11.30.2011

Retrospectiva YSL a Recoletos

A la nova seu de Mapfre a Recoletos vaig topar amb aquesta retrospectiva del gran gurú de la moda. Un muntatge excel·lent distribuït en tres plantes on es repassava des de la part més artesana de l'esbós, seguint tot el procés de creació fins als models finals que han marcat tendència durant dècades. Un personatge desconegut per mi però mudialment famós, amb una capacitat creativa extraordinària i una rigorositat de treball admirable. Em va encantar en un vídeo veure'l dibuixar amb un rotulador negre.

11.29.2011

God of Carnage, Polanski fent treure els instints

Rizal i Luna, dos noms filipins

El passat mes de novembre es va inaugurar a la Biblioteca Nacional de Madrid, situada al Paseo de Recoletos, una exposició que portava el títol “Entre España y Filipinas: José Rizal, escritor“.

El Museu Balaguer hi va participar amb el préstec de l’únic quadre de l’exposició, un oli realitzat per l’artista també filipí Juan Luna Novicio. Juan Luna va fer donació al Museu de varis quadres, alguns de grans dimensions, com a mostra d’agraïment vers el seu protector Don Víctor Balaguer que havia maldat per propulsar la seva carrera durant els inicis .

L’oli sobre tela que es va prestar es titula “La Mestiza” i mostra l’escena d’una noia jove en un moment molt íntim a l’interior de la seva cambra recollint-se, o retocant-se, l’abundant cabell negre i lluint una indumentària molt pròpia del moment i de la classe social benestant de les illes.

En el catàleg publicat amb motiu de l’exposició hi ha un comentari crític on la comissària, María Dolores Elizalde, insisteix en la idea de l’alt nivell artístic dels pintors filipins d’aquella època. Tan alt com l’europeu.

Juan Luna té una biografia que es podria corrrespondre perfectament a la d’un personatge de novel·la simbolista del segle XIX. Va haver de sortir de França perseguit per la justícia arran d’un enfrontament en una lluita per amor i honor. En el camp professional va gaudir d’una excel·lent formació en diferents centres, inclosa l’Escola de Belles Arts de San Fernando a Madrid, i va guanyar vàries medalles en els concursos de Belles Arts que es celebraven cada any.

El Museu, curiosament, té en el seu fons dos quadres amb el mateix títol. La segona “Mestiza”, també representant una jove en el delicat moment d’abillar-se, està en aquest cas agafada d’esquena (una perspectiva que no s’entendria sense la irrupció de la fotografia al XIX) i li cobreix el cos únicament un drapejat ratllat. Està signada per un altre filipí, Félix Resurrección Hidalgo, també citat en el catàleg.

Víctor Balaguer, en el seu càrrec de ministre d’ultramar, va ser el principal instigador de l’exposició sobre Filipines, que es va celebrar el 1886-87 al Palacio de Cristal del Parque del Retiro de Madrid per fomentar els intercanvis entre la metròpoli, Espanya, i la colònia, Filipines. Arran d’aquella exposició, va poder tenir l’oportunitat d’incloure en les sales del seu museu de Vilanova, recent obert al públic, una nodrida col·lecció d’armes i etnologia filipina, i va rebre en donació quadres d’aquests artistes que havien participat en l’esdeveniment.

11.26.2011

Les papallones i els peixos de la Núria

Anem a veure l'exposició d'una amiga. Fa gouache. Les obres són de format petit i molts colors. Els temes: peixos, papallones, cargols i paisatges ratllant l'abbstracció. Li faig dues reflexions. És normal que amb una tècnica a l'aigua li surtin temes d'aigua. Ve de gust. La taca i el camí que fa l'aiguada té un punt d'atzar. Cada tècnica té la seva singularitat. El dibuix amb traç dóna per altres tipus de llenguatge. L'oli permet rectificacions i gruix a les capes. El gouache és més opac que l'aquarel·la, dóna tons més vius, però alhora, té la gràcia de la fluidesa, el líquid relliscant, o obrint-se. Segons el pinzell també varia. La factura final del pigment, en ocasions, és avellutada. I els seus temes ho poden explotar bé. Dues: m'agraden més les obres on hi ha colors no primaris. Més matisos cromàtics. Tinc amics artistes que no fan servir mai els tons directes del pot o del tub. Amb una petita variació ja dones molta riquesa.

Núria, hem d'experimentar com tibem aquests papers perquè la presentació sigui impecable.
Felicitats per les simfonies de colors sota l'aigua.

11.24.2011

Perejaume a la Pedrera, pendent


Fa dies que la van inaugurar i encara no hi he pogut anar. Un pendent al costat de l'estació. Em pregunto com hauran condensat les seves intervencions a la natura. Un artista peculiar. Hi coses que m'agraden i coses que no, però sempre impacta.

La Mila ha fet una entrada al seu blog


Tous les matins du monde

Avui ha mort Montserrat Figueras, la dona del Jordi Savall. 69 anys. I m'ha vingut a la ment aquesta cançó de la banda sonora de Tous les matins du monde, que vaig veure per primer cop al Teatre Principal. Tots els matins del món són camins sense tornada.

11.20.2011

Carolyn Cochrane, nature and Co


http://www.etsy.com/shop/CarolynCochrane?page=9

Aurore de la Morinerie, based in France



Aurore de la Morinerie began her career as a fashion designer after graduating from Arts Appliqués Duperré. She then spent two years studying Chinese calligraphy that taught her concentration, strength and rapidity of execution and was to become the most formative influence on her style. Extended travels in China but also in India, Japon and Egypt followed. Since then, she has been pursuing a career as a fashion artist, working for Hermes, Le Monde, and fashion magazines, with advertisement commissions from clients like Soffitel, Le Printemps etc., and a parallel career as a fine artist whose main subject is the study of nature: landscapes, plants, animals....

Mes enllà de Cumella, ceràmica contemporània a La Sala

Unes excel·lents artistes i un bon muntatge en aquest espai gran de la Sala, amb les columnes sustentant la visual. LLenguatges diferents per aquesta tècnica tan antiga com la humanitat. El concepte contemporani queda en un alt nivell després de veure aquestes obres. Un resultat estètic sorprenent i d'alta qualitat. Recomanable.



Montserrat Altet, Maria Bofill, Joan Carrillo, Carme Collell, Teresa Gironès, Mia Llauder, Madola, Maria Teresa Capeta, Joan Serra, Carles Vives, Isabel Barba Formosa-

11.17.2011

Article Nogués

Catàleg:
Xavier Nogués a les col·leccions del museu : Biblioteca Museu Víctor Balaguer : exposició celebrada al Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú, del 17 de novembre de 2011 al 4 de març de 2012 : [catàleg de l'exposició]

Article:
Presentació del fons de Xavier Nogués al Museu Balaguer: procedències i naturalesa



La Biblioteca Museu Balaguer té en el seu fons trenta-vuit obres de Xavier Nogués, entre les quals hi ha principalment gravat i pintura, i en menor mesura objectes de vidre i ceràmica decorats per ell. Aquest recull d’obra no va ingressar al Museu en bloc i de mà del propi Nogués, com sí que ha succeït amb molts altres cassos en la història del Museu, sinó que les entrades es van produir en tres tongades diferents (el 1956, el 1969 i el 1996) i procedents d'altres persones. Darrere de cada episodi, hi ha una petita història que és interessant relatar abans de parlar amb profunditat de les peces.

