9.17.2017

Infertilitats (Sara)

Amigues d’altres països que venen a Barcelona per tractaments de fertilitat. Curiós. En els seus llocs d’origen no és legal –o no és fàcil– i aquí hi ha molta oferta. Multitud de clíniques privades que atenen els pacients (clients?) en varietat d’idiomes. L’avançada edat, l’entrada de la dona al món laboral, l’estrès actual... han fet de la reproducció assistida una necessitat i un veritable negoci. Sovint el diagnòstic és “infertilitat desconeguda” però el pes (i la culpa?) acostuma a recaure en ella. Una dona infèrtil, gran estigma en tots els temps. Podem recordar consorts de la història universal obligades a perpetuar el llinatge. A més pressió, més complicació. 

Em remunto a una de molt antiga: Sara, coneguda com l’esposa estèril d’Abraham, un dels grans patriarques de l’Antic Testament, avantpassat de tots els israelites. Profeta Ibrahim per l’Islam. Aquest home savi cridat per anar a la famosa Terra Promesa vivia en la paradoxa d’haver de fundar tot un nou poble quan la seva muller no podia ni engendrar el primer fill. 

Sarai –o princesa–, com li deien inicialment, és descrita per totes les fonts com d’una gran bellesa. Per això en arribar a Egipte, per evitar riscos, la parella es va fer passar per germans. El pintor italià del XIX Giovanni Muzzioli (1854-1894) ha recreat una conversa relaxada en què Abraham, amb indumentària clarament jueva, sosté afectuosament la mà de Sara, vestida de blanc. Sembla que estiguin pactant amb complicitat dir la mentida –que no és mentida del tot, ja que Abraham i Sara eren germanastres. 

Aquest protagonisme d’un moment tan íntim en la pintura denota una superació de les convencions acadèmiques cap al realisme, atorgant als personatges, malgrat que siguin herois bíblics o llegendaris, un to més humà (i menys èpic). L’entorn arquitectònic, de volguda ressonància arqueològica, situa l’escena en un luxós palau egipci. El faraó, vist a contrallum en la balconada alta de l’esquerra, està a punt de descobrir l’engany. Volia Sara per al seu harem. El matrimoni serà expulsat del país. 

Passat el temps, en un alzinar prop d’Hebron, tres misteriosos visitants van pronosticar a Abraham que l’any següent la seva esposa tindria un fill. Sara ho escoltava des de la tenda i la seva reacció espontània va ser riure. Alguns diuen que l’humor jueu és tan antic com això. Semblava impossible que en la seva avançada edat pogués ser mare. Però sí, va néixer Isaac. I d’aquí vindria Jacob i les dotze tribus d’Israel. Tota una descendència. Un Déu, un profeta, una missió, un poble, una terra. I ella com a peça clau. 

Quan és massa tard per ser mare? El món occidental és ple de Sares que lluiten contra la infertilitat en aquestes clíniques, omplint-les de tribus d’embrions congelats que potser mai arribaran a existir ni sabran quin era el seu poble, ni el seu veritable destí. I a la resta del planeta, en canvi, hi ha multitud de canalla desemparada rodant per places i carrers, sense llar ni refugi.

MIREIA ROSICH
EL PUNT AVUI
CULTURA 17 setembre 2017 
DES DEL LABERINT 

8.20.2017

Cremar-se (Sèmele)

Detall de l'obra 'Júpiter i Sèmele', Gustave Moreau
Agost. Fa una calor intensa aquest estiu. Suportem l’escalfament planetari que tants volen negar. Tenim la sensació que cau foc. I penso en Sèmele, que es mor cremada per la fulminant figura de Zeus (Júpiter), que domina tot el cel: pot provocar trons i llamps, canviar el rumb dels vents, arrossegar núvols, i a les seves mans subjecta el llamp incandescent, igual que el Thor escandinau du un gran martell amb què provoca les tempestes. Són déus masculins en cossos d’herois que utilitzen elements atmosfèrics com a armes.

Per als humils humans de tots els temps el cel és el domicili dels déus, les ànimes i els astres. Qui pot mirar-lo de dia sense enlluernar-se? Qui pot esguardar directament un déu? Si la Medusa petrifica el que la mira directament als ulls, Zeus, “cent vegades més brillant que el sol”, calcina. I a Sèmele això és que li va passar per demanar-li que es mostrés en tot el seu esplendor. És un símil per reflexionar sobre totes les parelles en què la llum (desproporcionada?) d’un, no només eclipsa l’altre, sinó que directament el calcina.

Els artistes, per representar el tema, han desplegat el clímax amb pompositat en un escenari amb el déu poderós alçat i una dona en ple èxtasi: Tintoretto, Rubens, Dosso Dossi... Però arribats al segle XIX trobem aquest magnífic exemple del pintor simbolista francès Gustave Moreau que podreu contemplar en el seu interessant museu-atelier, a prop de la plaça Pigalle, a París. És una obra culminant de la seva trajectòria però, en tot cas, única en l’enfocament de l’episodi de Sèmele. Moreau confereix a un déu pagà la postura del Crist majestàtic dels cristians, entronitzat al centre de l’obra. I, per fer-nos copsar la grandesa de Zeus-Júpiter, utilitza el recurs de les dimensions, agegantant exageradament la figura masculina i trencant proporcions i perspectives. L’obra és vertical, abarrocada, i tots els personatges i els seus detalls queden immersos en un to de somni. També fuig dels esquemes habituals pintant un home de cara delicada (andrògina?), sense barba, i col·locant-li una lira a les mans –un atribut del seu fill Apol·lo, o d’Orfeu– atorgant-li així un to de poeta i no de guerrer. 

