasió, Hera va abandonar al seu espòs i va anar a viure a l'illa d'Eubea, però Zeus, cremant en desitjos de recuperar-la, va ser a buscar i li va suplicar que tornés, prometent fidelitat eterna.
S'explica que quan Hera, enganyada, estava alletant a Hèracles (doncs la seva llet conferia la immortalitat), aquest va mossegar amb tanta força el seu mugró, que la deessa, adolorida, el va apartar, deixant que es vessés part de la llet , la qual es va convertir en la Via Làctia.
Es representava a Hera majestuosa i solemne, sovint en un tron i portant el "pols" (corona cilíndrica usada per diverses de les Grans Deesses), o com moltes altres deesses, amb vel i diadema. A la mà de vegades porta una magrana (la magrana era un antic emblema de la Gran Deessa, el qual va romandre com a símbol d'Hera), símbol de la fèrtil sang i la mort. També la hi representava muntada en un carro tirat per paons, i sovint acompanyada per Iris, la deessa de l'arciris.
El carro d'Hera era tirada per paons, ocells desconeguts per als grecs abans de les conquestes d'Alexandre el Gran ( «ocells perses», segons Arisòtil). El motiu del paó va ressorgir en la iconografia renaixentista que va unificar a Hera i Juno, i que ens és familiar per les obres dels pintors europeus. Un ocell que havia estat associat amb Hera en un nivell arcaic era el cucut (que apareix en el primer festeig d'Hera per part de Zeus).
Tot i la importància d'Hera com a deessa del matrimoni i arquetip de dona, també protectora dels parts, no destaca en el seu paper com a mare. Els legítims descendents de la seva unió amb Zeus van ser Ares (déu de la guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilitía (deessa dels parts).
Hera, gelosa que Zeus hagués enllumenat a Atenea sense recórrer a ella, va engendrar a Hefest, el déu ferrer, sense ell.
Es representava a Hera majestuosa i solemne, sovint en un tron i portant el "pols" (corona cilíndrica usada per diverses de les Grans Deesses), o com moltes altres deesses, amb vel i diadema. A la mà de vegades porta una magrana (la magrana era un antic emblema de la Gran Deessa, el qual va romandre com a símbol d'Hera), símbol de la fèrtil sang i la mort. També la hi representava muntada en un carro tirat per paons, i sovint acompanyada per Iris, la deessa de l'arciris.
El carro d'Hera era tirada per paons, ocells desconeguts per als grecs abans de les conquestes d'Alexandre el Gran ( «ocells perses», segons Arisòtil). El motiu del paó va ressorgir en la iconografia renaixentista que va unificar a Hera i Juno, i que ens és familiar per les obres dels pintors europeus. Un ocell que havia estat associat amb Hera en un nivell arcaic era el cucut (que apareix en el primer festeig d'Hera per part de Zeus).
Tot i la importància d'Hera com a deessa del matrimoni i arquetip de dona, també protectora dels parts, no destaca en el seu paper com a mare. Els legítims descendents de la seva unió amb Zeus van ser Ares (déu de la guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilitía (deessa dels parts).
Hera, gelosa que Zeus hagués enllumenat a Atenea sense recórrer a ella, va engendrar a Hefest, el déu ferrer, sense ell.
Però Hera, disgustada amb la lletjor i la deformitat d'Hefest i ho va expulsar de l'Olimp (en altres versions és Zeus qui no accepta al fill d'Hera).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada