5.22.2017

Acompanyants

Friné davant l’Aeròpag, Jean-Léon Gérôme, 1861
Deu ser veritat allò que darrere d'un gran home hi ha una gran dona? (I al revés?) A la Grècia clàssica existien unes dones que complien el rol precisament d'acompanyar els "grans homes": les heteres o hetairai. S'han traduït per “cortesanes, concubines, prostitutes de luxe”, mistress en anglès, o maîtresse en francès, designacions que no només es queden curtes, sinó que hi afegeixen un tint de menyspreu, ja que el mateix terme en masculí, els hetairoi, es tradueix per companys. Per exemple, els generals de confiança d'Alexandre el Gran eren els seus hetairoi. Entre ells hi havia Hefestió, militar important, però també el seu company, sexual, i sentimental. I a ningú se li acut que actués de concubí

En una societat on la dona passava de ser “filla de” a “esposa de” (i com a màxim “germana de”) emergeix espontàniament aquesta mena de casta de dones lliures. Eren cultes, rebien una acurada educació, podien recitar exquisidament poesia i tocar diferents instruments, i estaven instruïdes en dansa. Per tant, desplegaven l'art d'acompanyar amb moltes virtuts. I, a més, en general, eren molt guapes, l'ofici ho requeria. Tot un càsting. Per distingir-les, anaven vestides amb roba transparent i de to safrà, un color que s'associava al plaer sensual. Eren les úniques dones que podien accedir a esdeveniments socials rellevants com el Symposion i opinar, mentre les esposes oficials vivien recloses en els gineceus. Per tot això, els seus serveis es cotitzaven i algunes van guanyar autèntiques fortunes. Disposaven lliurement del seu capital i tenien propietats, cosa legalment impossible per a una ciutadana benestant. De fet, hem trigat molt les ciutadanes a accedir oficialment a formació i a tenir ascendència directa sobre els béns. 

En el món de l'art hi ha una hetera que requereix especial menció: Friné. L'episodi que la va fer cèlebre és la seva compareixença davant l'Aeròpag (tribunal) acusada d'impietat, és a dir, de no creure en els déus de la ciutat. A Sòcrates i a Fídies se'ls havia denunciat pel mateix delicte, considerat molt greu. Quan l'orador que la defensava es va quedar sense arguments, va fer servir el recurs de deixar-la nua i provocar que els jutges es rendissin davant l'esplendor del cos. Perquè en aquella Grècia això també passava, la bellesa commovia. I així va ser. El quadre de Jean-Léon Gérôme, amb estil academicista, congela aquest moment en què els homes, de vermell intens, reaccionen davant la visió. L'harmonia natural de les seves corbes ens ha quedat immortalitzada en forma d'escultura, ja que ella era l'hetera de Praxíteles i l'escultor la va utilitzar com a model per a la famosa Venus de Cnidos fixant el cànon d'Afrodita, deessa de l'amor. Friné va arribar a ser tan solvent que volia finançar la reconstrucció de les muralles de Tebes a condició que es deixés constància que “Alexandre el Gran les havia destruït i l'hetera Friné les havia refet”. Però no li ho van deixar fer. Perquè encara que fos rica, guapa, culta, era dona i manaven (i manen?) ells. Llàstima. Amb el que costa trobar sponsors per al patrimoni.

Publicat: Diumenge 21 de maig de 2016
Secció: Des del Laberint
Suplement Cultura
Diari ELPUNTAVUI

Acompañantes 

¿Será verdad que detrás de un gran hombre hay una gran mujer? (¿Y a la inversa?) En la Grecia clásica existían unas mujeres que cumplían el rol precisamente de acompañar los "grandes hombres": las hetairas o hetairai. Se han traducido por “cortesanas, concubinas, prostitutas de lujo”, mistress en inglés, o maîtresse en francés, designaciones que no sólo se quedan cortas, sino que añaden un tinte de desprecio, puesto que el mismo término en masculino, los hetairoi, se traduce por compañeros. Por ejemplo, los generales de confianza de Alejandro Magno eran sus hetairoi. Entre ellos había Hefestión, militar importante, pero también su compañero, sexual, y sentimental. Y a nadie se le ocurre que actuara de concubino.

En una sociedad donde la mujer pasaba de ser “hija de” a “esposa de” (y como máximo “hermana de”) emerge espontáneamente este tipo de casta de mujeres libres. Eran cultas, recibían una cuidadosa educación, podían recitar exquisitamente poesía, tocar distintos instrumentos y estaban instruidas en danza, por lo que desplegaban el arte de acompañar con muchas virtudes. Y, además, en general, eran muy guapas, el oficio lo requería. Todo un casting. Para distinguirlas, iban vestidas con ropa transparente y de tono azafrán, un color que se asociaba al placer sensual. Eran las únicas mujeres que podían acceder a acontecimientos sociales relevantes como el Symposion y opinar, mientras las esposas oficiales vivían recluidas en los gineceos. Por todo esto, sus servicios se cotizaban y algunas ganaron auténticas fortunas. Disponían libremente de su capital y tenían propiedades, cosa legalmente imposible para una ciudadana acomodada. De hecho, hemos tardado mucho las ciudadanas a acceder oficialmente a formación y a tener ascendencia directa sobre los bienes. 

En el mundo del arte hay una hetaira que requiere especial mención: Friné. El episodio que la hizo célebre es su comparecencia ante la Aerópago (tribunal) acusada de impiedad, es decir, de no creer en los dioses de la ciudad. A Sócrates y a Fidias se los había denunciado por el mismo delito, considerado muy grave. Cuando el orador que la defendía se quedó sin argumentos, usó el recurso de dejarla desnuda y provocar que los jueces se rindieran ante el esplendor del cuerpo. Porque en aquella Grecia eso también ocurría, la belleza conmovía. Y así fue. El cuadro de Jean-Léon Gérôme, con estilo academicista, congela este momento en que los hombres, de rojo intenso, reaccionan ante la visión. La armonía natural de sus curvas nos ha quedado inmortalizada en forma de escultura, puesto que ella era la hetaira de Praxiteles y el escultor la utilizó como modelo para la famosa Venus de Cnidos fijando el canon de Afrodita, diosa del amor. Friné llegó a ser tan solvente que quería financiar la reconstrucción de las murallas de Tebas a condición de que se dejara constancia que “Alejandro Magno las había destruido y la hetaira Friné las había reconstruido”. Pero no se lo dejaron hacer. Porque aunque fuera rica, guapa, culta, era mujer y mandaban (y mandan?) ellos. Lástima. Con el que cuesta encontrar sponsors para el patrimonio.

5.05.2017

La cambra trista

La cambra trista, Pere Torné Esquius. 1913
El passat 6 d’abril es va inaugurar al Museu Nacional d’Art de Catalunya una exposició sobre el pintor català Torné Esquius amb el subtítol “Poètica quotidiana”, on hem prestat una obra des de Vilanova. En les notícies que han aparegut a la premsa nacional en relació a l’obertura d’aquesta mostra temporal ha sortit molt reproduïda aquesta peça del Museu Balaguer, de 1913, que mostra un humil interior amb una finestra oberta.

Aquest quadre normalment està exposat a la primera planta del Museu, en un passadís elevat on es poden contemplar pintures de petit format de l’anomenat “Llegat 56”. En aquest context de convivència amb molts altres autors en la mateixa paret, Torné Esquius és el que més ens ressona a Van Gogh amb diferència. Així com Ricard Canals té un punt Cézanne en colors, així com Nonell pinta amb les seves ratlles fines tan inconfusible, així com Raurich aplica uns gruixos de pigment molt visibles o Nogués ja és noucentisme pur, Torné Esquius ens recorda a Van Gogh. El dibuix marcat, el tractament de la cadira de boga, la composició i l’ambient en general desprèn cert perfum al Dormitori de Van Gogh a Arles del qual en va fer tres versions. 

Com comentava Eduard Vallès –un dels comissaris de l’exposició- en la conferència inaugural, fruït de la recerca, en la catalogació del quadre canviarem de títol, i enlloc del que tenia en els inventaris que van entrar als anys cinquanta, “Interior”, a partir d’ara li direm “La cambra trista” ja que s’ha pogut documentar que se’l designava així. I certament, ho és, una cambra trista. Les flors sobre el llit i escampades al terra, juntament amb els dos canelobres tocant el matalàs, ens indiquen que allà hi ha hagut un cos mort fa poc. Un difunt ha estat vetllat en aquesta cambra. Sobre el capçal veiem un quadre de La Pietat, petitó, quadrat, on es pot apreciar perfectament aquesta coneguda imatge de la mare amb el cos del fill als braços. Seria una mort prematura del jove de la casa? A través de la finestra observem un campanar retallat contra el cel, amb el detall de la campana alçada a l’esquerra. Campanes a mort? I al costat, el xiprer, arbre simbòlic, relacionat amb els cementiris i el repòs etern. 

El MNAC, amb una la línia de programació que inclou exhibicions com les de Tapiró, Casagemas, Lluïsa Vidal o ara aquesta, ens fa descobir a la sala petita trajectòries diferents, aparentment menys mediàtiques però essencials -al meu entendre. En la de Torné Esquius se’ns desplega la faceta de dibuixant d’aquest artista, tècnica amb la qual, probablement era més destre, o amb la que tenia un traç més àgil. Però a mi, personalment, em va encuriosir molt més tota la filera d’olis d’interiors misteriosos, com una seqüència de moments atrapats just quan les persones que habitaven l’espai han fugit d’escena. L’espectador es converteix en un calmat vouyeur que, amb mirada atenta, pot adonar-se dels detalls que delaten el rastre de la presència humana: pètals caiguts, brases encara ardents, papers sobre la taula, nines de drap-... Retalls plàstics de la vida quotidiana. Un intimisme curiós el d’aquest artista. La paleta de colors a l’inici és de vermells i després es transforma en aquesta gamma de verds, més poma, més grisosos, que va repetint. 

Recordo que quan es va fer l’exposició de Josep F. Ràfols al Balaguer no vaig poder evitar pensar que en els seus quadres hi havia silencis de Hopper. I en el cas de Torné Esquius, em venia la imatge del pintor danès Vilhelm Hammershoi, del qual el Centre de Cultura Contemporània en va fer una antològica fa uns anys amb una posada en escena excel·lent. Les llums del Nord són diferents de les nostres però en aquells interiors es copsava també la poètica del silenci íntim i introspectiu. Podríem parlar d’un #Hammershoidelsud? Estarà oberta fins a inicis de Juliol. No us la perdeu.

Publicat divendres 5 de maig
Diari de Vilanova

3.04.2017

Faraones



Febrer. Carnaval. Entro en una botiga i les dependentes van disfressades de Cleòpatra, però, a l’estil Elisabeth Taylor, maquillades amb una ratlla molt negra i una ombra d’ulls molt blava. La marca Liz perviu (des de 1963!). Feia falta tota una estrella de Hollywood per posar-se en la pell d’aquesta gran dama d’Egipte lidiant amb un Marc Antoni encarnat pel seu Richard Burton. Mites sobre mites.
 
Poques faraones són recordades. Nefertiti? Hatshepsut? Cleòpatra ens sembla única, però n’hi va haver moltes, ja que el nom era molt habitual en la seva dinastia, la Ptolemaica. Ella va ser la Cleòpatra VII (i última). Quan més de dos segles abans Alexandre el Gran va conquerir Egipte, va fundar una capital nova amb el seu nom, Alexandria, a la zona delta, de cara al Mediterrani. Un dels seus generals, Ptolomeu, seria el primer de la saga grega que governaria el país del Nil des d’aquesta ciutat marmòria i cosmopolita.  Des del mar es divisava de lluny gràcies a una alta torre construïda sobre l’illeta de Faros, el Far d’Alexandria, una de les set meravelles del món. D’aquí vindrà el nom de far en les llengües romàniques.  I per descomptat, tenia la cèlebre biblioteca que acumulava documentació de mig món (recordem la pel·lícula “Hipàtia”). Cleòpatra es va criar en un ambient de riquesa cultural. Havia rebut educació hel·lenística, era poliglota, i la primera de la seva estirp que dominava egipci, la llengua del poble.

Shakespeare va immortalitzar la imatge de gran seductora que desperta passions insaciables i per això sotmet a homes de la talla de Juli Cèsar o Marc Antoni. En el món de l’art ha estat especialment tractada la seva mort envoltada de misteri. La llegenda diu que per evitar desfilar per Roma esclavitzada -com a trofeu de la victòria d’Octavi-  es va suïcidar amb el verí d’una serp. La imatge d’un nuu femení subjectant una serp a l’alçada del pit la trobareu a moltes obres del XVI i XVII. Però al XIX, el gust pel drama, les passions, l’exotisme i la mort genera escenes més pomposes, i l’astuta Cleòpatra, que va enganyar el seu enemic fins al darrer moment fent-se portar un cistell ple de figues amb la serp (un àspid) camuflada, és una perfecta femme fatale. El moment congelat en el quadre de Rixens desplega el que descriu Plutarc. La dama es mor havent desafiat l’adversari. La cistella és a terra. Una de les serventes jau als seus peus i l’altra li està col·locant la diadema. Important aquest detall. La corona dels faraons sempre tenia gravada una cobra aixecada, el Uraeus d’or, símbol de la reialesa, del sol, protegia del mal i emanava flames. Es situa en el mateix lloc que els hindús localitzen el tercer ull, el de la clarividència, allà on la serp kundalini arribarà ascendint des dels xacres inferiors. La serp, animal dotat de magnetisme en totes les cultures.

Si Cleòpatra era guapa o no, tenia el nas gran o petit, va tenir un o mil amants, és insignificant. Va ser una governant digna de passar a la posteritat. Per als romans era una egípcia, per als egipcis era una grega. Dona i estrangera, ho tenia difícil. La llàstima és que això encara no ha canviat. I com a mostra, Trump. Ha desbancat la dona (Hillary) i l’estranger (Obama). Ara veurem el que ens espera. Perquè ens afectarà a tots. I els americans no són com els romans, ja ens agradaria. Aqüeductes, o murs?

Publicat: Diumenge 19 de febrer
Secció: Des del Laberint
Suplement Cultura
Diari ELPUNTAVUI


Febrero. Carnaval. Entro en una tienda y las dependientas van disfrazadas de Cleopatra, pero, al estilo Elisabeth Taylor, maquilladas con una línea muy negra y una sombra de ojos muy azul. La marca Liz pervive (desde 1963!). Hacía falta toda una estrella de Hollywood para ponerse en la piel de esta gran dama de Egipto lidiando con un Marco Antonio encarnado por su Richard Burton. Mitos sobre mitos. 