Per resumir-ho poèticament, Sèmele va abrasar-se d’amor, però duia un fill a les entranyes que seria un déu molt adorat: Dionís. Com que no estava gestat, Zeus li va treure del ventre i se’l va cosir en una cuixa. I així es va apoderar d’una prerrogativa estrictament femenina: parir. Només dos fills surten del cos de Zeus: Atenea –deessa masculina, sàvia i guerrera– que li surt del cap, i Dionís –déu efeminat del vi i l’èxtasi– que li surt de la cuixa. Quan Dionís es faci gran anirà a buscar la seva mare Sèmele al món inferior i la portarà a l’Olimp. Igual que hi haurà una coronació de Maria, mare de Jesús, com a reina del cel. Perquè l’arquetip femení és invencible, i no per un al·legat feminista: és invencible perquè forma part de (tots) nosaltres.

MIREIA ROSICH
EL PUNTAVUI
CULTURA, 20 d'agost 2017
DES DEL LABERINT

7.16.2017

Fills mortals (Tetis)

Tetis submergint l'infant Aquil·les, Rubens, c.1630-35
Juliol. Ens apropem a la platja cercant el vent i les onades. Per als grecs antics les onades estaven personificades en les Nereides, nimfes del mar, representades amb corones de corall. Se’n coneixen més de cinquanta noms, d’aquestes criatures, i fan referència al mar: Galene, la calma, Espeo, la de les grutes... Entre aquesta abundant prole, filles de Nereu i netes d’Oceà, només tres destaquen per formar part de mites més complexos. Amfitrite (esposa de Posidó), Galatea (estimada pel ciclop Polifem) i la més famosa, Tetis, la mare d’Aquil·les, heroi èpic per excel·lència. 

Normalment els herois són fills d’un déu i una mortal, però en aquest cas no. La divina era ella, i de tal bellesa, que els Olímpics se la van disputar fins que es va predir que el fill que engendrés seria més poderós que el pare. I els déus, que no volen competència, van acordar casar-la amb el rei Peleu contra la seva voluntat. Per això quan l’escollit va anar a buscar-la, Tetis es va resistir amb tota la seva força i va fer ús del poder diví de transformar-se, transmutant-se en aire, foc, vent, arbre, ocell, tigre, lleó, serp... Fins que va acabar sucumbint. És difícil, festejar una divinitat. És difícil, escapar del matrimoni.

Les noces de Tetis i Peleu són de les més conegudes de la mitologia clàssica ja que al banquet estaven convidats homes i déus, i això ens remunta a aquella edat d’or, in illo tempore, quan les dues races compartien taula. Perquè, simbòlicament, la barreja de la part humana i la part divina es troba en l’origen de tots. En aquest casament va produir-se l'incident que desencadenaria el judici de Paris i la posterior guerra de Troia, en la qual Aquil·les seria figura clau. 

Tetis vetllaria pel seu únic fill en tot moment. De ben petit va intentar fer-lo invencible submergint-lo en la llacuna Estígia. Rubens ho representa aquí en primer pla amb una figura femenina molt del seu estil. Es poden apreciar al fons un paisatge inquietant amb petits cossos nus en unes barques i un foc sortint d’una muntanya negra. Ens indica que el llac estava en la frontera de l’Hades, la regió de l’inframon. Observem que Tetis agafa el nadó pels peus, i entenem que la part del taló per on el subjecta no quedarà coberta. Aquí hi haurà per sempre el punt vulnerable i quan va arribar el moment, la sageta de Paris clavada just al taló el va matar. Als seus funerals totes les Nereides cantarien. 

Moltes mares desitgen que els seus fills siguin divins. Empren molts esforços volent fer-los millor, sovint eximint-los de les limitacions i les obligacions quotidianes o oferint-los tot el que elles no van tenir, desitjant que arribin on elles no van arribar. Però els fills són mortals, han de fer la seva vida, cometre els seus errors i cercar on és el seu propi taló d’Aquil·les. Aquests dies per la platja en veureu molts, de nens semidivins.

Publicat el 16 de juliol de 2017
Suplement Cultura
Diari ElPuntAVUI


6.18.2017

Regentar el poder / Regentar el poder (Semíramis)

Semíramis sobre la tomba de Ninus, Augusto Valli, 1893
Ja són més de cinc milions els refugiats sirians. El Mediterrani s’omplirà amb el bon temps de més famílies fugint de l’horror. El mar d’estiu és una porta de sortida. Em fa pensar en una deessa síria de l’antiguitat que es movia veloç entre les aigües perquè era meitat dona meitat peix. Les sirenes són més antigues que no ens pensem. Aquesta dea syria –com dirien els romans– es deia Derketo. Va tenir una filla amb un mortal però la va abandonar per anar a viure al fons d’un llac. I la nena va ser salvada per uns coloms. Ho hem sentit moltes vegades, animals que tenen cura de nadons desprotegits. A Ròmul i Rem, fundadors de Roma, els va alletar una lloba. A Zeus, déu de l’Olimp, el va criar la cabra Amaltea. A la filla de Derketo l’alimentaren els ocells amb llet i formatge manllevat dels ramats. Fins que uns pastors la van trobar i li van posar un nom, Semíramis, la que ve dels coloms. Amb el temps seria reina de Babilònia. 

Al segle IX aC una dona, Sammuramat, va regnar a Assíria. Es deu basar en ella la llegenda? El relat ens diu que Semíramis es va casar amb el rei Ninus però el seu matrimoni va ser curt, ja que poc després de les núpcies ell va morir. En el quadre de l’italià Augusto Valli veiem el cos de l’atractiva esposa estès dramàticament al terra davant la tomba. Se li havia erigit un mausoleu solemne. Els detalls ornamentals que utilitza el pintor per a l’entorn arquitectònic són típicament assiris, especialment la bèstia alada amb cap humà de la dreta. Els animals alats simbolitzen la sublimació dels instints i el predomini de l’esperit. Les ales volen cap al cel i transcendeixen la condició humana. Per això aquestes mítiques criatures protegien els llocs sagrats. No se sap si el rei Ninus va morir de manera natural. En tot cas, la defunció va conduir Semíramis al tron. Aquest era l’únic moment on elles podien governar, en l’interludi entre la mort del marit i la majoria d’edat del fill. 

