3.04.2017

Faraones



Febrer. Carnaval. Entro en una botiga i les dependentes van disfressades de Cleòpatra, però, a l’estil Elisabeth Taylor, maquillades amb una ratlla molt negra i una ombra d’ulls molt blava. La marca Liz perviu (des de 1963!). Feia falta tota una estrella de Hollywood per posar-se en la pell d’aquesta gran dama d’Egipte lidiant amb un Marc Antoni encarnat pel seu Richard Burton. Mites sobre mites.
 
Poques faraones són recordades. Nefertiti? Hatshepsut? Cleòpatra ens sembla única, però n’hi va haver moltes, ja que el nom era molt habitual en la seva dinastia, la Ptolemaica. Ella va ser la Cleòpatra VII (i última). Quan més de dos segles abans Alexandre el Gran va conquerir Egipte, va fundar una capital nova amb el seu nom, Alexandria, a la zona delta, de cara al Mediterrani. Un dels seus generals, Ptolomeu, seria el primer de la saga grega que governaria el país del Nil des d’aquesta ciutat marmòria i cosmopolita.  Des del mar es divisava de lluny gràcies a una alta torre construïda sobre l’illeta de Faros, el Far d’Alexandria, una de les set meravelles del món. D’aquí vindrà el nom de far en les llengües romàniques.  I per descomptat, tenia la cèlebre biblioteca que acumulava documentació de mig món (recordem la pel·lícula “Hipàtia”). Cleòpatra es va criar en un ambient de riquesa cultural. Havia rebut educació hel·lenística, era poliglota, i la primera de la seva estirp que dominava egipci, la llengua del poble.

Shakespeare va immortalitzar la imatge de gran seductora que desperta passions insaciables i per això sotmet a homes de la talla de Juli Cèsar o Marc Antoni. En el món de l’art ha estat especialment tractada la seva mort envoltada de misteri. La llegenda diu que per evitar desfilar per Roma esclavitzada -com a trofeu de la victòria d’Octavi-  es va suïcidar amb el verí d’una serp. La imatge d’un nuu femení subjectant una serp a l’alçada del pit la trobareu a moltes obres del XVI i XVII. Però al XIX, el gust pel drama, les passions, l’exotisme i la mort genera escenes més pomposes, i l’astuta Cleòpatra, que va enganyar el seu enemic fins al darrer moment fent-se portar un cistell ple de figues amb la serp (un àspid) camuflada, és una perfecta femme fatale. El moment congelat en el quadre de Rixens desplega el que descriu Plutarc. La dama es mor havent desafiat l’adversari. La cistella és a terra. Una de les serventes jau als seus peus i l’altra li està col·locant la diadema. Important aquest detall. La corona dels faraons sempre tenia gravada una cobra aixecada, el Uraeus d’or, símbol de la reialesa, del sol, protegia del mal i emanava flames. Es situa en el mateix lloc que els hindús localitzen el tercer ull, el de la clarividència, allà on la serp kundalini arribarà ascendint des dels xacres inferiors. La serp, animal dotat de magnetisme en totes les cultures.

Si Cleòpatra era guapa o no, tenia el nas gran o petit, va tenir un o mil amants, és insignificant. Va ser una governant digna de passar a la posteritat. Per als romans era una egípcia, per als egipcis era una grega. Dona i estrangera, ho tenia difícil. La llàstima és que això encara no ha canviat. I com a mostra, Trump. Ha desbancat la dona (Hillary) i l’estranger (Obama). Ara veurem el que ens espera. Perquè ens afectarà a tots. I els americans no són com els romans, ja ens agradaria. Aqüeductes, o murs?



2.17.2017

Esperances / Esperanzas (Pandora)

Pandora, Thomas Benjamin Kennington, 1908
Gener. Encetem l'any sempre amb l'esperança que serà millor que l'anterior. Perquè l'esperança és l'últim que es perd. Com la caixa de Pandora, que en obrir-la escampa tots els mals per a la humanitat excepte l'esperança, que estava al fons de tot i és el que queda com a consol per als homes.
Pandora és una dona dels orígens, com Lilith en la tradició jueva o Eva en la bíblica. Va ser creada per ordre de Zeus i dotada de les millors qualitats. Hefest la modela amb fang a imatge de les deesses immortals. Atenea l'endinsa en l'art de teixir. Afrodita vessa sobre el seu cap la sensualitat. Les Gràcies li col·loquen un collaret d'or. Les Hores la coronen de flors primaverals. Però com a toc final, Hermes forja en el seu pit una curiositat inesgotable. I aquesta és la llavor que la conduirà a obrir la caixa: no pot suportar no saber què hi ha dins.

Com es pot tenir un cofre prohibit? Un arbre prohibit? Una cambra prohibida? Una paraula prohibida? Els humans difícilment ho podem resistir. Més prohibit, més ens tempta. Per això Eva menja pomes de l'arbre. Per això en el conte de Barbablava la princesa obre l'habitació prohibida, l'única entre les tantes del gran castell a la qual no podia accedir, però la més interessant, és clar. I un cop veu què hi ha dins, llavors la clau sagna i la delata. Perquè ja mai no pots tirar enrere i fer veure que no ho has vist. Saber té un cost.

Pandora i la caixa són un regal enverinat. Zeus estava enfadat perquè Prometeu havia robat el foc dels déus per donar-lo als homes. I, com a càstig, envia al seu germà Epimeteu una dona irresistible amb un regal misteriós com a dot de matrimoni. Ella no sap què conté, però transgredeix la norma i ho destapa. I les calamitats s'espargeixen pel món (bogeria, malaltia, treball, vellesa...) El pintor Thomas Kennington ha representat una Pandora nua en un acusat gest de penediment, amb la mà dreta tapant-se la cara. Se n'adona, del que ha suposat la seva acció. I sap que ja no té remei. L'escenari ens recorda una Magdalena penitent a la cova. El petit cofre platejat que sosté amb la mà esquerra és obert. Les fonts antigues parlen d'una gerra, però a partir del Renaixement (per Erasme) s'ha conegut com “la caixa de Pandora”.

Dones a la recerca de coneixement que són perilloses. Avui, quan volem saber més anem a la finestreta de Google. Si hi escrius la paraula “Hermes”, surt una marca de roba. Si poses “Pandora”, una marca de joies. Malgrat tot, us animo a transgredir i pagar el cost de saber-ne més.

Publicat 22 gener 2017 
Secció Des del Laberint
Suplement Cultura
Diari El Punt Avui


Esperanzas

Enero. Empezamos el año siempre con la esperanza que será mejor que el anterior. Porque la esperanza es lo último que se pierde. Como con la caja de Pandora, que al abrirla esparcía todos los males por la humanidad excepto la esperanza, que estaba en el fondo de todo y es lo que queda como consuelo para los hombres.

Pandora es una mujer de los orígenes, como Lilith en la tradición judía o Eva en la bíblica. Fue creada por orden de Zeus y dotada de las mejores cualidades. Hefesto la modela con barro a imagen de las diosas inmortales. Atenea la adentra en el arte de tejer. Afrodita derrama sobre su cabeza la sensualidad. Las Gracias le cuelgan un collar de oro. Las Horas la coronan de flores primaverales. Pero como toque final, Hermes forja en su pecho una curiosidad inagotable. Y ésa es la semilla que la conducirá a abrir la caja: no puede soportar no saber qué hay dentro.
 
¿Cómo se puede tener un cofre prohibido? ¿Un árbol prohibido? ¿Una cámara prohibida? ¿Una palabra prohibida? Los humanos difícilmente lo podemos resistir. Más prohibido, más nos tienta. Por eso Eva come manzanas del árbol. Por eso en el cuento de Barba Azul la princesa abre la habitación prohibida, la única entre las tantas del gran castillo a la cual no podía acceder, pero la más interesante, está claro. Y una vez contempla qué hay dentro, entonces la llave sangra y la delata. Porque ya nunca puedes echar atrás y pretender que no lo has visto. Saber tiene un coste.