Pocas faraonas son recordadas. ¿Nefertiti? ¿Hatshepsut? Cleopatra nos parece única, pero hubo muchas, puesto que el nombre era muy habitual en su dinastía, la Ptolemaica. Ella fue Cleopatra VII (y última). Cuando más de dos siglos antes Alejandro Magno conquistó Egipto, fundó una capital nueva con su nombre, Alejandría, de cara al Mediterráneo. Uno de sus generales, Ptolomeo, sería el primero de la saga griega que gobernaría el país del Nilo desde esta ciudad marmórea y cosmopolita. Desde el mar se divisaba de lejos gracias a una alta torre construida sobre el islote de Faros, el Faro de Alejandría, una de las siete maravillas del mundo. De aquí vendrá el nombre de faro en las lenguas románicas. Y por supuesto, tenía la célebre biblioteca que acumulaba documentación de medio mundo (recordemos la película “Hipatia”). Cleopatra se crió en un ambiente de riqueza cultural. Había recibido educación helenística, era políglota, y la primera de su estirpe que dominaba egipcio, la lengua del pueblo. 

Shakespeare inmortalizó la imagen de gran seductora que despierta pasiones insaciables y por eso somete a hombres de la talla de Julio César o Marco Antonio. En el mundo del arte ha sido especialmente tratada su muerte rodeada de misterio. La leyenda dice que para evitar desfilar por Roma esclavizada -como trofeo de la victoria de Octavio- se suicidó con el veneno de una serpiente. La imagen de un desnudo femenino sujetando una serpiente a la altura del pecho la encontraréis en muchas obras del XVI y XVII. Pero en el XIX, el gusto por el drama, las pasiones, el exotismo y la muerte genera escenas más pomposas, y la astuta Cleopatra, que engañó a su enemigo hasta el último momento haciéndose traer un cesto lleno de higos con la serpiente (un áspid) camuflada, es una perfecta femme fatale. El momento congelado en el cuadro de Rixens muestra lo que describe Plutarco. La dama se muere habiendo desafiado el adversario. La cesta está en el suelo. Una de las criadas yace a sus pies y la otra le está colocando la diadema. Importante este detalle. La corona de los faraones siempre tenía grabada una cobra levantada, el Uraeus de oro, símbolo de la realeza, del sol, protegía del mal y emanaba llamas. Se sitúa en el mismo lugar donde los hindúes localizan el tercer ojo, el de la clarividencia, allá donde la serpiente kundalini llegará ascendiendo desde los chacras inferiores. La serpiente, animal dotado de magnetismo en todas las culturas. 

Si Cleopatra era guapa o no, tenía la nariz grande o pequeña, tuvo uno o mil amantes, es insignificante. Fue una gobernante digna de pasar a la posteridad. Para los romanos era una egipcia, para los egipcios era una griega. Mujer y extranjera, lo tenía difícil. La lástima es que esto encara no ha cambiado. Y como muestra, Trump. Ha desbancado a la mujer (Hillary) y al extranjero (Obama). Ahora veremos lo que nos espera. Porque nos afectará a todos. Y los americanos no son como los romanos, ya nos gustaría. ¿Acueductos, o muros?

2.17.2017

Esperances / Esperanzas (Pandora)

Pandora, Thomas Benjamin Kennington, 1908
Gener. Encetem l'any sempre amb l'esperança que serà millor que l'anterior. Perquè l'esperança és l'últim que es perd. Com la caixa de Pandora, que en obrir-la escampa tots els mals per a la humanitat excepte l'esperança, que estava al fons de tot i és el que queda com a consol per als homes.
Pandora és una dona dels orígens, com Lilith en la tradició jueva o Eva en la bíblica. Va ser creada per ordre de Zeus i dotada de les millors qualitats. Hefest la modela amb fang a imatge de les deesses immortals. Atenea l'endinsa en l'art de teixir. Afrodita vessa sobre el seu cap la sensualitat. Les Gràcies li col·loquen un collaret d'or. Les Hores la coronen de flors primaverals. Però com a toc final, Hermes forja en el seu pit una curiositat inesgotable. I aquesta és la llavor que la conduirà a obrir la caixa: no pot suportar no saber què hi ha dins.

Com es pot tenir un cofre prohibit? Un arbre prohibit? Una cambra prohibida? Una paraula prohibida? Els humans difícilment ho podem resistir. Més prohibit, més ens tempta. Per això Eva menja pomes de l'arbre. Per això en el conte de Barbablava la princesa obre l'habitació prohibida, l'única entre les tantes del gran castell a la qual no podia accedir, però la més interessant, és clar. I un cop veu què hi ha dins, llavors la clau sagna i la delata. Perquè ja mai no pots tirar enrere i fer veure que no ho has vist. Saber té un cost.

Pandora i la caixa són un regal enverinat. Zeus estava enfadat perquè Prometeu havia robat el foc dels déus per donar-lo als homes. I, com a càstig, envia al seu germà Epimeteu una dona irresistible amb un regal misteriós com a dot de matrimoni. Ella no sap què conté, però transgredeix la norma i ho destapa. I les calamitats s'espargeixen pel món (bogeria, malaltia, treball, vellesa...) El pintor Thomas Kennington ha representat una Pandora nua en un acusat gest de penediment, amb la mà dreta tapant-se la cara. Se n'adona, del que ha suposat la seva acció. I sap que ja no té remei. L'escenari ens recorda una Magdalena penitent a la cova. El petit cofre platejat que sosté amb la mà esquerra és obert. Les fonts antigues parlen d'una gerra, però a partir del Renaixement (per Erasme) s'ha conegut com “la caixa de Pandora”.

Dones a la recerca de coneixement que són perilloses. Avui, quan volem saber més anem a la finestreta de Google. Si hi escrius la paraula “Hermes”, surt una marca de roba. Si poses “Pandora”, una marca de joies. Malgrat tot, us animo a transgredir i pagar el cost de saber-ne més.

Publicat 22 gener 2017 
Secció Des del Laberint
Suplement Cultura
Diari El Punt Avui


Esperanzas

Enero. Empezamos el año siempre con la esperanza que será mejor que el anterior. Porque la esperanza es lo último que se pierde. Como con la caja de Pandora, que al abrirla esparcía todos los males por la humanidad excepto la esperanza, que estaba en el fondo de todo y es lo que queda como consuelo para los hombres.

Pandora es una mujer de los orígenes, como Lilith en la tradición judía o Eva en la bíblica. Fue creada por orden de Zeus y dotada de las mejores cualidades. Hefesto la modela con barro a imagen de las diosas inmortales. Atenea la adentra en el arte de tejer. Afrodita derrama sobre su cabeza la sensualidad. Las Gracias le cuelgan un collar de oro. Las Horas la coronan de flores primaverales. Pero como toque final, Hermes forja en su pecho una curiosidad inagotable. Y ésa es la semilla que la conducirá a abrir la caja: no puede soportar no saber qué hay dentro.
 
¿Cómo se puede tener un cofre prohibido? ¿Un árbol prohibido? ¿Una cámara prohibida? ¿Una palabra prohibida? Los humanos difícilmente lo podemos resistir. Más prohibido, más nos tienta. Por eso Eva come manzanas del árbol. Por eso en el cuento de Barba Azul la princesa abre la habitación prohibida, la única entre las tantas del gran castillo a la cual no podía acceder, pero la más interesante, está claro. Y una vez contempla qué hay dentro, entonces la llave sangra y la delata. Porque ya nunca puedes echar atrás y pretender que no lo has visto. Saber tiene un coste.

Pandora y la caja son un regalo envenenado. Zeus estaba enfadado porque Prometeo había robado el fuego de los dioses para darlo a los hombres. Y, como castigo, envía a su hermano Epimeteo una mujer irresistible con un regalo misterioso como dote de matrimonio. Ella no sabe qué contiene, pero transgrede la norma y lo destapa. Y las calamidades se esparcen por el mundo (locura, enfermedad, trabajo, vejez...) El pintor Thomas Kennington ha representado una Pandora desnuda en un acusado gesto de arrepentimiento, con la mano derecha tapándose la cara. Se da cuenta de lo que han supuesto sus actos. Y sabe que ya no tiene remedio. El escenario nos recuerda a una Magdalena penitente a la cueva. El pequeño cofre plateado que sostiene con la mano izquierda está abierto. Las fuentes antiguas hablan de una jarra, pero a partir del Renacimiento (por Erasmo) se ha conocido como “la caja de Pandora”.