El gruix més important de l’obra de Nogués i la primera que arribà al Museu Balaguer formava part d’un gran lot: l’anomenat “Llegat 1956”. Sota aquesta etiqueta s’englobava un conjunt excepcional de pintura catalana que provenia del col•leccionisme privat barceloní ( Cecília Vidal detalla en el seu text els dos noms propis que hi ha darrere d’aquesta especial col•lecció) i que havia arribat a Vilanova precisament l'any 1956. Es tracta d’una singular selecció de petits formats on hi figuraven noms cabdals del nostre prolífic tombant de segle: Martí Alsina, Fortuny, Casas, Rusiñol, Anglada, Mir, Nonell, Togores, Domingo, Mompou... Són fàcils de distingir perquè estan tots emmarcats amb el mateix tipus de motllura, un model de la casa “La Pinacoteca”. Dins d’aquest conjunt, l’obra de Nogués està àmpliament representada -de cap altre artista hi ha tanta quantitat d’objectes-. Algunes de les seves pintures sobre taula són diverses vistes de Tarragona, que va fer com a estudis previs per a la decoració del Saló de la Casa Plandiura, del carrer de la Ribera de Barcelona. Ho explica amb deteniment Cecília Vidal en el text del present catàleg. De les vint-i-tres peces de Nogués incloses en el Llegat 56, set són pintures i la resta gravats, aiguaforts i aiguatintes (i punta seca en menor mesura).

Tot aquest “Llegat 56”, tant les obres d'art com algunes excel•lents peces de mobiliari, es va exposar inicialment al castell medieval de la Geltrú, obert com a museu poc temps abans de fer-se efectiva aquesta donació, que requeria molts metres lineals de paret per exhibir-se. Aquell museu, avui desaparegut, es va constituir en aquells moments com una secció de la llavors Fundació Balaguer, que patia saturació d’espais. En els arxius administratius hi ha el document de la cessió amb el llistat de les peces endreçades pel nom del pintor. En el cas de Nogués, cita els olis en el lloc que li correspon per ordre alfabètic i al final la llista específica entre parèntesi “dieciséis aguafertes de Xavier Nogués”. I així es va reproduir en el fullet de mà que es va editar aleshores i que s’entregava als visitants.

Per tant, la primera mostra de gravats de Nogués que es presentava a les sales del castell estava constituït per setze estampes. Aquest repertori es va veure enriquit amb 9 exemplars més l'any 1969, lliurats per la vídua, la segona esposa de Nogués, Sra. Isabel Escalada. A les actes del patronat he trobat dues referències relacionades amb aquesta donació. Una data de l'any 1960 , on s'evidencia que és l’artista vilanoví Enric C. Ricart (1893-1960), aleshores patró, qui explica als membres de la Junta que la vídua té intenció de donar alguns gravats de Nogués a la Fundació. I la segona ocasió que apareix en les actes no és fins al 1969, i pel text s'entén que és mitjançant la figura de Gustau Camps -que en aquella època va fer actuar de mitjancer per tota una colla de donacions - que es farà efectiva l'entrada de l'obra . En cap de les dues cites s'especifica la quantitat de gravats ni es fa cap descripció. En la documentació existent a l'arxiu administratiu no he aconseguit trobar cap conveni, carta o qualsevol tipus d'expedient d'aquesta donació de la vídua que aporti dades més concretes sobre la quantitat i la naturalesa de les estampes cedides. És per això que a l'hora de documentar aquesta entrada ens hem de remetre al llibre de registre i a les fitxes efectuades a la dècada dels vuitanta. En elles he comprovat que la donació de la vídua consta de 9 gravats. En l’abundant correspondència entre Ricart i Josep Francesc Ràfols (1889-1965) també surt esmentat el tema de la donació de la vídua Nogués en diverses ocasions. Ricart, profund coneixedor del món del gravat, valora molt la qualitat dels aiguaforts i aiguatintes de Nogués -amb qui havia coincidit en l’associació “Les Arts i els artistes”- i es palesa un especial interès per poder conversar amb la vídua i aconseguir que la donació es porti a terme . Sembla, pel seu to i entusiasme, que Ricart esperava una donació més important, tot i que sabia que el Senyor Ainaud de Lasarte també ho festejava per Barcelona . La vídua, comprensiblement, va acabar fent la donació més rellevant de gravats del seu marit al Museu d’Art de Barcelona i a Vilanova en va donar només una mostra de nou exemplars (ho explica amb deteniment Cecília Vidal en la nota 3 de l’apartat corresponent).