Pandora y la caja son un regalo envenenado. Zeus estaba enfadado porque Prometeo había robado el fuego de los dioses para darlo a los hombres. Y, como castigo, envía a su hermano Epimeteo una mujer irresistible con un regalo misterioso como dote de matrimonio. Ella no sabe qué contiene, pero transgrede la norma y lo destapa. Y las calamidades se esparcen por el mundo (locura, enfermedad, trabajo, vejez...) El pintor Thomas Kennington ha representado una Pandora desnuda en un acusado gesto de arrepentimiento, con la mano derecha tapándose la cara. Se da cuenta de lo que han supuesto sus actos. Y sabe que ya no tiene remedio. El escenario nos recuerda a una Magdalena penitente a la cueva. El pequeño cofre plateado que sostiene con la mano izquierda está abierto. Las fuentes antiguas hablan de una jarra, pero a partir del Renacimiento (por Erasmo) se ha conocido como “la caja de Pandora”.

Mujeres en busca de conocimiento que son peligrosas. Hoy, cuando queremos saber más vamos a la ventanilla de Google. Si escribes la palabra “Hermes”, aparece una marca de ropa. Si tecleas “Pandora”, una marca de joyas. A pesar de todo, os animo a transgredir y pagar el coste de saber más.

1.06.2017

Exposicions sobre pintores



Una tongada d’exposicions sobre dones artistes han emergit en la cartellera de museus importants recentment. Podeu veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya una mostra sobre Lluïsa Vidal, una pintora modernista. El Museu del Prado ha organitzat, per primera vegada (!), una monogràfica sobre una dona, Clara Peeters, una excel·lent bodegonista flamenca del XVII. Al Palazzo Braschi de Roma hi ha Artemisia Gentileschi e il suo tempo, sobre aquesta artista barroca italiana, primera dona en entrar a l’Accademia di Arte del Disegno de Florència. Podríem afegir que fa pocs mesos es va cloure la mostra de l’americana Georgia O’Keeffe a la Tate Modern de Londres i la de la francesa Elisabeth Vigée Le Brun al Grand Palais de París.

Malgrat en les darreres dècades s’han rescatat moltes biografies de dones artistes és encara molt inaudit que es produeixen coincidències d’aquest estil. Quan hem vist que aquestes pinacoteques de Barcelona i de Madrid tinguin exposicions individuals de dones? I em temo que, sense l’actual crisi, que ha forçat a mirar els fons, probablement no s’haurien produït. Aquest és el motiu pel qual, encara ara, el gran públic coneix pocs noms femenins de la història de l’art. Quins Leonardos, Rubens, Goyas o Casas amb nom de dona són cèlebres?

En primer lloc cal explicar que moltes obres d’art realitzades per elles havien estat atribuïdes a homes fins que un bon estudi no ha desvetllat l’autoria real. Per exemple, quadres de l’Artemisia constaven com olis del seu pare, Orazio Gentileschi, o quadres de Sofonisba Anguisola han estat confosos amb Ticians o Leonardos. Per començar, l’error ens indica l’alta qualitat dels treballs d’aquestes dones. I per entendre el mèrit que això suposa hem de recordar que durant segles la població femenina estava exclosa d’una educació formal. No podien accedir a les acadèmies ni contemplar un nuu al natural per dibuixar-lo. Les poques que van reeixir, normalment, vivien en un entorn familiar dedicat a l’art. Era l’única manera d’endinar-se en l’ofici. En conseqüència, hi ha moltes ‘filles de’: la filla de Peeters, la de Tintoretto, la de Ribera, la de Sorolla... I tampoc ens ha de resultar estrany, doncs, que els temes dels seus quadres sovint siguin, o bé natures mortes, com és el cas de Clara Peeters, o bé retrats -especialment de persones properes-, com és el cas de Lluïsa Vidal.

En les col·leccions d’origen del Museu Balaguer pràcticament no hi ha pintores. Entre els centenars d’obres donades per artistes en vida del fundador només dues són de dones. Una és Visitació Ubach, que va ser deixeble del pintor Francesc Miralles, fins al punt que alguns dels seus olis han passat per ser del mestre. L’altra, Antònia Ferreras, nascuda a Lleida, que també es va especialitzar en flors. Les dues van fer exposicions i van rebre premis i mencions, però en sabem poc més.

L’any 1987 un matrimoni Nord-americà –els Holladay– va fundar el “Museu Nacional de la dona en l’art” a Washington precisament després de quedar-se captivats amb els quadres de Clara Peeters que havien descobert a Viena i a Madrid. Com podia ser que no fos coneguda? Ara tenen un fons de més de 4.000 obres, íntegrament de dones. El catàleg del Museu porta per títol A museum of their own, és a dir, “un museu d’elles”, imagino que fent al·lusió a la novel·la de la Virgína Woolf A Room of One's Own, que aquí es va traduir com “Una cambra pròpia”. Perquè cal un espai per a elles.

Promoure exposicions ajuda a teixir i protegir. Aquest talent femení també s’ha de reconèixer i també ha de formar part dels llibres d’història. Aneu a veure-les, sempre que pugueu.

Publicat a:
Diari de Vilanova
6 de gener de 2017




12.23.2016

Montmartre



A l’exposició central de l’Any Casas inaugurada recentment a Sitges hi trobareu una obra que pertany al Museu Balaguer i que porta per títol Montmartre, aquell barri mític de la bohèmia parisenca, situat dalt d’un turó des d’on es domina tota l’extensió de la ciutat. En aquells carrerons allunyats dels bulevards senyorials és on es va gestar la modernitat artística. Mentre que en etapes anteriors tots els pintors europeus havien optat a una pensió per poder anar a Roma, la gran acadèmia, al XIX el pèndol es desplaça i París serà el pol d’atracció. Els catalans també van formar part d’aquest corrent i d’una manera o altra van acostar-se a la ciutat de la llum, el far de les arts. Aquest és el cas de Casas i Rusiñol, un tàndem a voltes indestriable.

Però ells, a diferència d’altres joves que es llançaren a l’aventura, no van patir les privacions de la bohèmia real, que en aquelles cèlebres golfes, humides i menudes, van passar molta gana i fred –aquell secret tan ben guardat dels parisencs. Casas i Rusiñol tenien l’esquena coberta perquè eren fills de famílies burgeses benestants. D’aquí que alguns historiadors els hagin etiquetat de “bohèmia daurada” o “bohèmia blanca”. Són aquestes famílies, consolidades al voltant de la revolució industrial, les que donen a Catalunya una classe social prou acomodada com per estar a l’alçada del que està passant a Europa. Aquella Barcelona de l’Eixample, del Liceu, de Gaudí, de la qual encara vivim ara.

En l’àmbit de l’art aquest període de puixança també es nota. Si la història de l’art català fos una serralada, sens dubte el moment del modernisme seria un dels pics, i Casas estaria al cim. Però dins de la pròpia trajectòria de Casas, els dos anys amb Rusiñol a París, de 1890 a 1892 van ser, sense cap mena de dubte, el moment de l’eclosió. Allà se sent lliure, la gran capital li dóna pista per enlairar-se, entra en contacte amb totes les novetats, amb tots els protagonistes dels canvis, amb tot el que està en ebullició. I el resultat d’aquesta immersió són obres com el nostre Montmartre, una peça que sintetitza aquesta revolució: en la tria del tema, el treball atmosfèric, l’aspecte boirós, els contorns desdibuixats, la llum rutilant dels fanals, la impressió fugaç, el crepuscle insinuat, l’enquadrament aeri amb un punt de vista molt alt –tan influenciat per la fotografia–, els arbres retallats seguint la moda de les estampes japoneses i, al fons, el Moulin de la Galette, les aspes emblemàtiques en l’skyline del barri, el local on es respirava, cada vespre, l’autèntic ambient del París que volia trencar amb la convenció.