Mujeres en busca de conocimiento que son peligrosas. Hoy, cuando queremos saber más vamos a la ventanilla de Google. Si escribes la palabra “Hermes”, aparece una marca de ropa. Si tecleas “Pandora”, una marca de joyas. A pesar de todo, os animo a transgredir y pagar el coste de saber más.

1.06.2017

Exposicions sobre pintores



Una tongada d’exposicions sobre dones artistes han emergit en la cartellera de museus importants recentment. Podeu veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya una mostra sobre Lluïsa Vidal, una pintora modernista. El Museu del Prado ha organitzat, per primera vegada (!), una monogràfica sobre una dona, Clara Peeters, una excel·lent bodegonista flamenca del XVII. Al Palazzo Braschi de Roma hi ha Artemisia Gentileschi e il suo tempo, sobre aquesta artista barroca italiana, primera dona en entrar a l’Accademia di Arte del Disegno de Florència. Podríem afegir que fa pocs mesos es va cloure la mostra de l’americana Georgia O’Keeffe a la Tate Modern de Londres i la de la francesa Elisabeth Vigée Le Brun al Grand Palais de París.

Malgrat en les darreres dècades s’han rescatat moltes biografies de dones artistes és encara molt inaudit que es produeixen coincidències d’aquest estil. Quan hem vist que aquestes pinacoteques de Barcelona i de Madrid tinguin exposicions individuals de dones? I em temo que, sense l’actual crisi, que ha forçat a mirar els fons, probablement no s’haurien produït. Aquest és el motiu pel qual, encara ara, el gran públic coneix pocs noms femenins de la història de l’art. Quins Leonardos, Rubens, Goyas o Casas amb nom de dona són cèlebres?

En primer lloc cal explicar que moltes obres d’art realitzades per elles havien estat atribuïdes a homes fins que un bon estudi no ha desvetllat l’autoria real. Per exemple, quadres de l’Artemisia constaven com olis del seu pare, Orazio Gentileschi, o quadres de Sofonisba Anguisola han estat confosos amb Ticians o Leonardos. Per començar, l’error ens indica l’alta qualitat dels treballs d’aquestes dones. I per entendre el mèrit que això suposa hem de recordar que durant segles la població femenina estava exclosa d’una educació formal. No podien accedir a les acadèmies ni contemplar un nuu al natural per dibuixar-lo. Les poques que van reeixir, normalment, vivien en un entorn familiar dedicat a l’art. Era l’única manera d’endinar-se en l’ofici. En conseqüència, hi ha moltes ‘filles de’: la filla de Peeters, la de Tintoretto, la de Ribera, la de Sorolla... I tampoc ens ha de resultar estrany, doncs, que els temes dels seus quadres sovint siguin, o bé natures mortes, com és el cas de Clara Peeters, o bé retrats -especialment de persones properes-, com és el cas de Lluïsa Vidal.

En les col·leccions d’origen del Museu Balaguer pràcticament no hi ha pintores. Entre els centenars d’obres donades per artistes en vida del fundador només dues són de dones. Una és Visitació Ubach, que va ser deixeble del pintor Francesc Miralles, fins al punt que alguns dels seus olis han passat per ser del mestre. L’altra, Antònia Ferreras, nascuda a Lleida, que també es va especialitzar en flors. Les dues van fer exposicions i van rebre premis i mencions, però en sabem poc més.

L’any 1987 un matrimoni Nord-americà –els Holladay– va fundar el “Museu Nacional de la dona en l’art” a Washington precisament després de quedar-se captivats amb els quadres de Clara Peeters que havien descobert a Viena i a Madrid. Com podia ser que no fos coneguda? Ara tenen un fons de més de 4.000 obres, íntegrament de dones. El catàleg del Museu porta per títol A museum of their own, és a dir, “un museu d’elles”, imagino que fent al·lusió a la novel·la de la Virgína Woolf A Room of One's Own, que aquí es va traduir com “Una cambra pròpia”. Perquè cal un espai per a elles.

Promoure exposicions ajuda a teixir i protegir. Aquest talent femení també s’ha de reconèixer i també ha de formar part dels llibres d’història. Aneu a veure-les, sempre que pugueu.

Publicat a:
Diari de Vilanova
6 de gener de 2017




12.23.2016

Montmartre



A l’exposició central de l’Any Casas inaugurada recentment a Sitges hi trobareu una obra que pertany al Museu Balaguer i que porta per títol Montmartre, aquell barri mític de la bohèmia parisenca, situat dalt d’un turó des d’on es domina tota l’extensió de la ciutat. En aquells carrerons allunyats dels bulevards senyorials és on es va gestar la modernitat artística. Mentre que en etapes anteriors tots els pintors europeus havien optat a una pensió per poder anar a Roma, la gran acadèmia, al XIX el pèndol es desplaça i París serà el pol d’atracció. Els catalans també van formar part d’aquest corrent i d’una manera o altra van acostar-se a la ciutat de la llum, el far de les arts. Aquest és el cas de Casas i Rusiñol, un tàndem a voltes indestriable.

Però ells, a diferència d’altres joves que es llançaren a l’aventura, no van patir les privacions de la bohèmia real, que en aquelles cèlebres golfes, humides i menudes, van passar molta gana i fred –aquell secret tan ben guardat dels parisencs. Casas i Rusiñol tenien l’esquena coberta perquè eren fills de famílies burgeses benestants. D’aquí que alguns historiadors els hagin etiquetat de “bohèmia daurada” o “bohèmia blanca”. Són aquestes famílies, consolidades al voltant de la revolució industrial, les que donen a Catalunya una classe social prou acomodada com per estar a l’alçada del que està passant a Europa. Aquella Barcelona de l’Eixample, del Liceu, de Gaudí, de la qual encara vivim ara.

En l’àmbit de l’art aquest període de puixança també es nota. Si la història de l’art català fos una serralada, sens dubte el moment del modernisme seria un dels pics, i Casas estaria al cim. Però dins de la pròpia trajectòria de Casas, els dos anys amb Rusiñol a París, de 1890 a 1892 van ser, sense cap mena de dubte, el moment de l’eclosió. Allà se sent lliure, la gran capital li dóna pista per enlairar-se, entra en contacte amb totes les novetats, amb tots els protagonistes dels canvis, amb tot el que està en ebullició. I el resultat d’aquesta immersió són obres com el nostre Montmartre, una peça que sintetitza aquesta revolució: en la tria del tema, el treball atmosfèric, l’aspecte boirós, els contorns desdibuixats, la llum rutilant dels fanals, la impressió fugaç, el crepuscle insinuat, l’enquadrament aeri amb un punt de vista molt alt –tan influenciat per la fotografia–, els arbres retallats seguint la moda de les estampes japoneses i, al fons, el Moulin de la Galette, les aspes emblemàtiques en l’skyline del barri, el local on es respirava, cada vespre, l’autèntic ambient del París que volia trencar amb la convenció.

Aquesta obra és en si mateixa un compendi de tot això, i aquest és el motiu pel qual ha estat sempre tan sol·licitada. Fa un parell d’anys va formar part d’una mostra al Petit Palais, als Camps Elisis. També ha estat a Holanda, a Itàlia, als Estats Units, al Japó i a moltes capitals de l’Estat espanyol. En l’exposició actual Ramon Casas i la Modernitat anhelada els comissaris, Francesc Quílez i Ignasi Domènech, han teixit moltes relacions entre Casas i el seu entorn, posant-lo en context (i no repetint una antològica), i gràcies a això, s’entenen moltes coses. Felicitacions. A nosaltres ens serveix perquè prenguem consciència del valuós patrimoni que tenim al museu vilanoví.