La bella Semíramis va demostrar ser una gran líder i va engegar una extraordinària campanya d’expansió cap a Orient que la va dur fins al riu Indus, tota una proesa. També se li atribueix la reconstrucció de Babilònia que la va convertir en capital del regne transformant-la en una esplendorosa ciutat envoltada d’una contundent muralla de vuit portes. Els seus famosos jardins penjants eren una de les set meravelles del món. Encara avui, al Pergamonmuseum de Berlín, davant la porta d’Ishtar (de l’època de Nabucodonosor) hom es pot fer a la idea de com devia ser entrar per aquella avinguda que conduïa cap al temple del déu Marduk, amb el sol intens de l’extrem oriental petant contra el blau de la rajola esmaltada. 

Em pregunto com deu viure la reina actual de Síria, Asma Al-Assad, tot el que està passant al seu país. Nascuda a Londres, banquera de la city, i ara primera dama d’un règim que manté una sagnant ferida oberta des del 2011. No ho sabrem. En tot cas, segur que no serà una reina llegendària.

Publicat el 16 de juny de 2017
Suplement Cultura
Diari ElPuntAVUI


Regentar el poder
Ya son más de cinco millones los refugiados sirios. El Mediterráneo se llenará con la llegada del buen tiempo de más familias huyendo del horror. El mar de verano es una puerta de salida. Me hace pensar en una diosa siria de la antigüedad que se movía veloz entre las aguas porque era mitad mujer mitad pez. Las sirenas son más antiguas de lo que no nos pensamos. Esta dea syria –cómo dirían los romanos– se llamaba Derketo. Tuvo una hija con un mortal pero la abandonó para vivir en el fondo de un lago. La niña fue salvada por unas palomas. Lo hemos oído muchas veces, animales que cuidan de bebés desprotegidos. A Rómulo y Remo, fundadores de Roma, los amamantó una loba. A Zeus, dios del Olimpo, lo crió la cabra Amaltea. A la hija de Derketo lo alimentaron los pájaros con leche y queso sustraído de los rebaños. Hasta que unos pastores la encontraron y le pusieron un nombre, Semíramis, la que viene de las palomas. Con el tiempo sería reina de Babilonia.

En el siglo IX aC una mujer, Sammuramat, reinó en Asiria. Se basará en ella la leyenda? El relato nos cuenta que Semíramis se casó con el rey Ninus pero su matrimonio fue corto, puesto que poco después de la boda él murió. En el cuadro del italiano Augusto Valli vemos el cuerpo de la atractiva esposa extendido dramáticamente en el suelo ante la tumba del marido. Se le había erigido un mausoleo solemne. Los detalles ornamentales que utiliza el pintor para el entorno arquitectónico son típicamente asirios, especialmente la bestia alada con cabeza humana en la derecha. Los animales alados simbolizan la sublimación de los instintos y el predominio del espíritu. Las alas vuelna hacia el cielo y trascienden la condición humana. Por eso estas míticas criaturas protegían los lugares sagrados. No se sabe si el rey Ninus murió de forma natural. En cualquier caso, su defunción condujo a Semíramis al trono. Este era el único momento donde ellas podían gobernar, en el interludio entre la muerte del marido y la mayoría de edad del hijo.

La bella Semíramis demostró ser una gran líder y puso en marcha una extraordinaria campaña de expansión hacia Oriente que la llevó hasta el río Indo, toda una proeza. También se le atribuye la reconstrucción de Babilonia que la convirtió en capital del reino transformándola en una esplendorosa ciudad rodeada de una contundente muralla de ocho puertas. Sus famosos jardines colgantes eran una de las siete maravillas del mundo. Todavía hoy, en el Pergamon Museum de Berlín, ante la puerta de Ishtar (de la época de Nabucodonosor) uno se puede hacer a la idea de cómo debía de ser entrar por aquella avenida que conducía hacia el templo del dios Marduk, con el sol intenso de Extremo Oriente resplandeciendo contra el azul de la baldosa esmaltada.

Me pregunto como debe vivir la reina actual de Siria, Asma Al-Assad, todo lo que está pasando en su país. Nacida en Londres, banquera de la city, y ahora, primera dama de un régimen que mantiene una sangrienta herida abierta desde el 2011. No lo sabremos. Lo que si podemos afirmar es que no será una reina legendaria.

5.22.2017

Acompanyants / Acompañantes (Friné)

Friné davant l’Aeròpag, Jean-Léon Gérôme, 1861
Deu ser veritat allò que darrere d'un gran home hi ha una gran dona? (I al revés?) A la Grècia clàssica existien unes dones que complien el rol precisament d'acompanyar els "grans homes": les heteres o hetairai. S'han traduït per “cortesanes, concubines, prostitutes de luxe”, mistress en anglès, o maîtresse en francès, designacions que no només es queden curtes, sinó que hi afegeixen un tint de menyspreu, ja que el mateix terme en masculí, els hetairoi, es tradueix per companys. Per exemple, els generals de confiança d'Alexandre el Gran eren els seus hetairoi. Entre ells hi havia Hefestió, militar important, però també el seu company, sexual, i sentimental. I a ningú se li acut que actués de concubí

En una societat on la dona passava de ser “filla de” a “esposa de” (i com a màxim “germana de”) emergeix espontàniament aquesta mena de casta de dones lliures. Eren cultes, rebien una acurada educació, podien recitar exquisidament poesia i tocar diferents instruments, i estaven instruïdes en dansa. Per tant, desplegaven l'art d'acompanyar amb moltes virtuts. I, a més, en general, eren molt guapes, l'ofici ho requeria. Tot un càsting. Per distingir-les, anaven vestides amb roba transparent i de to safrà, un color que s'associava al plaer sensual. Eren les úniques dones que podien accedir a esdeveniments socials rellevants com el Symposion i opinar, mentre les esposes oficials vivien recloses en els gineceus. Per tot això, els seus serveis es cotitzaven i algunes van guanyar autèntiques fortunes. Disposaven lliurement del seu capital i tenien propietats, cosa legalment impossible per a una ciutadana benestant. De fet, hem trigat molt les ciutadanes a accedir oficialment a formació i a tenir ascendència directa sobre els béns. 