Aquesta obra és en si mateixa un compendi de tot això, i aquest és el motiu pel qual ha estat sempre tan sol·licitada. Fa un parell d’anys va formar part d’una mostra al Petit Palais, als Camps Elisis. També ha estat a Holanda, a Itàlia, als Estats Units, al Japó i a moltes capitals de l’Estat espanyol. En l’exposició actual Ramon Casas i la Modernitat anhelada els comissaris, Francesc Quílez i Ignasi Domènech, han teixit moltes relacions entre Casas i el seu entorn, posant-lo en context (i no repetint una antològica), i gràcies a això, s’entenen moltes coses. Felicitacions. A nosaltres ens serveix perquè prenguem consciència del valuós patrimoni que tenim al museu vilanoví.

Amb el temps –i l’edat– l’estil de Rusiñol i Casas evolucionarà. La paleta cromàtica serà diferent. Les llums del Mediterrani, certa comoditat, la clientela, el bon viure... A diferència d’un Fortuny o d’un Nonell, que van morir a la trentena, ells van produir durant molts anys. I és per aquest motiu que els anys joves a París encara resulten més mítics. Què ens hem de dir. Sempre ens quedarà París.


Publicat a Diari de Vilanova
23 de desembre de 2016

12.18.2016

El regal d'una reina / El regalo de una reina (La reina de Saba)


File:'The Visit of the Queen of Sheba to King Solomon', oil on canvas painting by Edward Poynter, 1890, Art Gallery of New South Wales.jpg

Ve el temps dels amics invisibles, els visibles, el tió i aquesta roda del consum compulsiu que ens esgota a tots però de la qual sembla que no podem escapar. Fer un regal és una cosa bonica. El problema ve quan no es tracta d'un gest autèntic sinó d'una convenció o, encara pitjor, una obligació (ineludible?). Potser un dels regals (metafòrics) més importants de les festes de Nadal és la mirada de la canalla la nit de Reis, que ens transporta a l'edat de la innocència. En la simbòlica bíblica els tres reis representaven els tres continents, o les tres grans races de la humanitat, o les tres edats de l'home. S'ha dit que eren mags, savis, astròlegs i anaven a adorar aquell infant guiats per una estrella brillant. Sempre s'ha de seguir la llum. Els regals eren lliurats en forma d'ofrena i tenien un significat. Or: tribut per a un rei; encens: aroma que s'eleva, per al culte al Déu; i mirra: un bàlsam molt preuat amb què s'ungia el cos (de l'home). L'antecedent en l'Antic Testament d'aquest episodi el protagonitza una dona, la reina de Saba, que es desplaça fins a Jerusalem per visitar el rei Salomó i l'omple de regals. Si els tres mags venien d'Orient, ella procedeix de terres exòtiques i llunyanes. Alguns han afirmat que del Iemen; altres, d'Etiòpia, per això es parla d'una dona de pell fosca. Amb els seus camells ha transportat perfums, pedres precioses i or. Però ella anhela, sobretot, posar a prova el coneixement del rei. La saviesa de Salomó era coneguda arreu. Si el seu pare David havia estat un guerrer, ell era un home de pau i prudència. Va ser l'encarregat de fer construir el temple on s'havia de custodiar l'arca de l'aliança, que contenia les famoses Taules de la Llei. Per tant era un temple mític, casa de Jahvé. Ha estat el gran referent per als jueus i també un model per als francmaçons –en qualsevol lògia veureu les mateixes dues columnes que flanquegen l'entrada.


Al costat del temple, Salomó va edificar el seu palau reial, de manera que unia el santuari i la monarquia. El llibre dels Reis enumera les dependències de l'edifici, entre elles el Pòrtic del Tron, que és l'escenari que recrea amb una rotunda arquitectura el pintor Edward Poynter. A final del segle XIX, proliferen les excavacions arqueològiques al Pròxim Orient. Els pintors anglesos podien observar objectes de ben a prop –especialment al British Museum– i traslladar en els seus quadres tota mena de detalls generant una pomposa ambientació que encaixava amb la moda orientalitzant de l'època, tant del gust de la clientela.

La reina de Saba apareix fent una reverència solemne. Després de meravellar-se amb el luxe de la cort, voldrà seure amb Salomó per plantejar-li preguntes i el posa a prova a base d'enigmes –com l'esfinx–. Es confronten els sabers, una tensió entre la força femenina i masculina que es resol amb èxit perquè la saviesa de Salomó, com diu la Bíblia, va superar orientals i egipcis.
En aquesta època nostra de molt regal banal, molta dada dispersa i moltes imatges vàcues, cal pensar què ens fa més savis, perquè erudició no és saviesa, ni informació és coneixement. En tot cas si heu de comprar, aneu als petits, aquells que ho dissenyen, ho pensen, ho manipulen i en tenen cura. El dia que desapareguin, el món serà més uniforme i les ciutats, més inhabitables.

Publicat el 18 de desembre de 2016
Secció "Des del Laberint"
Suplement Cultura
Diari El Punt Avui


El regalo de una reina 

Se acerca el tiempo de los amigos invisibles, los visibles, y esa rueda del consumo compulsivo que nos agota a todos pero de la cual parece que no podemos escapar. Regalar es algo bonito. El problema surge cuando no se trata de un gesto auténtico sino de una convención o, todavía peor, una obligación (¿ineludible?). Quizá uno de los regalos (metafóricos) más importantes de las Navidades es la mirada de los niños la noche de Reyes, que nos transporta a todos a la edad de la inocencia. En la simbólica bíblica los tres reyes representaban los tres continentes, o las tres grandes razas de la humanidad, o las tres edades del hombre. Se ha dicho que eran magos, sabios, astrólogos e iban a adorar aquel niño guiados por una estrella brillante. Siempre se tiene que seguir la luz. Los regalos eran entregados en forma de ofrenda y tenían un significado. Oro: tributo para un rey; incienso: aroma que se eleva, para el culto a Dios; y mirra: un bálsamo muy preciado con que se ungia el cuerpo (del hombre). 

El antecedente en el Antiguo Testamento de este episodio lo protagoniza una mujer, la reina de Saba, que se desplaza hasta Jerusalén para visitar al rey Salomón y lo agasaja con regalos. Si los tres magos venían de Oriente, ella procede de tierras exóticas y lejanas. Algunos han afirmado que del Yemen; otros, de Etiopía, por eso se habla de una mujer de piel oscura. Con sus camellos ha transportado perfumes, piedras preciosas y oro. Pero ella anhela, sobre todo, poner a prueba el conocimiento del rey. La sabiduría de Salomón era muy conocida. Si su padre David había sido un guerrero, él era un hombre de paz y prudencia. Fue el encargado de hacer construir el templo donde se tenía que custodiar el arca de la alianza que contendía las famosas Tablas de la Ley. Un templo mítico, casa de Yahvé. Ha sido lo gran referente para los judíos y también un modelo para los francmasones –en cualquier logia veréis las mismas dos columnas que flanquean la entrada.

Junto al templo, Salomón edificó su palacio real, de forma que unía el santuario y la monarquía. El libro de los Reyes enumera las dependencias del edificio, entre ellas el Pórtico del Trono, que es el escenario que recrea con una rotunda arquitectura el pintor Edward Poynter. A finales del siglo XIX proliferan las excavaciones arqueológicas en el Próximo Oriente. Los pintores ingleses podían observar objetos de cerca –especialmente en el British Museum– y trasladar en sus cuadros todo tipo de detalles generando una pomposa ambientación que encajaba con la moda orientalizante de la época, tan del gusto de la clientela.

La reina de Saba aparece haciendo una reverencia solemne. Después de maravillarse con el lujo de la corte, querrá sentarse con Salomón para plantearle preguntas y ponerlo a prueba en base de enigmas –como la esfinge–. Se confrontan los saberes, una tensión entre la fuerza femenina y masculina que se resuelve con éxito porque la sabiduría de Salomón, como dice la Biblia, superó orientales y egipcios.

En esta época nuestra de mucho regalo banal, mucho dato disperso y muchas imágenes vacuas, hay que pensar qué nos hace más sabios, porque erudición no es sabiduría ni información es conocimiento. En cualquier caso, si tenéis que comprar, mejor ir a los pequeños, aquellos que lo diseñan, lo piensan, lo manipulan y lo cuidan. El día que desaparezcan, el mundo será más uniforme y las ciudades, más inhabitables.