Amb el temps –i l’edat– l’estil de Rusiñol i Casas evolucionarà. La paleta cromàtica serà diferent. Les llums del Mediterrani, certa comoditat, la clientela, el bon viure... A diferència d’un Fortuny o d’un Nonell, que van morir a la trentena, ells van produir durant molts anys. I és per aquest motiu que els anys joves a París encara resulten més mítics. Què ens hem de dir. Sempre ens quedarà París.


Publicat a Diari de Vilanova
23 de desembre de 2016

12.18.2016

El regal d'una reina / El regalo de una reina (La reina de Saba)


File:'The Visit of the Queen of Sheba to King Solomon', oil on canvas painting by Edward Poynter, 1890, Art Gallery of New South Wales.jpg

Ve el temps dels amics invisibles, els visibles, el tió i aquesta roda del consum compulsiu que ens esgota a tots però de la qual sembla que no podem escapar. Fer un regal és una cosa bonica. El problema ve quan no es tracta d'un gest autèntic sinó d'una convenció o, encara pitjor, una obligació (ineludible?). Potser un dels regals (metafòrics) més importants de les festes de Nadal és la mirada de la canalla la nit de Reis, que ens transporta a l'edat de la innocència. En la simbòlica bíblica els tres reis representaven els tres continents, o les tres grans races de la humanitat, o les tres edats de l'home. S'ha dit que eren mags, savis, astròlegs i anaven a adorar aquell infant guiats per una estrella brillant. Sempre s'ha de seguir la llum. Els regals eren lliurats en forma d'ofrena i tenien un significat. Or: tribut per a un rei; encens: aroma que s'eleva, per al culte al Déu; i mirra: un bàlsam molt preuat amb què s'ungia el cos (de l'home). L'antecedent en l'Antic Testament d'aquest episodi el protagonitza una dona, la reina de Saba, que es desplaça fins a Jerusalem per visitar el rei Salomó i l'omple de regals. Si els tres mags venien d'Orient, ella procedeix de terres exòtiques i llunyanes. Alguns han afirmat que del Iemen; altres, d'Etiòpia, per això es parla d'una dona de pell fosca. Amb els seus camells ha transportat perfums, pedres precioses i or. Però ella anhela, sobretot, posar a prova el coneixement del rei. La saviesa de Salomó era coneguda arreu. Si el seu pare David havia estat un guerrer, ell era un home de pau i prudència. Va ser l'encarregat de fer construir el temple on s'havia de custodiar l'arca de l'aliança, que contenia les famoses Taules de la Llei. Per tant era un temple mític, casa de Jahvé. Ha estat el gran referent per als jueus i també un model per als francmaçons –en qualsevol lògia veureu les mateixes dues columnes que flanquegen l'entrada.


Al costat del temple, Salomó va edificar el seu palau reial, de manera que unia el santuari i la monarquia. El llibre dels Reis enumera les dependències de l'edifici, entre elles el Pòrtic del Tron, que és l'escenari que recrea amb una rotunda arquitectura el pintor Edward Poynter. A final del segle XIX, proliferen les excavacions arqueològiques al Pròxim Orient. Els pintors anglesos podien observar objectes de ben a prop –especialment al British Museum– i traslladar en els seus quadres tota mena de detalls generant una pomposa ambientació que encaixava amb la moda orientalitzant de l'època, tant del gust de la clientela.

La reina de Saba apareix fent una reverència solemne. Després de meravellar-se amb el luxe de la cort, voldrà seure amb Salomó per plantejar-li preguntes i el posa a prova a base d'enigmes –com l'esfinx–. Es confronten els sabers, una tensió entre la força femenina i masculina que es resol amb èxit perquè la saviesa de Salomó, com diu la Bíblia, va superar orientals i egipcis.
En aquesta època nostra de molt regal banal, molta dada dispersa i moltes imatges vàcues, cal pensar què ens fa més savis, perquè erudició no és saviesa, ni informació és coneixement. En tot cas si heu de comprar, aneu als petits, aquells que ho dissenyen, ho pensen, ho manipulen i en tenen cura. El dia que desapareguin, el món serà més uniforme i les ciutats, més inhabitables.

Publicat el 18 de desembre de 2016
Secció "Des del Laberint"
Suplement Cultura
Diari El Punt Avui


El regalo de una reina 

Se acerca el tiempo de los amigos invisibles, los visibles, y esa rueda del consumo compulsivo que nos agota a todos pero de la cual parece que no podemos escapar. Regalar es algo bonito. El problema surge cuando no se trata de un gesto auténtico sino de una convención o, todavía peor, una obligación (¿ineludible?). Quizá uno de los regalos (metafóricos) más importantes de las Navidades es la mirada de los niños la noche de Reyes, que nos transporta a todos a la edad de la inocencia. En la simbólica bíblica los tres reyes representaban los tres continentes, o las tres grandes razas de la humanidad, o las tres edades del hombre. Se ha dicho que eran magos, sabios, astrólogos e iban a adorar aquel niño guiados por una estrella brillante. Siempre se tiene que seguir la luz. Los regalos eran entregados en forma de ofrenda y tenían un significado. Oro: tributo para un rey; incienso: aroma que se eleva, para el culto a Dios; y mirra: un bálsamo muy preciado con que se ungia el cuerpo (del hombre). 

El antecedente en el Antiguo Testamento de este episodio lo protagoniza una mujer, la reina de Saba, que se desplaza hasta Jerusalén para visitar al rey Salomón y lo agasaja con regalos. Si los tres magos venían de Oriente, ella procede de tierras exóticas y lejanas. Algunos han afirmado que del Yemen; otros, de Etiopía, por eso se habla de una mujer de piel oscura. Con sus camellos ha transportado perfumes, piedras preciosas y oro. Pero ella anhela, sobre todo, poner a prueba el conocimiento del rey. La sabiduría de Salomón era muy conocida. Si su padre David había sido un guerrero, él era un hombre de paz y prudencia. Fue el encargado de hacer construir el templo donde se tenía que custodiar el arca de la alianza que contendía las famosas Tablas de la Ley. Un templo mítico, casa de Yahvé. Ha sido lo gran referente para los judíos y también un modelo para los francmasones –en cualquier logia veréis las mismas dos columnas que flanquean la entrada.

Junto al templo, Salomón edificó su palacio real, de forma que unía el santuario y la monarquía. El libro de los Reyes enumera las dependencias del edificio, entre ellas el Pórtico del Trono, que es el escenario que recrea con una rotunda arquitectura el pintor Edward Poynter. A finales del siglo XIX proliferan las excavaciones arqueológicas en el Próximo Oriente. Los pintores ingleses podían observar objetos de cerca –especialmente en el British Museum– y trasladar en sus cuadros todo tipo de detalles generando una pomposa ambientación que encajaba con la moda orientalizante de la época, tan del gusto de la clientela.

La reina de Saba aparece haciendo una reverencia solemne. Después de maravillarse con el lujo de la corte, querrá sentarse con Salomón para plantearle preguntas y ponerlo a prueba en base de enigmas –como la esfinge–. Se confrontan los saberes, una tensión entre la fuerza femenina y masculina que se resuelve con éxito porque la sabiduría de Salomón, como dice la Biblia, superó orientales y egipcios.