En el món de l'art hi ha una hetera que requereix especial menció: Friné. L'episodi que la va fer cèlebre és la seva compareixença davant l'Aeròpag (tribunal) acusada d'impietat, és a dir, de no creure en els déus de la ciutat. A Sòcrates i a Fídies se'ls havia denunciat pel mateix delicte, considerat molt greu. Quan l'orador que la defensava es va quedar sense arguments, va fer servir el recurs de deixar-la nua i provocar que els jutges es rendissin davant l'esplendor del cos. Perquè en aquella Grècia això també passava, la bellesa commovia. I així va ser. El quadre de Jean-Léon Gérôme, amb estil academicista, congela aquest moment en què els homes, de vermell intens, reaccionen davant la visió. L'harmonia natural de les seves corbes ens ha quedat immortalitzada en forma d'escultura, ja que ella era l'hetera de Praxíteles i l'escultor la va utilitzar com a model per a la famosa Venus de Cnidos fixant el cànon d'Afrodita, deessa de l'amor. Friné va arribar a ser tan solvent que volia finançar la reconstrucció de les muralles de Tebes a condició que es deixés constància que “Alexandre el Gran les havia destruït i l'hetera Friné les havia refet”. Però no li ho van deixar fer. Perquè encara que fos rica, guapa, culta, era dona i manaven (i manen?) ells. Llàstima. Amb el que costa trobar sponsors per al patrimoni.

Publicat: Diumenge 21 de maig de 2016
Secció: Des del Laberint
Suplement Cultura
Diari ELPUNTAVUI

Acompañantes 

¿Será verdad que detrás de un gran hombre hay una gran mujer? (¿Y a la inversa?) En la Grecia clásica existían unas mujeres que cumplían el rol precisamente de acompañar los "grandes hombres": las hetairas o hetairai. Se han traducido por “cortesanas, concubinas, prostitutas de lujo”, mistress en inglés, o maîtresse en francés, designaciones que no sólo se quedan cortas, sino que añaden un tinte de desprecio, puesto que el mismo término en masculino, los hetairoi, se traduce por compañeros. Por ejemplo, los generales de confianza de Alejandro Magno eran sus hetairoi. Entre ellos había Hefestión, militar importante, pero también su compañero, sexual, y sentimental. Y a nadie se le ocurre que actuara de concubino.

En una sociedad donde la mujer pasaba de ser “hija de” a “esposa de” (y como máximo “hermana de”) emerge espontáneamente este tipo de casta de mujeres libres. Eran cultas, recibían una cuidadosa educación, podían recitar exquisitamente poesía, tocar distintos instrumentos y estaban instruidas en danza, por lo que desplegaban el arte de acompañar con muchas virtudes. Y, además, en general, eran muy guapas, el oficio lo requería. Todo un casting. Para distinguirlas, iban vestidas con ropa transparente y de tono azafrán, un color que se asociaba al placer sensual. Eran las únicas mujeres que podían acceder a acontecimientos sociales relevantes como el Symposion y opinar, mientras las esposas oficiales vivían recluidas en los gineceos. Por todo esto, sus servicios se cotizaban y algunas ganaron auténticas fortunas. Disponían libremente de su capital y tenían propiedades, cosa legalmente imposible para una ciudadana acomodada. De hecho, hemos tardado mucho las ciudadanas a acceder oficialmente a formación y a tener ascendencia directa sobre los bienes. 

En el mundo del arte hay una hetaira que requiere especial mención: Friné. El episodio que la hizo célebre es su comparecencia ante la Aerópago (tribunal) acusada de impiedad, es decir, de no creer en los dioses de la ciudad. A Sócrates y a Fidias se los había denunciado por el mismo delito, considerado muy grave. Cuando el orador que la defendía se quedó sin argumentos, usó el recurso de dejarla desnuda y provocar que los jueces se rindieran ante el esplendor del cuerpo. Porque en aquella Grecia eso también ocurría, la belleza conmovía. Y así fue. El cuadro de Jean-Léon Gérôme, con estilo academicista, congela este momento en que los hombres, de rojo intenso, reaccionan ante la visión. La armonía natural de sus curvas nos ha quedado inmortalizada en forma de escultura, puesto que ella era la hetaira de Praxiteles y el escultor la utilizó como modelo para la famosa Venus de Cnidos fijando el canon de Afrodita, diosa del amor. Friné llegó a ser tan solvente que quería financiar la reconstrucción de las murallas de Tebas a condición de que se dejara constancia que “Alejandro Magno las había destruido y la hetaira Friné las había reconstruido”. Pero no se lo dejaron hacer. Porque aunque fuera rica, guapa, culta, era mujer y mandaban (y mandan?) ellos. Lástima. Con el que cuesta encontrar sponsors para el patrimonio.

5.05.2017

La cambra trista

La cambra trista, Pere Torné Esquius. 1913
El passat 6 d’abril es va inaugurar al Museu Nacional d’Art de Catalunya una exposició sobre el pintor català Torné Esquius amb el subtítol “Poètica quotidiana”, on hem prestat una obra des de Vilanova. En les notícies que han aparegut a la premsa nacional en relació a l’obertura d’aquesta mostra temporal ha sortit molt reproduïda aquesta peça del Museu Balaguer, de 1913, que mostra un humil interior amb una finestra oberta.

Aquest quadre normalment està exposat a la primera planta del Museu, en un passadís elevat on es poden contemplar pintures de petit format de l’anomenat “Llegat 56”. En aquest context de convivència amb molts altres autors en la mateixa paret, Torné Esquius és el que més ens ressona a Van Gogh amb diferència. Així com Ricard Canals té un punt Cézanne en colors, així com Nonell pinta amb les seves ratlles fines tan inconfusible, així com Raurich aplica uns gruixos de pigment molt visibles o Nogués ja és noucentisme pur, Torné Esquius ens recorda a Van Gogh. El dibuix marcat, el tractament de la cadira de boga, la composició i l’ambient en general desprèn cert perfum al Dormitori de Van Gogh a Arles del qual en va fer tres versions. 