11.27.2016

Instints desperts / Instintos despiertos (Àrtemis)

A final de novembre tenim de nou una cita amb el dia mundial de la “violència de gènere”. És una etiqueta prou freda per designar un tema tan punyent: homes que maltracten les (seves) dones. Maltractament físic i psicològic, i moltes morts. Les estadístiques ens demostren que en països amb altes cotes de població universitària, com el cas dels nòrdics, el fenomen persisteix. És difícil penetrar en el complex terreny de les relacions afectives. Com es pot arribar a anul·lar tant, una persona? Això sempre em fa pensar en un model concret: Àrtemis.

Per què Àrtemis? Perquè és implacable amb els que gosen vulnerar el seu univers femení. En un passatge del mite sorprèn un caçador, Acteó, espiant-la mentre es banya nua en un gorg amb les nimfes. Quan se n'adona, actua ràpidament esquitxant-lo amb aigua. Gràcies als seus poders divins, el líquid transformarà l'home en un cérvol que acabarà devorat pels seus gossos rastrejadors. En el quadre del polonès Henryk Siemiradzki la veiem amb el gest instintiu de mullar l'intrús. Al fons s'hi observa la figura masculina amb unes banyes ramificades que li van creixent al cap. En la línia de Sartre, un voyeur és un violador disfressat. Davant d'algú que profana la intimitat sense permís, ja pots intuir que anirà a més i la resposta ha de ser ràpida i clara. No és no. Sense excuses ni matisos.

Potser és més popular la imatge romanitzada d'aquesta deessa, la Diana caçadora. Al Museu del Louvre hi ha l'escultura coneguda com Diana de Versalles que instaura en bona mesura el prototipus que s'ha utilitzat durant molts segles: jove gràcil amb les sagetes que li concedeix el seu pare Zeus de petita, i una túnica curta que li permet córrer lliure pel món natural. Sovint la trobareu amb una mitja lluna enmig del front, símbol que la identifica com la germana bessona d'Apol·lo, el sol.
Però per al tema d'avui ens interessa més l'Àrtemis arcaica amb tota la seva potència. El seu temple més important era a la ciutat d'Efes, a l'Àsia Menor, i es considerava una de les set meravelles del món (antic). Una de les versions conservades de l'Àrtemis d'Efes tenia el rostre fosc, el to de la terra negra fecunda. També se li atribueix un antecedent en la figureta minoica de l'illa de Creta, la potnia theron o “senyora de les feres”, perquè ella domina l'entorn feréstec i els seus animals. Àrtemis conviu amb naturalitat entre cérvols, llops, óssos o lleons. I el món salvatge es regeix per altres lleis. Qualsevol d'aquests mamífers, davant el mínim indici d'amenaça, surt a protegir els seus amb urpes i dents.

A la natura no hi ha judici moral sobre el bé i el mal i si et despistes el depredador se't menja. Potser començaríem per aquí, per mantenir a ratlla els depredadors (masculins o femenins) del món modern. No s'hi ha de quedar bé ni complaure'ls, ni en l'àmbit laboral ni personal i, menys encara en l'amorós, perquè al final les parets de la pròpia llar encobreixen les grans pallisses.

A Àrtemis se la podria acusar de cruel, però en determinats moments cal invocar aquesta part interior instintiva (i salvatge). La deessa té prou fortalesa per ajudar els vulnerables, començant per la seva mare, quan un gegant la viola. La premsa informava fa un mes que un violador en permís penitenciari va agredir una dona de Barcelona que va acabar a urgències. Davant d'agressors, desconeguts o propers, tots, tots, hem de tensar l'arc, i si cal, fer diana.
 
20 de novembre de 2016
Secció Des del laberint
Suplement Cultura
Diari el Punt Avui

Instintos despiertos
A finales de noviembre tenemos de nuevo una cita con el día mundial de la “violencia de género”. Es una etiqueta bastante fría para designar un tema tan descorazonador: hombres que maltratan a (sus) mujeres. Maltrato físico y psicológico, y muchas muertes. Las estadísticas nos demuestran que en países con altas cotas de población universitaria, como el caso de los nórdicos, el fenómeno persiste. Es difícil penetrar en el complejo territorio de las relaciones afectivas. ¿Cómo se puede llegar a anular tanto a una persona? Esto siempre me hace pensar en un modelo concreto: Ártemis.

Por qué Ártemis? Porque es implacable con los que osan vulnerar su universo femenino. En un pasaje del mito sorprende a un cazador, Acteón, espiándola mientras se baña desnuda en un lago con las ninfas. Cuando se da cuenta, actúa rápidamente salpicándolo con agua. Gracias a sus poderes divinos, el líquido transformará al hombre en un ciervo que acabará devorado por sus perros rastreadores. En el cuadro del polaco Henryk Siemiradzki la vemos con el gesto instintivo de mojar el intruso. En el fondo se observa la figura masculina con unos cuernos ramificados que le van creciendo por la cabeza. En la línea de Sartre, un voyeur es un violador disfrazado. Ante alguien que profana la intimidad sin permiso, ya puedes intuir que irá además y la respuesta tiene que ser rápida y clara. No es no. Sin excusas ni matices.

Quizá es más popular la imagen romanizada de esta diosa, la Diana cazadora. En el Museo del Louvre hay la escultura conocida como "Diana de Versalles" que instaura en buena medida el prototipo que se ha utilizado durante muchos siglos: joven grácil con las flechas que le concede su padre Zeus de pequeña, y una túnica corta que le permite correr libre por el mundo natural. A menudo la encontraréis con una media luna la frente, símbolo que la identifica como la hermana gemela de Apolo, el sol.

Pero para el tema de hoy nos interesa más la Ártemis arcaica con toda su potencia. Su templo más importante estaba en la ciudad de Éfeso, en Asia Menor, y se consideraba una de las siete maravillas del mundo (antiguo). Una de las versiones conservadas de la Ártemis de Éfeso tenía el rostro oscuro, el tono de la tierra negra fecunda. También se le atribuye un antecedente en la figurilla minoica de la isla de Creta, la potnia theron o “señora de las fieras”, porque ella domina el entorno indómito y sus animales. Ártemis convive con naturalidad entre ciervos, lobos, osos o leones. Y el mundo salvaje se rige por otras leyes. Cualquiera de estos mamíferos, ante el mínimo indicio de amenaza, sale a proteger sus con garras y dientes.
En la naturaleza no hay juicio moral sobre el bien y el mal, y si te despistas, el depredador te come. Quizá empezaríamos por aquí, para mantener a raya los depredadores (masculinos o femeninos) del mundo moderno. No se tiene que quedar bien con ellos ni complacerlos, ni en el ámbito laboral ni personal y, menos todavía en el amoroso, porque al final las paredes del propio hogar encubren las grandes palizas.

A Ártemis se la podría acusar de cruel, pero en determinados momentos hay que invocar esta parte interior instintiva (y salvaje). La diosa tiene suficiente fortaleza para ayudar a los vulnerables, empezando por su madre, cuando un gigante la viola. La prensa informaba hace un mes que un violador en permiso penitenciario agredió una mujer de Barcelona que acabó en urgencias. Ante agresores, desconocidos o cercanos, todos, todos, tenemos que tensar el arco, y si hace falta, hacer diana.

10.22.2016

Abandonades / Abandonadas (Ariadna)

Ariadna (Ariadne) John William Waterhouse
Octubre. Els dies s'escurcen. Les fulles engrogueixen. Les aus canvien de latitud. Així s'ha vist sempre si s'observa el cel amb calma. L'arribada de bandades és un dels indicadors naturals dels canvis d'estació. Ja des de l'antiguitat el fenomen de la migració causava fascinació. Diuen que els druides vaticinaven el futur segons el vol d'algunes espècies. A l'antiga Grècia es practicava, com a ritual, la dansa de la grua, imitant el moviment d'aquest ocell elegant que venia massivament del nord. Ho feien en un circuit que simulava un laberint, rememorant el mite del Minotaure.