En esta época nuestra de mucho regalo banal, mucho dato disperso y muchas imágenes vacuas, hay que pensar qué nos hace más sabios, porque erudición no es sabiduría ni información es conocimiento. En cualquier caso, si tenéis que comprar, mejor ir a los pequeños, aquellos que lo diseñan, lo piensan, lo manipulan y lo cuidan. El día que desaparezcan, el mundo será más uniforme y las ciudades, más inhabitables.

11.27.2016

Instints desperts / Instintos despiertos (Àrtemis)

A final de novembre tenim de nou una cita amb el dia mundial de la “violència de gènere”. És una etiqueta prou freda per designar un tema tan punyent: homes que maltracten les (seves) dones. Maltractament físic i psicològic, i moltes morts. Les estadístiques ens demostren que en països amb altes cotes de població universitària, com el cas dels nòrdics, el fenomen persisteix. És difícil penetrar en el complex terreny de les relacions afectives. Com es pot arribar a anul·lar tant, una persona? Això sempre em fa pensar en un model concret: Àrtemis.

Per què Àrtemis? Perquè és implacable amb els que gosen vulnerar el seu univers femení. En un passatge del mite sorprèn un caçador, Acteó, espiant-la mentre es banya nua en un gorg amb les nimfes. Quan se n'adona, actua ràpidament esquitxant-lo amb aigua. Gràcies als seus poders divins, el líquid transformarà l'home en un cérvol que acabarà devorat pels seus gossos rastrejadors. En el quadre del polonès Henryk Siemiradzki la veiem amb el gest instintiu de mullar l'intrús. Al fons s'hi observa la figura masculina amb unes banyes ramificades que li van creixent al cap. En la línia de Sartre, un voyeur és un violador disfressat. Davant d'algú que profana la intimitat sense permís, ja pots intuir que anirà a més i la resposta ha de ser ràpida i clara. No és no. Sense excuses ni matisos.

Potser és més popular la imatge romanitzada d'aquesta deessa, la Diana caçadora. Al Museu del Louvre hi ha l'escultura coneguda com Diana de Versalles que instaura en bona mesura el prototipus que s'ha utilitzat durant molts segles: jove gràcil amb les sagetes que li concedeix el seu pare Zeus de petita, i una túnica curta que li permet córrer lliure pel món natural. Sovint la trobareu amb una mitja lluna enmig del front, símbol que la identifica com la germana bessona d'Apol·lo, el sol.
Però per al tema d'avui ens interessa més l'Àrtemis arcaica amb tota la seva potència. El seu temple més important era a la ciutat d'Efes, a l'Àsia Menor, i es considerava una de les set meravelles del món (antic). Una de les versions conservades de l'Àrtemis d'Efes tenia el rostre fosc, el to de la terra negra fecunda. També se li atribueix un antecedent en la figureta minoica de l'illa de Creta, la potnia theron o “senyora de les feres”, perquè ella domina l'entorn feréstec i els seus animals. Àrtemis conviu amb naturalitat entre cérvols, llops, óssos o lleons. I el món salvatge es regeix per altres lleis. Qualsevol d'aquests mamífers, davant el mínim indici d'amenaça, surt a protegir els seus amb urpes i dents.

A la natura no hi ha judici moral sobre el bé i el mal i si et despistes el depredador se't menja. Potser començaríem per aquí, per mantenir a ratlla els depredadors (masculins o femenins) del món modern. No s'hi ha de quedar bé ni complaure'ls, ni en l'àmbit laboral ni personal i, menys encara en l'amorós, perquè al final les parets de la pròpia llar encobreixen les grans pallisses.

A Àrtemis se la podria acusar de cruel, però en determinats moments cal invocar aquesta part interior instintiva (i salvatge). La deessa té prou fortalesa per ajudar els vulnerables, començant per la seva mare, quan un gegant la viola. La premsa informava fa un mes que un violador en permís penitenciari va agredir una dona de Barcelona que va acabar a urgències. Davant d'agressors, desconeguts o propers, tots, tots, hem de tensar l'arc, i si cal, fer diana.
 
20 de novembre de 2016
Secció Des del laberint
Suplement Cultura
Diari el Punt Avui

Instintos despiertos
A finales de noviembre tenemos de nuevo una cita con el día mundial de la “violencia de género”. Es una etiqueta bastante fría para designar un tema tan descorazonador: hombres que maltratan a (sus) mujeres. Maltrato físico y psicológico, y muchas muertes. Las estadísticas nos demuestran que en países con altas cotas de población universitaria, como el caso de los nórdicos, el fenómeno persiste. Es difícil penetrar en el complejo territorio de las relaciones afectivas. ¿Cómo se puede llegar a anular tanto a una persona? Esto siempre me hace pensar en un modelo concreto: Ártemis.

Por qué Ártemis? Porque es implacable con los que osan vulnerar su universo femenino. En un pasaje del mito sorprende a un cazador, Acteón, espiándola mientras se baña desnuda en un lago con las ninfas. Cuando se da cuenta, actúa rápidamente salpicándolo con agua. Gracias a sus poderes divinos, el líquido transformará al hombre en un ciervo que acabará devorado por sus perros rastreadores. En el cuadro del polaco Henryk Siemiradzki la vemos con el gesto instintivo de mojar el intruso. En el fondo se observa la figura masculina con unos cuernos ramificados que le van creciendo por la cabeza. En la línea de Sartre, un voyeur es un violador disfrazado. Ante alguien que profana la intimidad sin permiso, ya puedes intuir que irá además y la respuesta tiene que ser rápida y clara. No es no. Sin excusas ni matices.

Quizá es más popular la imagen romanizada de esta diosa, la Diana cazadora. En el Museo del Louvre hay la escultura conocida como "Diana de Versalles" que instaura en buena medida el prototipo que se ha utilizado durante muchos siglos: joven grácil con las flechas que le concede su padre Zeus de pequeña, y una túnica corta que le permite correr libre por el mundo natural. A menudo la encontraréis con una media luna la frente, símbolo que la identifica como la hermana gemela de Apolo, el sol.

Pero para el tema de hoy nos interesa más la Ártemis arcaica con toda su potencia. Su templo más importante estaba en la ciudad de Éfeso, en Asia Menor, y se consideraba una de las siete maravillas del mundo (antiguo). Una de las versiones conservadas de la Ártemis de Éfeso tenía el rostro oscuro, el tono de la tierra negra fecunda. También se le atribuye un antecedente en la figurilla minoica de la isla de Creta, la potnia theron o “señora de las fieras”, porque ella domina el entorno indómito y sus animales. Ártemis convive con naturalidad entre ciervos, lobos, osos o leones. Y el mundo salvaje se rige por otras leyes. Cualquiera de estos mamíferos, ante el mínimo indicio de amenaza, sale a proteger sus con garras y dientes.
En la naturaleza no hay juicio moral sobre el bien y el mal, y si te despistas, el depredador te come. Quizá empezaríamos por aquí, para mantener a raya los depredadores (masculinos o femeninos) del mundo moderno. No se tiene que quedar bien con ellos ni complacerlos, ni en el ámbito laboral ni personal y, menos todavía en el amoroso, porque al final las paredes del propio hogar encubren las grandes palizas.

A Ártemis se la podría acusar de cruel, pero en determinados momentos hay que invocar esta parte interior instintiva (y salvaje). La diosa tiene suficiente fortaleza para ayudar a los vulnerables, empezando por su madre, cuando un gigante la viola. La prensa informaba hace un mes que un violador en permiso penitenciario agredió una mujer de Barcelona que acabó en urgencias. Ante agresores, desconocidos o cercanos, todos, todos, tenemos que tensar el arco, y si hace falta, hacer diana.