Com comentava Eduard Vallès –un dels comissaris de l’exposició- en la conferència inaugural, fruït de la recerca, en la catalogació del quadre canviarem de títol, i enlloc del que tenia en els inventaris que van entrar als anys cinquanta, “Interior”, a partir d’ara li direm “La cambra trista” ja que s’ha pogut documentar que se’l designava així. I certament, ho és, una cambra trista. Les flors sobre el llit i escampades al terra, juntament amb els dos canelobres tocant el matalàs, ens indiquen que allà hi ha hagut un cos mort fa poc. Un difunt ha estat vetllat en aquesta cambra. Sobre el capçal veiem un quadre de La Pietat, petitó, quadrat, on es pot apreciar perfectament aquesta coneguda imatge de la mare amb el cos del fill als braços. Seria una mort prematura del jove de la casa? A través de la finestra observem un campanar retallat contra el cel, amb el detall de la campana alçada a l’esquerra. Campanes a mort? I al costat, el xiprer, arbre simbòlic, relacionat amb els cementiris i el repòs etern. 

El MNAC, amb una la línia de programació que inclou exhibicions com les de Tapiró, Casagemas, Lluïsa Vidal o ara aquesta, ens fa descobir a la sala petita trajectòries diferents, aparentment menys mediàtiques però essencials -al meu entendre. En la de Torné Esquius se’ns desplega la faceta de dibuixant d’aquest artista, tècnica amb la qual, probablement era més destre, o amb la que tenia un traç més àgil. Però a mi, personalment, em va encuriosir molt més tota la filera d’olis d’interiors misteriosos, com una seqüència de moments atrapats just quan les persones que habitaven l’espai han fugit d’escena. L’espectador es converteix en un calmat vouyeur que, amb mirada atenta, pot adonar-se dels detalls que delaten el rastre de la presència humana: pètals caiguts, brases encara ardents, papers sobre la taula, nines de drap-... Retalls plàstics de la vida quotidiana. Un intimisme curiós el d’aquest artista. La paleta de colors a l’inici és de vermells i després es transforma en aquesta gamma de verds, més poma, més grisosos, que va repetint. 

Recordo que quan es va fer l’exposició de Josep F. Ràfols al Balaguer no vaig poder evitar pensar que en els seus quadres hi havia silencis de Hopper. I en el cas de Torné Esquius, em venia la imatge del pintor danès Vilhelm Hammershoi, del qual el Centre de Cultura Contemporània en va fer una antològica fa uns anys amb una posada en escena excel·lent. Les llums del Nord són diferents de les nostres però en aquells interiors es copsava també la poètica del silenci íntim i introspectiu. Podríem parlar d’un #Hammershoidelsud? Estarà oberta fins a inicis de Juliol. No us la perdeu.

Publicat divendres 5 de maig
Diari de Vilanova

3.04.2017

Faraones / Faraonas (Cleopatra)



Febrer. Carnaval. Entro en una botiga i les dependentes van disfressades de Cleòpatra, però, a l’estil Elisabeth Taylor, maquillades amb una ratlla molt negra i una ombra d’ulls molt blava. La marca Liz perviu (des de 1963!). Feia falta tota una estrella de Hollywood per posar-se en la pell d’aquesta gran dama d’Egipte lidiant amb un Marc Antoni encarnat pel seu Richard Burton. Mites sobre mites.
 
Poques faraones són recordades. Nefertiti? Hatshepsut? Cleòpatra ens sembla única, però n’hi va haver moltes, ja que el nom era molt habitual en la seva dinastia, la Ptolemaica. Ella va ser la Cleòpatra VII (i última). Quan més de dos segles abans Alexandre el Gran va conquerir Egipte, va fundar una capital nova amb el seu nom, Alexandria, a la zona delta, de cara al Mediterrani. Un dels seus generals, Ptolomeu, seria el primer de la saga grega que governaria el país del Nil des d’aquesta ciutat marmòria i cosmopolita.  Des del mar es divisava de lluny gràcies a una alta torre construïda sobre l’illeta de Faros, el Far d’Alexandria, una de les set meravelles del món. D’aquí vindrà el nom de far en les llengües romàniques.  I per descomptat, tenia la cèlebre biblioteca que acumulava documentació de mig món (recordem la pel·lícula “Hipàtia”). Cleòpatra es va criar en un ambient de riquesa cultural. Havia rebut educació hel·lenística, era poliglota, i la primera de la seva estirp que dominava egipci, la llengua del poble.

Shakespeare va immortalitzar la imatge de gran seductora que desperta passions insaciables i per això sotmet a homes de la talla de Juli Cèsar o Marc Antoni. En el món de l’art ha estat especialment tractada la seva mort envoltada de misteri. La llegenda diu que per evitar desfilar per Roma esclavitzada -com a trofeu de la victòria d’Octavi-  es va suïcidar amb el verí d’una serp. La imatge d’un nuu femení subjectant una serp a l’alçada del pit la trobareu a moltes obres del XVI i XVII. Però al XIX, el gust pel drama, les passions, l’exotisme i la mort genera escenes més pomposes, i l’astuta Cleòpatra, que va enganyar el seu enemic fins al darrer moment fent-se portar un cistell ple de figues amb la serp (un àspid) camuflada, és una perfecta femme fatale. El moment congelat en el quadre de Rixens desplega el que descriu Plutarc. La dama es mor havent desafiat l’adversari. La cistella és a terra. Una de les serventes jau als seus peus i l’altra li està col·locant la diadema. Important aquest detall. La corona dels faraons sempre tenia gravada una cobra aixecada, el Uraeus d’or, símbol de la reialesa, del sol, protegia del mal i emanava flames. Es situa en el mateix lloc que els hindús localitzen el tercer ull, el de la clarividència, allà on la serp kundalini arribarà ascendint des dels xacres inferiors. La serp, animal dotat de magnetisme en totes les cultures.