Ariadna és la gran dama del laberint. Ella li va proporcionar a l'heroi Teseu el fil, aquell fil que el salvaria perquè li permetria trobar el camí de retorn en els intricats passadissos del cau del Minotaure després d'haver-lo matat. Ariadna és germana d'aquella criatura monstruosa, mig brau mig home, nascuda d'un amor impossible entre sa mare, la reina Parsífae, i un toro blanc sagrat que Posidó havia fet emergir de les aigües. Perquè als divins no se'ls pot enganyar, i el rei Minos en lloc de sacrificar aquella bèstia majestuosa com a ofrena en va posar un altre i d'aquestes mesquineses mai no en surts indemne. I va arribar allò, batejat com a toro de Minos, per recordar-l'hi constantment.

Qui traeix els seus propis déus veu com li creix per dins una ombra que brama, i per tenir-la aplacada es paga un preu molt alt. Amagar la bèstia a l'interior d'un palau complex o a les entranyes de la terra no et deslliura. Creta vivia amb una amenaça latent. Havien de morir molts joves per saciar la seva fam. Com tots els nostres somnis que neixen i es marceixen constantment si vivim a traïció del que som.

Ariadna s'enamora de l'heroi i l'ajuda. Ella és la clau perquè la gesta es pugui complir i el malefici s'interrompi. Ella entén que s'ha de parlar amb Dèdal, el constructor del laberint. Ella subjecta el fil per traçar el camí. Ella espera valenta a fora perquè sap que la majoria dels que entren no tornen o tornen transformats. Quantes vegades algú ens ha fet d'Ariadna i ens ha guiat per sortir de les nostres espirals interiors? Quina diferència entre tenir, o no tenir, algú que et tibi el fil. 

Complida la missió, els amants s'escapen. No podia ser d'altra manera. Junts per sempre. Però en la primera parada a l'illa de Naxos, Teseu l'abandonarà. Els artistes han congelat just aquest moment on ella es desperta i se n'adona. Molt pocs han representat Ariadna com a portadora del fil. L'han retratada en la derrota: sola, enfonsada, decebuda, perplexa. El quadre és de John William Waterhouse, i com tants altres pintors victorians, interpreten la dama necessitada de rescat. A l'horitzó es veuen les naus de Teseu amb els rems a l'aigua. Han salpat. La posició de la figura femenina és idèntica a una escultura hel·lenística que es conserva als Museus Vaticans. No obstant això, al mateix quadre tenim la pista d'allò que està a punt de passar. Els dos gats salvatges que volten pels seus peus ens indiquen que Dionís ja arriba. Són felins del seu seguici. Perquè la història d'Ariadna no acaba malament. L'abandó és un episodi anecdòtic. Es casarà amb un déu. Dionís la recollirà, l'acollirà, li donarà categoria divina i constel·lació pròpia, la corona borealis

A totes les dones abandonades que se senten en un precipici insalvable, tranquil·les. Aquesta història ens confirma que no, que la millor part està per arribar. La mitologia ens ho ensenya, perquè els mites són mentides que diuen les veritats.

Publicat el 16 d'octubre de 2016
Secció: Des del Laberint
Suplement Cultura
Diari El Punt Avui


Abandonadas
Octubre. Los días se acortan. Las hojas amarillean. Las aves cambian de latitud. Así se ha visto siempre si se observa el cielo con calma. La llegada de bandadas es uno de los indicadores naturales de los cambios de estación. Ya desde la antigüedad el fenómeno de la migración causaba fascinación. Dicen que los druidas vaticinaban el futuro según el vuelo de algunas especies. En la antigua Grecia se practicaba, como ritual, la danza de la grulla, imitando el movimiento de este pájaro elegante que llegaba masivamente del Norte. Bailaban en un circuito que simulaba un laberinto, rememorando el mito del Minotauro.

Ariadna es la gran dama del laberinto. Ella le proporcionó al héroe Teseo el hilo, aquel hilo que lo salvaría porque le permitiría encontrar el camino de regreso en los intrincados pasillos del escondite del Minotauro después de haberlo matado. Ariadna es hermana de aquella criatura monstruosa, medio toro medio hombre, nacida de un amor imposible entre su madre, la reina Pasífae, y un toro blanco sagrado que Poseidón había hecho emerger de las aguas. Porque a los divinos no se los puede engañar, y el rey Minos, en lugar de sacrificar aquella bestia majestuosa como ofrenda, puso otra, y de estas mezquindades nunca sales indemne. Y llegó aquello, bautizado como "toro de Minos", para recordárselo constantemente.

Quién traiciona sus propios dioses ve como le crece por dentro de una sombra que aúlla, y para tenerla aplacada se paga un precio muy alto. Esconder la bestia en el interior de un palacio complejo o en las entrañas de la tierra no te libera. Creta vivía con una amenaza latente. Tenían que morir muchos jóvenes para saciar su hambre. Cómo todos nuestros sueños que nacen y se marchitan constantemente si vivimos a traición de lo que somos.

Ariadna se enamora del héroe y la ayuda. Ella es la clave para que la gesta se pueda cumplir y el maleficio se interrumpa. Ella entiende que se tiene que hablar con Dédalo, el constructor del laberinto. Ella sujeta el hilo para trazar el camino. Ella espera valiente afuera porque sabe que la mayoría de los que entran no regresan, o lo hacen transformados. ¿Cuántas veces alguien nos ha hecho de Ariadna y nos ha guiado para salir de nuestras espirales interiores? Qué diferencia entre tener, o no tener, alguien que te tense el hilo.

Cumplida la misión, los amantes se escapan. No podía ser de otra forma. Juntos para siempre. Pero en la primera parada en la isla de Naxos, Teseo la abandonará. Los artistas han congelado justo este momento donde ella se despierta y se  da cuenta. Muy pocos han representado Ariadna como portadora del hilo. La han retratado en la derrota: sola, hundida, decepcionada, perpleja. El cuadro es de John William Waterhouse, y como tantos otros pintores victorianos, interpretan la dama necesitada de rescate. En el horizonte se ven las naves de Teseo con los remos en el agua. Han zarpado. La posición de la figura femenina es idéntica a una escultura helenística que se conserva en los Museos Vaticanos. Sin embargo, dentro del mismo cuadro tenemos la pista de lo que está a punto de pasar. Los dos gatos salvajes que pasean por sus pies nos indican que Dioniso ya llega. Son felinos de su cortejo. Porque la historia de Ariadna no acaba mal. El abandono es un episodio anecdótico. Se casará con un dios. Dioniso la recogerá, la acogerá, le dará categoría divina y constelación propia, la corona borealis.

A todas las mujeres abandonadas que se sienten en un precipicio insalvable, tranquilas. Esta historia nos confirma que no, que la mejor parte está por llegar. La mitología nos lo enseña, porque los mitos son mentiras que dicen la verdad.

10.12.2016

On està la força? / ¿Dónde reside la fuerza? (Dalila)

Samsó, Solomon Joseph Solomon, 1887. Walter Art Gallery. Liverpool
Setembre. Retorn a l’escola. Es comença el curs amb nous propòsits. Els jueus celebren ara el seu any nou, el Rosh Hashanà, que culminarà amb la coneguda festa del Yom Kippur o dia de l’expiació, la celebració més important del calendari hebreu. Sempre cau entre setembre i octubre, en alguna data propera a l’equinocci de tardor i coincidint amb el signe de balança. Moment de fer balanç. Nosaltres els moderns, tan marcats de rituals, notem que amb el canvi d’estació s’inicia un nou cicle, i ens apuntem a ioga, a anglès, nordic walking... I les dones anem a la perruqueria. Sota l’aparent frivolitat de recuperar el cabell castigat per l’estiu hi ha una necessitat de renovació que ve de fons i les bones perruqueres ho saben. El tema del cabell està present en molts mites universals. És símbol de vigor i de poder com ens recorda la parella bíblica de Samsó i Dalila.