Tot el fons Nogués, vingut en aquestes dues entrades (1956 i 1969), es va exhibir complert a les sales de la Geltrú fins als anys noranta, quan es va tancar el castell com a museu d’art per convertir-se en arxiu històric. El fons pictòric que havia estat allà es traslladà a l’edifici de la Biblioteca Museu Balaguer- el construït per Jeroni Granell el 1884 - que es va sotmetre a una seriosa reforma museogràfica per encabir tot el nou material. L'any 1996 s’inaugurà la remodelació integral dels seus interiors, encapçalada pel llavors director Josep Maria Trullén, i tot aquest repertori de Nogués s’exposà en una nova ubicació: la primera planta, on encara es poden apreciar els seus olis .

És durant el mateix any 1996, amb la reobertura de sales climatitzades i nous espais del pis superior recuperats per a l'exposició permanent, que la Generalitat de Catalunya va deixar en dipòsit algunes obres de l’anomenada “Col•lecció Riera”, on hi figuraven un gerro i varis vasos de vidre decorats per Nogués amb els seus característics personatges. Salvador Riera i Fàbregas (1927-1994), un nom important en el col•leccionisme català, va iniciar la seva col•lecció quan estava instal•lat al Brasil amb el seu negoci de confecció. Allà va coincidir amb l’artista Francesc Domingo (1893-1974) - en el nostre dipòsit de la Col•lecció Riera hi ha també diversos dibuixos de Domingo- i se li va desvetllar l’afició per adquirir obra. A la Barcelona dels anys setanta obtingué molt de renom a partir de les exposicions de la galeria que fundà: “Dau al Set”. La Generalitat de Catalunya va comprar la seva col•lecció després de la seva mort i l’ha dipositat en diferents museus del territori dispersant el conjunt.

Pocs anys abans que l’entrada del dipòsit Riera es fes efectiu, el Museu Balaguer va dedicar una exposició a Nogués amb el títol: “La col•lecció Xavier Nogués de la Biblioteca-Museu Balaguer. Pintures i Gravats (1916-1940)” que va tenir lloc del 2 de juliol al 10 de setembre de 1993. Amb motiu d’aquesta mostra es va editar un quadríptic on es catalogaven 7 pintures i 25 gravats.

Avui amb aquest catàleg, gràcies a la iniciativa dels Amics del Museu i del finançament de la Fundació Xavier Nogués, es fa un estudi aprofundit de les obres de Nogués que tenim en aquesta Institució. Una publicació que aporta una tessel•la més en el gran mosaic de la investigació, no només d’aquest pintor i d’aquest museu, sinó també de la història de l’art del nostre país.


Mireia Rosich
Directora Museu Víctor Balaguer

11.06.2011

Mobles isabelins, un clàssic

A moltes cases catalanes hi ha cadires i calaixeres isabelines encara. En les subhastes, són mobles habituals, els antiquaris i brocanters, n'acostumen a tenir sempre en stock. Un estil que va proliferar a casa nostra, i que ha perdurat. Tot i que les cases modernes són petites i estan decorades amb mobles seriats de l'Ikea, per aquestes calaixeres de l'àvia potser encara hi ha esperança? Nosaltres en tenim una d'una àvia. Al Papiol i al Balaguer n'hi ha de precioses, amb una marqueteria molt delicada. Em llegeixo un article de la revista "Estudi del Moble" i agafo uns apunts.