Si Cleòpatra era guapa o no, tenia el nas gran o petit, va tenir un o mil amants, és insignificant. Va ser una governant digna de passar a la posteritat. Per als romans era una egípcia, per als egipcis era una grega. Dona i estrangera, ho tenia difícil. La llàstima és que això encara no ha canviat. I com a mostra, Trump. Ha desbancat la dona (Hillary) i l’estranger (Obama). Ara veurem el que ens espera. Perquè ens afectarà a tots. I els americans no són com els romans, ja ens agradaria. Aqüeductes, o murs?

Publicat: Diumenge 19 de febrer
Secció: Des del Laberint
Suplement Cultura
Diari ELPUNTAVUI


Faraonas

Febrero. Carnaval. Entro en una tienda y las dependientas van disfrazadas de Cleopatra, pero, al estilo Elisabeth Taylor, maquilladas con una línea muy negra y una sombra de ojos muy azul. La marca Liz pervive (desde 1963!). Hacía falta toda una estrella de Hollywood para ponerse en la piel de esta gran dama de Egipto lidiando con un Marco Antonio encarnado por su Richard Burton. Mitos sobre mitos. 

Pocas faraonas son recordadas. ¿Nefertiti? ¿Hatshepsut? Cleopatra nos parece única, pero hubo muchas, puesto que el nombre era muy habitual en su dinastía, la Ptolemaica. Ella fue Cleopatra VII (y última). Cuando más de dos siglos antes Alejandro Magno conquistó Egipto, fundó una capital nueva con su nombre, Alejandría, de cara al Mediterráneo. Uno de sus generales, Ptolomeo, sería el primero de la saga griega que gobernaría el país del Nilo desde esta ciudad marmórea y cosmopolita. Desde el mar se divisaba de lejos gracias a una alta torre construida sobre el islote de Faros, el Faro de Alejandría, una de las siete maravillas del mundo. De aquí vendrá el nombre de faro en las lenguas románicas. Y por supuesto, tenía la célebre biblioteca que acumulaba documentación de medio mundo (recordemos la película “Hipatia”). Cleopatra se crió en un ambiente de riqueza cultural. Había recibido educación helenística, era políglota, y la primera de su estirpe que dominaba egipcio, la lengua del pueblo. 

Shakespeare inmortalizó la imagen de gran seductora que despierta pasiones insaciables y por eso somete a hombres de la talla de Julio César o Marco Antonio. En el mundo del arte ha sido especialmente tratada su muerte rodeada de misterio. La leyenda dice que para evitar desfilar por Roma esclavizada -como trofeo de la victoria de Octavio- se suicidó con el veneno de una serpiente. La imagen de un desnudo femenino sujetando una serpiente a la altura del pecho la encontraréis en muchas obras del XVI y XVII. Pero en el XIX, el gusto por el drama, las pasiones, el exotismo y la muerte genera escenas más pomposas, y la astuta Cleopatra, que engañó a su enemigo hasta el último momento haciéndose traer un cesto lleno de higos con la serpiente (un áspid) camuflada, es una perfecta femme fatale. El momento congelado en el cuadro de Rixens muestra lo que describe Plutarco. La dama se muere habiendo desafiado el adversario. La cesta está en el suelo. Una de las criadas yace a sus pies y la otra le está colocando la diadema. Importante este detalle. La corona de los faraones siempre tenía grabada una cobra levantada, el Uraeus de oro, símbolo de la realeza, del sol, protegía del mal y emanaba llamas. Se sitúa en el mismo lugar donde los hindúes localizan el tercer ojo, el de la clarividencia, allá donde la serpiente kundalini llegará ascendiendo desde los chacras inferiores. La serpiente, animal dotado de magnetismo en todas las culturas. 

Si Cleopatra era guapa o no, tenía la nariz grande o pequeña, tuvo uno o mil amantes, es insignificante. Fue una gobernante digna de pasar a la posteridad. Para los romanos era una egipcia, para los egipcios era una griega. Mujer y extranjera, lo tenía difícil. La lástima es que esto encara no ha cambiado. Y como muestra, Trump. Ha desbancado a la mujer (Hillary) y al extranjero (Obama). Ahora veremos lo que nos espera. Porque nos afectará a todos. Y los americanos no son como los romanos, ya nos gustaría. ¿Acueductos, o muros?

2.17.2017

Esperances / Esperanzas (Pandora)

Pandora, Thomas Benjamin Kennington, 1908
Gener. Encetem l'any sempre amb l'esperança que serà millor que l'anterior. Perquè l'esperança és l'últim que es perd. Com la caixa de Pandora, que en obrir-la escampa tots els mals per a la humanitat excepte l'esperança, que estava al fons de tot i és el que queda com a consol per als homes.
Pandora és una dona dels orígens, com Lilith en la tradició jueva o Eva en la bíblica. Va ser creada per ordre de Zeus i dotada de les millors qualitats. Hefest la modela amb fang a imatge de les deesses immortals. Atenea l'endinsa en l'art de teixir. Afrodita vessa sobre el seu cap la sensualitat. Les Gràcies li col·loquen un collaret d'or. Les Hores la coronen de flors primaverals. Però com a toc final, Hermes forja en el seu pit una curiositat inesgotable. I aquesta és la llavor que la conduirà a obrir la caixa: no pot suportar no saber què hi ha dins.

Com es pot tenir un cofre prohibit? Un arbre prohibit? Una cambra prohibida? Una paraula prohibida? Els humans difícilment ho podem resistir. Més prohibit, més ens tempta. Per això Eva menja pomes de l'arbre. Per això en el conte de Barbablava la princesa obre l'habitació prohibida, l'única entre les tantes del gran castell a la qual no podia accedir, però la més interessant, és clar. I un cop veu què hi ha dins, llavors la clau sagna i la delata. Perquè ja mai no pots tirar enrere i fer veure que no ho has vist. Saber té un cost.