 L’atractiva Dalila, de la tribu dels filisteus, fa rendir als seus peus el gran heroi hebreu Samsó, contrafigura d’un Hèrcules clàssic o d’un Gilgamesh sumeri. Un home arquetípic, molt alt, molt fort, molt valent, tocat pels Déus, capaç d’enfrontar-se a un lleó i derrotar-lo amb les mans (i apoderar-se de la seva imatge, gran cabellera solar). Amb tenacitat i seducció, Dalila aconsegueix descobrir el secret més preuat del seu amant: on residia l’origen de la seva força. I era als cabells. Samsó era un nazireu, una persona consagrada a Jahvè mitjançant un vot. I com a tal, no podia ingerir menjars impurs ni tallar-se els cabells -com els indis sikhs. Un cop sabut, Dalila el fa dormir a la seva falda acaronant-lo i llavors el traeix, fent-li tallar les llargues grenyes mentre està inconscient. Aquest moment l'han immortalizat molts artistes: Rubens, Rembrandt, Van Dyck... En el quadre del britànic Solomon Joseph Solomon -noms d'origen clarament jueu- es concentra tota la narració en una sola escena. Veiem Dalila en un cantó assenyalant l'hebreu enemic amb un gest molt expressiu i un tumult de cossos en tensió que ens podria recordar el conjunt escultòric del Laocoont.

 El cabell és la part més alta del cos, per sobre del cap i la ment, és la que connectava Samsó amb el seu Déu, de la mateixa manera que el "monyo" o shikhˉ͞a dels hindús és el signe de la relació amb el domini sobrehumà. En l’hinduísme els cabells de Shiva constitueixen el teixit de l’univers, i la deessa Ganga, el gran riu sagrat Ganges, es vessa des d’aquesta cabellera embolicada. En època romana les tribus gal·les independents, la Gallia comata, era, precisament, la "Gal·lia Cabelluda". En els westerns tots hem vist com els indis nord-americans arrancaven cabelleres, el famós scalp. En relació a la cabellera femenina i la luxúria tindríem molts exemples iconogràfics, com Maria Magdalena. I en canvi, per entrar en determinades ordres religioses o com a senyal de dol en alguns llocs d'Àsia, el cabell s'ha de rapar.

 Per això, en aquest context crispat pels atemptats, i en la permanent dificultat d’acollir les diferències, el debat del vel, que ressorgeix periòdicament, no és banal, és complex. Només recordar que algunes polítiques d’aquest estat democràtic poden aparèixer qualsevol dia -com ja han fet- amb “peineta i mantilla”, tal com s’han cobert les dones a missa en la nostra tradició. Parlem de drets? De llibertats? De costums? De símbols? En tot cas, les de la “peineta” van guanyar, per segona vegada, les eleccions i tot apunta que les terceres.

Publicat el setembre de 2016
Secció Des del laberint
Suplement "Cultura"
Diari El Punt Avui


¿Dónde reside la fuerza?
Septiembre. Retorno al colegio. Se empieza el curso con nuevos propósitos. Los judíos celebran ahora su año nuevo, el Rosh Hashanà, que culminará con la conocida fiesta del Yom Kippur o día de la expiación, la celebración más importante del calendario hebreo. Siempre cae entre septiembre y octubre, en alguna fecha cercana al equinoccio de otoño y coincidiendo con el signo de libra. Momento de hacer balance. Nosotros los modernos, tan escasos de rituales, notamos que con el cambio de estación se inicia un nuevo ciclo, y nos apuntamos a yoga, a inglés, ... Y las mujeres vamos a la peluquería. Bajo la aparente frivolidad de recuperar el pelo castigado por el verano hay una necesidad de renovación que viene de fondo y las buenas peluqueras lo saben. El tema del cabello está presente en muchos mitos universales. Es símbolo de vigor y de poder como nos recuerda la pareja bíblica de Sansón y Dalila.

 La atractiva Dalila, de la tribu de los filisteos, hace rendir a sus pies el gran héroe hebreo Sansón, contrafigura de un Hércules clásico o de un Gilgamesh sumerio. Un varón arquetípico, muy alto, muy fuerte, muy valiente, tocado por los Dioses, capaz de enfrentarse a un león y derrotarlo con las manos (y apoderarse de su imagen, gran cabellera solar). Con tenacidad y seducción, Dalila consigue descubrir el secreto más preciado de su amante: donde residía el origen de su fuerza. Y era en sus cabellos. Sansón era un nazireo, una persona consagrada a J
Yahvé mediante un voto. Y como tal, no podía ingerir comidas impuras ni cortarse el pelo -como los indios sikhs. Una vez sabido, Dalila lo invita a dormir en su regazo mimándolo y entonces lo traiciona, haciéndole cortar los largos mechones mientras está inconsciente. Este momento lo han immortalizado muchos artistas: Rubens, Rembrandt, Van Dyck... En el cuadro del británico Solomon Joseph Solomon -nombres de origen claramente judío- se concentra toda la narración en una sola escena. Vemos a Dalila en un lado señalando al hebreo enemigo con un gesto muy expresivo y un tumulto de cuerpos en tensión que nos podría recordar el conjunto escultórico del Laocoonte.

 El cabello es la parte más alta del cuerpo, por encima de la cabeza y la mente, es la que conectaba a Sansón con su Dios, del mismo modo que el "moño" o shikhˉ͞a de los hindúes es el signo de la relación con el dominio sobrehumano. En el hinduísmo los cabellos de Shiva constituyen el tejido del universo, y la diosa Ganga, el gran río sagrado Ganges, se derrama desde esta cabellera enmarañada. En época romana las tribus galas independientes, la Gallia comata, era, precisamente, la "Galia Cabelluda". En los westerns todos hemos visto como los indios norteamericanos arrancaban cabelleras, el famoso scalp. En relación a la melena femenina y la lujuria, tendríamos muchos ejemplos iconográficos, como María Magdalena. Y en cambio, para entrar en determinadas órdenes religiosas o como señal de luto en algunos lugares de Asia, la cabeza se tiene que rapar.

  De ahí que, en este contexto crispado por los atentados, y ante la permanente dificultad de acoger las diferencias, el debate del velo, que resurge periódicamente, no es banal, es complejo. Sólo cabe recordar que algunas políticas de este estado democrático pueden aparecer cualquier día -como ya han hecho- con “peineta y mantilla”, tal como se han cubierto las mujeres para ir a misa en nuestra tradición. ¿Hablamos de derechos? ¿De libertades? ¿De costumbres? ¿De símbolos? En cualquier caso, "las de la peineta" ganaron, por segunda vez, las elecciones y todo apunta que las terceras.


Publicado en septiembre de 2016
Sección "Des del laberint"
Suplemento "Cultura"
Períodico El Punt Avui


9.06.2016

Pluges daurades / Lluvias doradas (Dànae)

Agost. Cau foc sobre l'asfalt a les ciutats del Mediterrani i treuen foc per la boca les bèsties en nits de festa. I per l'analogia del foc amb el sol i l'or em fan pensar en Dànae i la famosa –per altres connotacions– pluja daurada.
 La jove Dànae va ser empresonada pel seu pare perquè l'oracle va predir que engendraria un fill que el mataria. I per tenir-ho tot controlat i no perdre el poder, tots trobem sempre aquestes solucions d'urgència (i desesperació?): tancar, tapar, cobrir, amagar. Quan més amenaçats ens sentim, més blindat ha d'estar el tema, com si ofegant-lo, desaparegués. El rei, Acrisi, va fer construir una cambra subterrània de bronze per aïllar la filla. Molts contes de fades tenen presons com aquesta. Però no hi ha mur ni metall que es resisteixi als poders divins, i Zeus, déu del cel, va fecundar-la igualment en forma de pluja d'or que va regalimar per una esquerda. És la pluja fertilitzadora del cel sobre la terra que trobarem en totes les tradicions, fent brollar les llavors plantades en la part invisible. La vida no s'atura, i ningú pot trencar els cicles, ni reis, ni déus.