10.22.2016

Abandonades / Abandonadas (Ariadna)

Ariadna (Ariadne) John William Waterhouse
Octubre. Els dies s'escurcen. Les fulles engrogueixen. Les aus canvien de latitud. Així s'ha vist sempre si s'observa el cel amb calma. L'arribada de bandades és un dels indicadors naturals dels canvis d'estació. Ja des de l'antiguitat el fenomen de la migració causava fascinació. Diuen que els druides vaticinaven el futur segons el vol d'algunes espècies. A l'antiga Grècia es practicava, com a ritual, la dansa de la grua, imitant el moviment d'aquest ocell elegant que venia massivament del nord. Ho feien en un circuit que simulava un laberint, rememorant el mite del Minotaure.

Ariadna és la gran dama del laberint. Ella li va proporcionar a l'heroi Teseu el fil, aquell fil que el salvaria perquè li permetria trobar el camí de retorn en els intricats passadissos del cau del Minotaure després d'haver-lo matat. Ariadna és germana d'aquella criatura monstruosa, mig brau mig home, nascuda d'un amor impossible entre sa mare, la reina Parsífae, i un toro blanc sagrat que Posidó havia fet emergir de les aigües. Perquè als divins no se'ls pot enganyar, i el rei Minos en lloc de sacrificar aquella bèstia majestuosa com a ofrena en va posar un altre i d'aquestes mesquineses mai no en surts indemne. I va arribar allò, batejat com a toro de Minos, per recordar-l'hi constantment.

Qui traeix els seus propis déus veu com li creix per dins una ombra que brama, i per tenir-la aplacada es paga un preu molt alt. Amagar la bèstia a l'interior d'un palau complex o a les entranyes de la terra no et deslliura. Creta vivia amb una amenaça latent. Havien de morir molts joves per saciar la seva fam. Com tots els nostres somnis que neixen i es marceixen constantment si vivim a traïció del que som.

Ariadna s'enamora de l'heroi i l'ajuda. Ella és la clau perquè la gesta es pugui complir i el malefici s'interrompi. Ella entén que s'ha de parlar amb Dèdal, el constructor del laberint. Ella subjecta el fil per traçar el camí. Ella espera valenta a fora perquè sap que la majoria dels que entren no tornen o tornen transformats. Quantes vegades algú ens ha fet d'Ariadna i ens ha guiat per sortir de les nostres espirals interiors? Quina diferència entre tenir, o no tenir, algú que et tibi el fil. 

Complida la missió, els amants s'escapen. No podia ser d'altra manera. Junts per sempre. Però en la primera parada a l'illa de Naxos, Teseu l'abandonarà. Els artistes han congelat just aquest moment on ella es desperta i se n'adona. Molt pocs han representat Ariadna com a portadora del fil. L'han retratada en la derrota: sola, enfonsada, decebuda, perplexa. El quadre és de John William Waterhouse, i com tants altres pintors victorians, interpreten la dama necessitada de rescat. A l'horitzó es veuen les naus de Teseu amb els rems a l'aigua. Han salpat. La posició de la figura femenina és idèntica a una escultura hel·lenística que es conserva als Museus Vaticans. No obstant això, al mateix quadre tenim la pista d'allò que està a punt de passar. Els dos gats salvatges que volten pels seus peus ens indiquen que Dionís ja arriba. Són felins del seu seguici. Perquè la història d'Ariadna no acaba malament. L'abandó és un episodi anecdòtic. Es casarà amb un déu. Dionís la recollirà, l'acollirà, li donarà categoria divina i constel·lació pròpia, la corona borealis

A totes les dones abandonades que se senten en un precipici insalvable, tranquil·les. Aquesta història ens confirma que no, que la millor part està per arribar. La mitologia ens ho ensenya, perquè els mites són mentides que diuen les veritats.

Publicat el 16 d'octubre de 2016
Secció: Des del Laberint
Suplement Cultura
Diari El Punt Avui


Abandonadas
Octubre. Los días se acortan. Las hojas amarillean. Las aves cambian de latitud. Así se ha visto siempre si se observa el cielo con calma. La llegada de bandadas es uno de los indicadores naturales de los cambios de estación. Ya desde la antigüedad el fenómeno de la migración causaba fascinación. Dicen que los druidas vaticinaban el futuro según el vuelo de algunas especies. En la antigua Grecia se practicaba, como ritual, la danza de la grulla, imitando el movimiento de este pájaro elegante que llegaba masivamente del Norte. Bailaban en un circuito que simulaba un laberinto, rememorando el mito del Minotauro.

Ariadna es la gran dama del laberinto. Ella le proporcionó al héroe Teseo el hilo, aquel hilo que lo salvaría porque le permitiría encontrar el camino de regreso en los intrincados pasillos del escondite del Minotauro después de haberlo matado. Ariadna es hermana de aquella criatura monstruosa, medio toro medio hombre, nacida de un amor imposible entre su madre, la reina Pasífae, y un toro blanco sagrado que Poseidón había hecho emerger de las aguas. Porque a los divinos no se los puede engañar, y el rey Minos, en lugar de sacrificar aquella bestia majestuosa como ofrenda, puso otra, y de estas mezquindades nunca sales indemne. Y llegó aquello, bautizado como "toro de Minos", para recordárselo constantemente.

Quién traiciona sus propios dioses ve como le crece por dentro de una sombra que aúlla, y para tenerla aplacada se paga un precio muy alto. Esconder la bestia en el interior de un palacio complejo o en las entrañas de la tierra no te libera. Creta vivía con una amenaza latente. Tenían que morir muchos jóvenes para saciar su hambre. Cómo todos nuestros sueños que nacen y se marchitan constantemente si vivimos a traición de lo que somos.

Ariadna se enamora del héroe y la ayuda. Ella es la clave para que la gesta se pueda cumplir y el maleficio se interrumpa. Ella entiende que se tiene que hablar con Dédalo, el constructor del laberinto. Ella sujeta el hilo para trazar el camino. Ella espera valiente afuera porque sabe que la mayoría de los que entran no regresan, o lo hacen transformados. ¿Cuántas veces alguien nos ha hecho de Ariadna y nos ha guiado para salir de nuestras espirales interiores? Qué diferencia entre tener, o no tener, alguien que te tense el hilo.

Cumplida la misión, los amantes se escapan. No podía ser de otra forma. Juntos para siempre. Pero en la primera parada en la isla de Naxos, Teseo la abandonará. Los artistas han congelado justo este momento donde ella se despierta y se  da cuenta. Muy pocos han representado Ariadna como portadora del hilo. La han retratado en la derrota: sola, hundida, decepcionada, perpleja. El cuadro es de John William Waterhouse, y como tantos otros pintores victorianos, interpretan la dama necesitada de rescate. En el horizonte se ven las naves de Teseo con los remos en el agua. Han zarpado. La posición de la figura femenina es idéntica a una escultura helenística que se conserva en los Museos Vaticanos. Sin embargo, dentro del mismo cuadro tenemos la pista de lo que está a punto de pasar. Los dos gatos salvajes que pasean por sus pies nos indican que Dioniso ya llega. Son felinos de su cortejo. Porque la historia de Ariadna no acaba mal. El abandono es un episodio anecdótico. Se casará con un dios. Dioniso la recogerá, la acogerá, le dará categoría divina y constelación propia, la corona borealis.

A todas las mujeres abandonadas que se sienten en un precipicio insalvable, tranquilas. Esta historia nos confirma que no, que la mejor parte está por llegar. La mitología nos lo enseña, porque los mitos son mentiras que dicen la verdad.