  • Corrent naturalista amb aplicació d'ornamentació floral en totes les tècniques: marqueteria, incrustacions de metall, de talla..
  • Una de les característiques principals de la segona meitat del XIX és la còpia constant d'estils del passat. Els estils LLuís XIV, XV, i XVI es combinaran amb el gòtic, el renaixement i el barroc hispànic.
  • La calaixera ensenya l'atreviment de les formes i les estrcutures recargolades.
  • Es posaran de moda els mobles amb fusta fosca - xicandra - o tenyides d'un negre intens. S'extçen molt cap als seixanta.
  • Caoba i xixandra són les que s'utilitzen més. Tendència a fustes fosques com banús.
  • Palo rosa per fusta ornamental. LA noguera per moble massissos (més d'àmbit rural).
  • Cap 1850 el cadirat també rep transformació important, sobretot en tapisseria, on ja es generalitza la utilització de l'amotllat. I com a novetat l'aparició del capitoné (varietat d'encoixinat per repuntar butaques i farcir-les des de lexterior. A frança el tapisser sobrepassa l'ebenista.
  • Anirà agafant importància la forma ovalada que donarà lloc a la coneguda estructura trivovalada.
  • En general els mobles d'aquí són menys luxosos que els francesos, anglesos o alemanys.
  • Segons Ràfols, en acabar l'isabelí sembla que els mobles s'endolen, de simple guarniment, el banús serà més utilitzat que la caoba. Però com és una fusta cara, i rara, es tenyeixen altres futes per imitar-lo.
  • A l'entorn de 1860-65 neix la moda del mobiliari de la ditada. Combinaven la ditada amb formes de marqueteria anteriors. En genral és un moble que imposa línies rectes, i on es destaca la ditada en tota la superfície, com si fos un emmarcament. En cassos més elegants la ditada pot ser doble.

Article :
Evolució de l'estructura i forma dels mobles a l'època isabelina (1840-1870)
Joan Güell i Noemí Jorba
Estudi del Moble

11.01.2011

Priscilla Ahn - "A Good Day", perquè demà serà un altre dia

El llindar de la llibertat marroquina

Gràcies al pont he pogut llegir coses amb calma. Aquest llibre sobre la mirada d'una nena en el microcosmos de l'harem de la ciutat de Fez m'ha semblat brillant. Què és un harem en realitat? Un munt de reflexions per esbrinar la frontera. Sobre dones àrabs hem llegit moltes coses en els darrers anys, per curiositat, per solidaritat, per veure si entenem aquests murs que les ofeguen tant. I en aquest cas la inocència i els pensaments atropellats al cap d'una nena petita et conduien per aquest món dens de vàries famílies convivint en una casa amb pati, sense sortida permesa, a cavall entre les tradicions i les novetats que portaven els francesos primer, i els americans després. Tota l'esperança posada en les nenes de les noves generacions.

Enganxo unes notes biogràfiques de l'autora.
Fatima Mernisi
Biografia (WIKI)

Nascuda a la ciutat de Fes el 1940, va estudiar Ciències Polítiques i fou becada per la universitat de la Sorbona per a realitzar un doctorat a la universitat nord-americana de Brandeis.
És una de les intel·lectuals marroquines més conegudes a Europa. Historiadora, assagista i doctora en sociologia, destaca per la seva defensa dels drets de la dona i pels seus coneixements sobre l'Alcorà. Actualment és professora a la Universitat Mohamed V de Rabat.
Mernissi defensa en les seves obres un concepte humanista on les dones han d'assumir el seu paper lluitant amb la paraula, l'arma principal per a assolir la igualtat i fer la revolució. L'any 2003 fou guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres, al costat de Susan Sontag, ambdues per haver desenvolupat una obra literària en diversos gèneres que, amb profunditat de pensament i qualitat estètica, aborda qüestions essencials del nostre temps des d'una perspectiva complementària en el diàleg de les cultures.
[modifica]Obres publicades

Al Jins Ka Handasa Ijtima'iya, Editions Le Fennec, Casablanca 1987
Le monde n'est pas un harem, Rev. edition, Albin Michel, 1991
Sultanes oubliées, Femmes chefs d'Etat en Islam, Albin Michel/ Editions Le Fennec, 1990
Le harem politique, Le prophète et les femmes, Albin Michel, 1987, Paperback 1992
La Peur-Modernité, Conflit Islam Démocratie, Albin Michel/ Editions Le Fennec, 1992
Nissa' 'Ala Ajnihati al-Hulmt, Editions Le Fennec, Casablanca, 1998
Les Aït-Débrouille, Editions Le Fennec, Casablanca 1997
Etes-vous vacciné contre le Harem?, Texte-Test pour les messieurs qui adorent les dames, Editions Le Fennec, Casablanca, 1998
Le Harem et l'Occident, Albin Michel, 2001
Les Sindbads marocains,Voyage dans le Maroc civique, Editions Marsam, Rabat, 2004