 Quan es va descobrir que existia un fill (Perseu), l'amenaça ja tenia cos i per continuar fugint de la premonició, el monarca va voler allunyar-los, tancant mare i nadó en un cofre que es va llançar al mar. Aquest passatge ens recorda altres personatges mítics, com el bíblic Moisès i l'egipci Osiris. A Moisès, el nascut de les aigües –germà de Ramsès nascut de Ra, el sol–, el posaran en un cabàs Nil avall. Osiris, per un engany del seu germà Seth, naufragarà sense rumb pel Nil dins un sarcòfag mentre la deessa Isis el cerca, desconsolada. Allunyar el que no vols i que sempre retorna.

 Al final de la nostra història sobre Dànae, tal com l'oracle havia predit, Perseu va matar el seu avi sense voler en la celebració d'uns jocs, amb el llançament d'un disc. La força del destí.

 En el món de l'art les representacions de Dànae són fàcils d'identificar perquè aquesta iconografia de la pluja daurada queda fixada des dels inicis, i ja la trobem en la ceràmica grega. A final de l'edat mitjana es vincularà Dànae amb la Mare de Déu, com a dona que ha pogut concebre sense la intervenció directa d'un home, només en contacte amb la divinitat. El Renaixement fa reviure el mite clàssic però serà en el manierisme que es produirà un canvi significatiu: Dànae passarà a simbolitzar la rendició davant l'or literal, és a dir, de les monedes, allunyant-nos així de la profunditat simbòlica original.

 Per aquest motiu apareix en els quadres (de Tiziano i Tintoretto, per exemple) la figura d'una serventa que ajuda la princesa a recollir els diners que cauen del sostre. El rococó utilitzarà el tema des d'un vessant eròtic, fent èmfasi en les corbes del cos nu. En el mateix sentit la veiem en aquesta obra del francès Léon-François Comerre, molt a començament del segle XX, en què el gest, els llargs cabells, l'obertura i la insinuació ens n'ofereixen una imatge molt sensual.

 I aquí ens hem quedat. Perquè estem encallats en el sentit banal, material, econòmic, utilitari i productiu de les coses i no en podem valorar el sentit profund: la pluja com a benedicció divina, tant per la natura com per nosaltres, com a llum, com a revelació. Abans els déus fertilitzaven la terra i això permetia la vida. Ara l'or és el déu que, suposadament, permet comprar-ho tot. Voleu dir?

Publicat el 21 d'agost
Secció Des del laberint
Suplement "Cultura"
Diari El Punt Avui

Lluvias doradas
Agosto. Cae fuego sobre el asfalto en las ciudades del Mediterráneo y sacan chispas por la boca las bestias de los pasacalles en noches de fiesta. Y por analogía del fuego con el sol y el oro me hacen pensar en Dánae y la famosa –por otras connotaciones– lluvia dorada.

La joven Dánae fue encarcelada por su padre porque el oráculo predijo que engendraría un hijo que lo mataría. Y para tenerlo todo controlado y no perder el poder, todos encontramos siempre estas soluciones de urgencia (¿y desesperación?): cerrar, tapar, cubrir, esconder. Cuanto más amenazados nos sentimos, más blindado tiene que estar el tema, como si ahogándolo, desapareciera. El rey, Acrisio, hizo construir una cámara subterránea de bronce para aislar la hija. Muchos cuentos de hadas tienen prisiones como esta. Pero no hay muro ni metal que se resista a los poderes divinos, y Zeus, dios del cielo, la fecundó igualmente en forma de lluvia de oro que se vertió por una grieta. Es la lluvia fertilizadora del cielo sobre la tierra que encontraremos en todas las tradiciones, haciendo brotar las semillas plantadas en la parte invisible. La vida no se detiene, y nadie puede romper los ciclos, ni reyes, ni dioses.

Cuando se descubrió que existía un hijo (Perseo), la amenaza ya tenía cuerpo y para continuar huyendo de la premonición, el monarca quiso alejarlos, cerrando madre y recién nacido en un cofre que se lanzó al mar. Este pasaje nos recuerda otros personajes míticos, como el bíblico Moisés y el egipcio Osiris. A Moisés, el nacido de las aguas –hermano de Ramsés nacido de Ra, el sol–, lo pondrán en una cesta de mimbre a la suerte de la corriente del Nilo. Osiris, por un engaño de su hermano Seth, naufragará sin rumbo por el mismo río sagrado dentro de un sarcófago mientras la diosa Isis lo busca, desconsolada. Alejar lo que no quieres y que siempre regresa.

Al final de nuestra historia sobre Dánae, tal como el oráculo había pronosticado, Perseo mató su abuelo sin querer en la celebración de unos juegos, con el lanzamiento de un disco. La fuerza del destino.

En el mundo del arte las representaciones de Dánae son fáciles de identificar porque esta iconografía de la lluvia dorada queda fijada desde los inicios, y ya la encontramos en la cerámica griega. A finales de la edad mediana se vinculará Dánae con la Virgen María, como mujer que ha podido concebir sin la intervención directa de un hombre, sólo en contacto con la divinidad. El Renacimiento hace revivir el mito clásico pero será en el manierismo que se producirá un cambio significativo: Dánae pasará a simbolizar la rendición ante el oro literal, es decir, de las monedas, alejándonos así de la profundidad simbólica original.

Por este motivo aparece en los cuadros (de Tiziano y Tintoretto, por ejemplo) la figura de una sirvienta que ayuda a la princesa a recoger el dinero que cae del techo. El rococó utilizará el tema desde una vertiente erótica, haciendo énfasis en las curvas del cuerpo desnudo. En el mismo sentido la vemos en esta obra del francés Léon-François Comerre, de comienzos del siglo XX, en que el gesto, la larga cabellera, la apertura y la insinuación nos brindan una imagen muy sensual.


Y aquí nos hemos quedado. Porque estamos encallados en el sentido banal, material, económico, utilitario y productivo de las cosas y no podemos valorar el sentido profundo: la lluvia como bendición divina, tanto para la naturaleza como para nosotros, como luz, como revelación. Antes, los dioses fertilizaban la tierra y eso permitía la vida. Ahora el oro es el dios que, supuestamente, permite comprarlo todo. ¿Queréis decir?
Publicado el 21 de agosto de 2016
Sección "Desde el laberinto"
Suplemento "Cultura"
Periódico El Punt Avui

9.01.2016

Joaquim Mir, el paisatge i la geografia



El pintor Joaquim Mir, a Vilanova, el considerem nostre. No va néixer a la ciutat, però els anys que hi va viure va fer-se un nom, i no només perquè en aquells moments era ja un artista de prestigi, sinó que personatge i persona van calar en el nostre entorn. Tothom sabia quina era la casa Mir, i que tenia el taller a l’altra banda del magnífic jardí, tothom sabia que allà els cotxes que s’hi aturaven, diumenges o altres dies, eren visites de forasters i, sovint, de personalitats, que s’havien desplaçat exclusivament per veure’l. La casa Mir era una presència, l’hem vista pintada i fotografiada des de totes les perspectives. I l’altre testimoni vivent de la seva empremta és el conjunt del Cafè Foment, executat als anys vint juntament amb Cabanyes, Ricart i Torrents – avui dia exposat al primer pis del Museu Balaguer. Allà conviuen diferents estils, i caràcters, diferents pinzells, amb l’esperit de Mir al darrere, com a artífex, empès per aquell geni creatiu i aquell tarannà de nen obstinat que va conservar sempre. Per això gosaria dir que, en certa manera, en la història de l’Art de Vilanova, hi ha un abans i un després de Joaquim Mir, o si més no, que és una de les figures grans –de les primeres espases- que han habitat a la nostra vila i el seu efecte s’ha notat. Si Sitges té Rusiñol, Olot té Vayreda, Reus té Fortuny, doncs Vilanova té Mir.