10.12.2016

On està la força? / ¿Dónde reside la fuerza? (Dalila)

Samsó, Solomon Joseph Solomon, 1887. Walter Art Gallery. Liverpool
Setembre. Retorn a l’escola. Es comença el curs amb nous propòsits. Els jueus celebren ara el seu any nou, el Rosh Hashanà, que culminarà amb la coneguda festa del Yom Kippur o dia de l’expiació, la celebració més important del calendari hebreu. Sempre cau entre setembre i octubre, en alguna data propera a l’equinocci de tardor i coincidint amb el signe de balança. Moment de fer balanç. Nosaltres els moderns, tan marcats de rituals, notem que amb el canvi d’estació s’inicia un nou cicle, i ens apuntem a ioga, a anglès, nordic walking... I les dones anem a la perruqueria. Sota l’aparent frivolitat de recuperar el cabell castigat per l’estiu hi ha una necessitat de renovació que ve de fons i les bones perruqueres ho saben. El tema del cabell està present en molts mites universals. És símbol de vigor i de poder com ens recorda la parella bíblica de Samsó i Dalila.

 L’atractiva Dalila, de la tribu dels filisteus, fa rendir als seus peus el gran heroi hebreu Samsó, contrafigura d’un Hèrcules clàssic o d’un Gilgamesh sumeri. Un home arquetípic, molt alt, molt fort, molt valent, tocat pels Déus, capaç d’enfrontar-se a un lleó i derrotar-lo amb les mans (i apoderar-se de la seva imatge, gran cabellera solar). Amb tenacitat i seducció, Dalila aconsegueix descobrir el secret més preuat del seu amant: on residia l’origen de la seva força. I era als cabells. Samsó era un nazireu, una persona consagrada a Jahvè mitjançant un vot. I com a tal, no podia ingerir menjars impurs ni tallar-se els cabells -com els indis sikhs. Un cop sabut, Dalila el fa dormir a la seva falda acaronant-lo i llavors el traeix, fent-li tallar les llargues grenyes mentre està inconscient. Aquest moment l'han immortalizat molts artistes: Rubens, Rembrandt, Van Dyck... En el quadre del britànic Solomon Joseph Solomon -noms d'origen clarament jueu- es concentra tota la narració en una sola escena. Veiem Dalila en un cantó assenyalant l'hebreu enemic amb un gest molt expressiu i un tumult de cossos en tensió que ens podria recordar el conjunt escultòric del Laocoont.

 El cabell és la part més alta del cos, per sobre del cap i la ment, és la que connectava Samsó amb el seu Déu, de la mateixa manera que el "monyo" o shikhˉ͞a dels hindús és el signe de la relació amb el domini sobrehumà. En l’hinduísme els cabells de Shiva constitueixen el teixit de l’univers, i la deessa Ganga, el gran riu sagrat Ganges, es vessa des d’aquesta cabellera embolicada. En època romana les tribus gal·les independents, la Gallia comata, era, precisament, la "Gal·lia Cabelluda". En els westerns tots hem vist com els indis nord-americans arrancaven cabelleres, el famós scalp. En relació a la cabellera femenina i la luxúria tindríem molts exemples iconogràfics, com Maria Magdalena. I en canvi, per entrar en determinades ordres religioses o com a senyal de dol en alguns llocs d'Àsia, el cabell s'ha de rapar.

 Per això, en aquest context crispat pels atemptats, i en la permanent dificultat d’acollir les diferències, el debat del vel, que ressorgeix periòdicament, no és banal, és complex. Només recordar que algunes polítiques d’aquest estat democràtic poden aparèixer qualsevol dia -com ja han fet- amb “peineta i mantilla”, tal com s’han cobert les dones a missa en la nostra tradició. Parlem de drets? De llibertats? De costums? De símbols? En tot cas, les de la “peineta” van guanyar, per segona vegada, les eleccions i tot apunta que les terceres.

Publicat el setembre de 2016
Secció Des del laberint
Suplement "Cultura"
Diari El Punt Avui


¿Dónde reside la fuerza?
Septiembre. Retorno al colegio. Se empieza el curso con nuevos propósitos. Los judíos celebran ahora su año nuevo, el Rosh Hashanà, que culminará con la conocida fiesta del Yom Kippur o día de la expiación, la celebración más importante del calendario hebreo. Siempre cae entre septiembre y octubre, en alguna fecha cercana al equinoccio de otoño y coincidiendo con el signo de libra. Momento de hacer balance. Nosotros los modernos, tan escasos de rituales, notamos que con el cambio de estación se inicia un nuevo ciclo, y nos apuntamos a yoga, a inglés, ... Y las mujeres vamos a la peluquería. Bajo la aparente frivolidad de recuperar el pelo castigado por el verano hay una necesidad de renovación que viene de fondo y las buenas peluqueras lo saben. El tema del cabello está presente en muchos mitos universales. Es símbolo de vigor y de poder como nos recuerda la pareja bíblica de Sansón y Dalila.

 La atractiva Dalila, de la tribu de los filisteos, hace rendir a sus pies el gran héroe hebreo Sansón, contrafigura de un Hércules clásico o de un Gilgamesh sumerio. Un varón arquetípico, muy alto, muy fuerte, muy valiente, tocado por los Dioses, capaz de enfrentarse a un león y derrotarlo con las manos (y apoderarse de su imagen, gran cabellera solar). Con tenacidad y seducción, Dalila consigue descubrir el secreto más preciado de su amante: donde residía el origen de su fuerza. Y era en sus cabellos. Sansón era un nazireo, una persona consagrada a J
Yahvé mediante un voto. Y como tal, no podía ingerir comidas impuras ni cortarse el pelo -como los indios sikhs. Una vez sabido, Dalila lo invita a dormir en su regazo mimándolo y entonces lo traiciona, haciéndole cortar los largos mechones mientras está inconsciente. Este momento lo han immortalizado muchos artistas: Rubens, Rembrandt, Van Dyck... En el cuadro del británico Solomon Joseph Solomon -nombres de origen claramente judío- se concentra toda la narración en una sola escena. Vemos a Dalila en un lado señalando al hebreo enemigo con un gesto muy expresivo y un tumulto de cuerpos en tensión que nos podría recordar el conjunto escultórico del Laocoonte.

 El cabello es la parte más alta del cuerpo, por encima de la cabeza y la mente, es la que conectaba a Sansón con su Dios, del mismo modo que el "moño" o shikhˉ͞a de los hindúes es el signo de la relación con el dominio sobrehumano. En el hinduísmo los cabellos de Shiva constituyen el tejido del universo, y la diosa Ganga, el gran río sagrado Ganges, se derrama desde esta cabellera enmarañada. En época romana las tribus galas independientes, la Gallia comata, era, precisamente, la "Galia Cabelluda". En los westerns todos hemos visto como los indios norteamericanos arrancaban cabelleras, el famoso scalp. En relación a la melena femenina y la lujuria, tendríamos muchos ejemplos iconográficos, como María Magdalena. Y en cambio, para entrar en determinadas órdenes religiosas o como señal de luto en algunos lugares de Asia, la cabeza se tiene que rapar.

  De ahí que, en este contexto crispado por los atentados, y ante la permanente dificultad de acoger las diferencias, el debate del velo, que resurge periódicamente, no es banal, es complejo. Sólo cabe recordar que algunas políticas de este estado democrático pueden aparecer cualquier día -como ya han hecho- con “peineta y mantilla”, tal como se han cubierto las mujeres para ir a misa en nuestra tradición. ¿Hablamos de derechos? ¿De libertades? ¿De costumbres? ¿De símbolos? En cualquier caso, "las de la peineta" ganaron, por segunda vez, las elecciones y todo apunta que las terceras.


Publicado en septiembre de 2016
Sección "Des del laberint"
Suplemento "Cultura"
Períodico El Punt Avui