Pandora i la caixa són un regal enverinat. Zeus estava enfadat perquè Prometeu havia robat el foc dels déus per donar-lo als homes. I, com a càstig, envia al seu germà Epimeteu una dona irresistible amb un regal misteriós com a dot de matrimoni. Ella no sap què conté, però transgredeix la norma i ho destapa. I les calamitats s'espargeixen pel món (bogeria, malaltia, treball, vellesa...) El pintor Thomas Kennington ha representat una Pandora nua en un acusat gest de penediment, amb la mà dreta tapant-se la cara. Se n'adona, del que ha suposat la seva acció. I sap que ja no té remei. L'escenari ens recorda una Magdalena penitent a la cova. El petit cofre platejat que sosté amb la mà esquerra és obert. Les fonts antigues parlen d'una gerra, però a partir del Renaixement (per Erasme) s'ha conegut com “la caixa de Pandora”.

Dones a la recerca de coneixement que són perilloses. Avui, quan volem saber més anem a la finestreta de Google. Si hi escrius la paraula “Hermes”, surt una marca de roba. Si poses “Pandora”, una marca de joies. Malgrat tot, us animo a transgredir i pagar el cost de saber-ne més.

Publicat 22 gener 2017 
Secció Des del Laberint
Suplement Cultura
Diari El Punt Avui


Esperanzas

Enero. Empezamos el año siempre con la esperanza que será mejor que el anterior. Porque la esperanza es lo último que se pierde. Como con la caja de Pandora, que al abrirla esparcía todos los males por la humanidad excepto la esperanza, que estaba en el fondo de todo y es lo que queda como consuelo para los hombres.

Pandora es una mujer de los orígenes, como Lilith en la tradición judía o Eva en la bíblica. Fue creada por orden de Zeus y dotada de las mejores cualidades. Hefesto la modela con barro a imagen de las diosas inmortales. Atenea la adentra en el arte de tejer. Afrodita derrama sobre su cabeza la sensualidad. Las Gracias le cuelgan un collar de oro. Las Horas la coronan de flores primaverales. Pero como toque final, Hermes forja en su pecho una curiosidad inagotable. Y ésa es la semilla que la conducirá a abrir la caja: no puede soportar no saber qué hay dentro.
 
¿Cómo se puede tener un cofre prohibido? ¿Un árbol prohibido? ¿Una cámara prohibida? ¿Una palabra prohibida? Los humanos difícilmente lo podemos resistir. Más prohibido, más nos tienta. Por eso Eva come manzanas del árbol. Por eso en el cuento de Barba Azul la princesa abre la habitación prohibida, la única entre las tantas del gran castillo a la cual no podía acceder, pero la más interesante, está claro. Y una vez contempla qué hay dentro, entonces la llave sangra y la delata. Porque ya nunca puedes echar atrás y pretender que no lo has visto. Saber tiene un coste.

Pandora y la caja son un regalo envenenado. Zeus estaba enfadado porque Prometeo había robado el fuego de los dioses para darlo a los hombres. Y, como castigo, envía a su hermano Epimeteo una mujer irresistible con un regalo misterioso como dote de matrimonio. Ella no sabe qué contiene, pero transgrede la norma y lo destapa. Y las calamidades se esparcen por el mundo (locura, enfermedad, trabajo, vejez...) El pintor Thomas Kennington ha representado una Pandora desnuda en un acusado gesto de arrepentimiento, con la mano derecha tapándose la cara. Se da cuenta de lo que han supuesto sus actos. Y sabe que ya no tiene remedio. El escenario nos recuerda a una Magdalena penitente a la cueva. El pequeño cofre plateado que sostiene con la mano izquierda está abierto. Las fuentes antiguas hablan de una jarra, pero a partir del Renacimiento (por Erasmo) se ha conocido como “la caja de Pandora”.

Mujeres en busca de conocimiento que son peligrosas. Hoy, cuando queremos saber más vamos a la ventanilla de Google. Si escribes la palabra “Hermes”, aparece una marca de ropa. Si tecleas “Pandora”, una marca de joyas. A pesar de todo, os animo a transgredir y pagar el coste de saber más.

1.06.2017

Exposicions sobre pintores



Una tongada d’exposicions sobre dones artistes han emergit en la cartellera de museus importants recentment. Podeu veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya una mostra sobre Lluïsa Vidal, una pintora modernista. El Museu del Prado ha organitzat, per primera vegada (!), una monogràfica sobre una dona, Clara Peeters, una excel·lent bodegonista flamenca del XVII. Al Palazzo Braschi de Roma hi ha Artemisia Gentileschi e il suo tempo, sobre aquesta artista barroca italiana, primera dona en entrar a l’Accademia di Arte del Disegno de Florència. Podríem afegir que fa pocs mesos es va cloure la mostra de l’americana Georgia O’Keeffe a la Tate Modern de Londres i la de la francesa Elisabeth Vigée Le Brun al Grand Palais de París.

Malgrat en les darreres dècades s’han rescatat moltes biografies de dones artistes és encara molt inaudit que es produeixen coincidències d’aquest estil. Quan hem vist que aquestes pinacoteques de Barcelona i de Madrid tinguin exposicions individuals de dones? I em temo que, sense l’actual crisi, que ha forçat a mirar els fons, probablement no s’haurien produït. Aquest és el motiu pel qual, encara ara, el gran públic coneix pocs noms femenins de la història de l’art. Quins Leonardos, Rubens, Goyas o Casas amb nom de dona són cèlebres?