En termes artístics, el segle XIX és un moment molt potent a Catalunya. Si hi ha alguna etapa destacable de l'art català, ens quedaríem probablement entre el gòtic, aquell període en què tenia poder a la Mediterrània, i aquest XIX de la segona revolució industrial, aquesta "Febre d'Or" que il·lustra, tant en el món literari com en el de les Belles Arts i els oficis, la puixança de la burgesia que esculpeix la ciutat de Barcelona amb eixample, liceu, mercats i aires d’avenç. Aquesta eclosió que té lloc a la segona meitat del XIX genera un context favorable per a la producció artística. Hi ha diners, una nova classe social que vol consolidar la seva posició emergent –sovint emulant les antigues classes benestants- proximitat amb Europa per la indústria i un (cert) anhel de modernitat. La nova burgesia demana art. I per aquest motiu hi haurà temes fonamentals que passaran a ser els més venuts precisament perquè plauen aquesta nova massa social que mou l'economia. Paisatgisme i retrat seran els gèneres estrella.

A tot Europa, el context de Fin de siècle reunirà unes característiques similars que provocaran l'evolució artística en aquests termes. Les exposicions universals, en especial a París però també en moltes altres capitals, seran els grans aparadors que posaran en contacte l'art i els artistes amb aquesta clientela que es gesta a molta velocitat. Mir s'insereix aquí, és un dels nostres grans paisatgistes del canvi de segle, en una terra que ha donat grans paisatgistes. Cal tenir en compte que Catalunya, que no ha tingut una cort ni una aristocràcia a l’estil de la de Madrid, tindrà, en canvi, una burgesia industrial molt més important que en altres indrets de la península. Contemporanis de Mir com Joaquin Sorolla o Isidre Nonell, tracten molt més la figura humana o la natura morta. Mir es centra en el paisatge –amb excepcions. Se l'ha etiquetat sovint com a "post-modernista", o de la segona generació de modernistes, atès que el gran tàndem, Ramon Casas-Santiago Rusiñol es consideren els patriarques del moviment modernista i són d'una generació més gran. Mir, Nonell, Canals, entre d'altres, eren llavors els joves del Quatre Gats –la mítica cerveseria on es reunia la bohèmia de Barcelona. Però les darreres dècades del XIX són anys de molta efervescència i productivitat pictòrica, i les classificacions no sempre poden encabir una realitat tant complexa. Per altra banda, com amb molts altres artistes que avui titllaríem d'universals - el Greco, Caravaggio...- , la seva fortuna crítica ha variat al llarg del temps. No sempre s'han valorat de la mateixa manera i molts s'han mantingut en l'oblit durant anys, o no han tingut la rellevància que els corresponia. En el cas de Joaquim Mir, si avui hom visita les prestatgeries de les biblioteques d'Art, trobarà forces volums dedicats a la seva trajectòria i monografies d'exposicions antològiques molt complertes, però no sempre ha estat així. Ha fluctuat.

Tot i ser fill d'aquest fi de segle, la seva biografia té alguns trets especials. És dels pocs, poquíssim, que no va en cap moment a París, llavors meca de la modernitat. Curiosament vol anar a Roma, com feien els artistes de generacions anteriors, vol anar a l'acadèmia del món clàssic i es desplaça a Madrid per intentar treure el pensionat –cap als anys noranta. No se'n surt. Molts catalans havien anat a Roma a la dècada dels setanta i dels vuitanta: Enric Serra, Ramon Tusquets, .... Allà Fortuny tenia un taller que no era únicament el seu lloc de treball sinó un petit museu ple de pintura, objectes exòtics i curiositats. Tots els que anaven becats a la capital italiana passaven per allà. Però Fortuny mor –prematurament- al 1874 i les generacions posteriors, en general, voldran anar a Montmartre, el barri de la bohème on es comencen a coure les modernitats que derivaran, a principis de segle, en les avantguardes. El pèndol s'ha desplaçat de Roma a París. Mir no aconseguí la beca amb la qual volia marxar a Itàlia i llavors va maldar per a que el seu parent Avel·lí Trinxet el financés a canvi d'obra i gràcies a aquest pacte la seva carrera artística va agafar vol.

No anar a París vol dir moltes coses. No veure les obres en directe. No entrar en contacte amb la bohèmia, no conèixer els artistes d'altres nacionalitats i tendències en persona. No és un món com l'actual, les imatges i les reproduccions, tot i que havien avançat respecte altres èpoques, són encara molt lluny de poder oferir amb fidelitat l'exuberància d'una obra d'art en tota la seva dimensió i qualitat. Aquest fet marca una trajectòria diferent, perquè el resultat serà, a més, que, tot i no estar en contacte amb la modernitat directament, Mir serà un gran modern en les seves obres, un visionari que produirà esplèndides simfonies de colors en una creació genial però solitària.

Durant els anys de joventut formava part de l'anomenada "Colla del Safrà" – dit així per l'ús dels ocres i cadmis que feien a les teles en el treball sobre la llum- i l'obra cabdal d'aquesta etapa és la Catedral dels pobres amb la que guanya la tercera medalla a l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1898. En aquells moments està a Barcelona, però la resta de la seva trajectòria ve marcada per la geografia, tot i que mai anirà massa lluny. Barcelona-Mallorca-Reus-Camp de Tarragona-Vallès- Vilanova. Hi ha artistes que tenen etapes molt ben dibuixades segons els temes, com el nostre Armand Cardona: gats, amants, Numàncies,... Però Mir es desplaçarà de lloc, i la seva obra es desplaçarà amb ell. Gràcies als avenços químics es van poder produir les pintures a l'oli en tub, confeccionades amb additius millors que no assecaven tan de pressa, i llavors els paisatgistes que, com Mir, volien pintar a l'aire lliure, i copsar directament les transformacions de la llum canviant, van poder sortir amb el cavallet i els estris i plantar-se davant del millor enquadrament que volguessin triar.

L'estada a Mallorca a principis de segle amb Rusiñol va conduir-lo per camins artístics magistrals, el que avui es considera la millor de les etapes. Assoleix en solitari composicions de lirisme cromàtic al llindar de l'abstracció que podrien molt bé qualificar-se de fites en el context de l'art europeu. És sabut que cercava llocs de difícil accés. La Cala Sant Vicenç i en especial al Torrent de Pareis, on va tenir l'episodi de la caiguda pel penya-segat, han quedat lligats a la seva obra, treballa llavors en teles de grans dimensions. Aquí assoleix un llenguatge personal que es matisarà en els períodes posteriors. Desplega tot un art del color i forja un estil inconfusible. Igual que la retina reconeix un Greco, o un Cardona, també reconeix un Mir.

L'incident de la caiguda a Mallorca i el seu ingrés a l'Hospital Pere Mata de Reus canvien el seu dia a dia. L'etapa on estarà als voltants dels pobles de l'Aleixar i Maspujols al Camp de Tarragona, malgrat que la rutina serà solitària, la productivitat serà d'abundant. El 1907 participa amb forces obres a l'exposició Internacional d'Art de Barcelona, on tindrà l'oportunitat de veure quadres de Monet, Renoir, Sisley, Pissarro, Mary Cassat, Berthe Morisot, Manet, Whistler... Però llavors quan per fi hi entra en contacte, Mir ja tenia estil propi. Ja tenia Segell. Alguns autors afirmen que el seu estil és una aportació al post-impressionisme internacional encara que no s'hagi reconegut degudament.

A Vilanova hi arriba per núpcies, a principis dels anys vint. La vida marinera i el tarannà particular de la nostra vila li aporten nous temes i mirades. El paisatge no és de terres endins ni és tan simfònic com a l'illa, sinó que apareixeran algunes multituds, a la platja, traginant, venent peix, al mercat o les mateixes comparses. Aquesta darrera fase de la seva vida a casa nostra ell ja està tranquil, consolidat, pot vendre sense problemes, és conegut, ha rebut premis –com la medalla nacional de 1930- , la seva posició econòmica és còmode, el context social l'acull. Probablement l'obra té menys coratge que en la joventut, té un to més naturalista, un punt més costumista, més acceptable per al mercat sense perdre genialitat en l'ús del color per crear móns. Al final, recull en vida els fruits d'una llarga carrera.


Publicat a Butlletí Penya Filatèlica
Setembre 2016