En primer lloc cal explicar que moltes obres d’art realitzades per elles havien estat atribuïdes a homes fins que un bon estudi no ha desvetllat l’autoria real. Per exemple, quadres de l’Artemisia constaven com olis del seu pare, Orazio Gentileschi, o quadres de Sofonisba Anguisola han estat confosos amb Ticians o Leonardos. Per començar, l’error ens indica l’alta qualitat dels treballs d’aquestes dones. I per entendre el mèrit que això suposa hem de recordar que durant segles la població femenina estava exclosa d’una educació formal. No podien accedir a les acadèmies ni contemplar un nuu al natural per dibuixar-lo. Les poques que van reeixir, normalment, vivien en un entorn familiar dedicat a l’art. Era l’única manera d’endinar-se en l’ofici. En conseqüència, hi ha moltes ‘filles de’: la filla de Peeters, la de Tintoretto, la de Ribera, la de Sorolla... I tampoc ens ha de resultar estrany, doncs, que els temes dels seus quadres sovint siguin, o bé natures mortes, com és el cas de Clara Peeters, o bé retrats -especialment de persones properes-, com és el cas de Lluïsa Vidal.

En les col·leccions d’origen del Museu Balaguer pràcticament no hi ha pintores. Entre els centenars d’obres donades per artistes en vida del fundador només dues són de dones. Una és Visitació Ubach, que va ser deixeble del pintor Francesc Miralles, fins al punt que alguns dels seus olis han passat per ser del mestre. L’altra, Antònia Ferreras, nascuda a Lleida, que també es va especialitzar en flors. Les dues van fer exposicions i van rebre premis i mencions, però en sabem poc més.

L’any 1987 un matrimoni Nord-americà –els Holladay– va fundar el “Museu Nacional de la dona en l’art” a Washington precisament després de quedar-se captivats amb els quadres de Clara Peeters que havien descobert a Viena i a Madrid. Com podia ser que no fos coneguda? Ara tenen un fons de més de 4.000 obres, íntegrament de dones. El catàleg del Museu porta per títol A museum of their own, és a dir, “un museu d’elles”, imagino que fent al·lusió a la novel·la de la Virgína Woolf A Room of One's Own, que aquí es va traduir com “Una cambra pròpia”. Perquè cal un espai per a elles.

Promoure exposicions ajuda a teixir i protegir. Aquest talent femení també s’ha de reconèixer i també ha de formar part dels llibres d’història. Aneu a veure-les, sempre que pugueu.

Publicat a:
Diari de Vilanova
6 de gener de 2017




12.23.2016

Montmartre



A l’exposició central de l’Any Casas inaugurada recentment a Sitges hi trobareu una obra que pertany al Museu Balaguer i que porta per títol Montmartre, aquell barri mític de la bohèmia parisenca, situat dalt d’un turó des d’on es domina tota l’extensió de la ciutat. En aquells carrerons allunyats dels bulevards senyorials és on es va gestar la modernitat artística. Mentre que en etapes anteriors tots els pintors europeus havien optat a una pensió per poder anar a Roma, la gran acadèmia, al XIX el pèndol es desplaça i París serà el pol d’atracció. Els catalans també van formar part d’aquest corrent i d’una manera o altra van acostar-se a la ciutat de la llum, el far de les arts. Aquest és el cas de Casas i Rusiñol, un tàndem a voltes indestriable.

Però ells, a diferència d’altres joves que es llançaren a l’aventura, no van patir les privacions de la bohèmia real, que en aquelles cèlebres golfes, humides i menudes, van passar molta gana i fred –aquell secret tan ben guardat dels parisencs. Casas i Rusiñol tenien l’esquena coberta perquè eren fills de famílies burgeses benestants. D’aquí que alguns historiadors els hagin etiquetat de “bohèmia daurada” o “bohèmia blanca”. Són aquestes famílies, consolidades al voltant de la revolució industrial, les que donen a Catalunya una classe social prou acomodada com per estar a l’alçada del que està passant a Europa. Aquella Barcelona de l’Eixample, del Liceu, de Gaudí, de la qual encara vivim ara.

En l’àmbit de l’art aquest període de puixança també es nota. Si la història de l’art català fos una serralada, sens dubte el moment del modernisme seria un dels pics, i Casas estaria al cim. Però dins de la pròpia trajectòria de Casas, els dos anys amb Rusiñol a París, de 1890 a 1892 van ser, sense cap mena de dubte, el moment de l’eclosió. Allà se sent lliure, la gran capital li dóna pista per enlairar-se, entra en contacte amb totes les novetats, amb tots els protagonistes dels canvis, amb tot el que està en ebullició. I el resultat d’aquesta immersió són obres com el nostre Montmartre, una peça que sintetitza aquesta revolució: en la tria del tema, el treball atmosfèric, l’aspecte boirós, els contorns desdibuixats, la llum rutilant dels fanals, la impressió fugaç, el crepuscle insinuat, l’enquadrament aeri amb un punt de vista molt alt –tan influenciat per la fotografia–, els arbres retallats seguint la moda de les estampes japoneses i, al fons, el Moulin de la Galette, les aspes emblemàtiques en l’skyline del barri, el local on es respirava, cada vespre, l’autèntic ambient del París que volia trencar amb la convenció.

Aquesta obra és en si mateixa un compendi de tot això, i aquest és el motiu pel qual ha estat sempre tan sol·licitada. Fa un parell d’anys va formar part d’una mostra al Petit Palais, als Camps Elisis. També ha estat a Holanda, a Itàlia, als Estats Units, al Japó i a moltes capitals de l’Estat espanyol. En l’exposició actual Ramon Casas i la Modernitat anhelada els comissaris, Francesc Quílez i Ignasi Domènech, han teixit moltes relacions entre Casas i el seu entorn, posant-lo en context (i no repetint una antològica), i gràcies a això, s’entenen moltes coses. Felicitacions. A nosaltres ens serveix perquè prenguem consciència del valuós patrimoni que tenim al museu vilanoví.

Amb el temps –i l’edat– l’estil de Rusiñol i Casas evolucionarà. La paleta cromàtica serà diferent. Les llums del Mediterrani, certa comoditat, la clientela, el bon viure... A diferència d’un Fortuny o d’un Nonell, que van morir a la trentena, ells van produir durant molts anys. I és per aquest motiu que els anys joves a París encara resulten més mítics. Què ens hem de dir. Sempre ens quedarà París.


Publicat a Diari de Vilanova
23 de desembre de 2016