La cambra trista

La cambra trista, Pere Torné Esquius. 1913

El passat 6 d’abril es va inaugurar al Museu Nacional d’Art de Catalunya una exposició sobre el pintor català Torné Esquius amb el subtítol “Poètica quotidiana”, on hem prestat una obra des de Vilanova. En les notícies que han aparegut a la premsa nacional en relació a l’obertura d’aquesta mostra temporal ha sortit molt reproduïda aquesta peça del Museu Balaguer, de 1913, que mostra un humil interior amb una finestra oberta.

Aquest quadre normalment està exposat a la primera planta del Museu, en un passadís elevat on es poden contemplar pintures de petit format de l’anomenat “Llegat 56”. En aquest context de convivència amb molts altres autors en la mateixa paret, Torné Esquius és el que més ens ressona a Van Gogh amb diferència. Així com Ricard Canals té un punt Cézanne en colors, així com Nonell pinta amb les seves ratlles fines tan inconfusible, així com Raurich aplica uns gruixos de pigment molt visibles o Nogués ja és noucentisme pur, Torné Esquius ens recorda a Van Gogh. El dibuix marcat, el tractament de la cadira de boga, la composició i l’ambient en general desprèn cert perfum al Dormitori de Van Gogh a Arles del qual en va fer tres versions. 

Com comentava Eduard Vallès –un dels comissaris de l’exposició- en la conferència inaugural, fruït de la recerca, en la catalogació del quadre canviarem de títol, i enlloc del que tenia en els inventaris que van entrar als anys cinquanta, “Interior”, a partir d’ara li direm “La cambra trista” ja que s’ha pogut documentar que se’l designava així. I certament, ho és, una cambra trista. Les flors sobre el llit i escampades al terra, juntament amb els dos canelobres tocant el matalàs, ens indiquen que allà hi ha hagut un cos mort fa poc. Un difunt ha estat vetllat en aquesta cambra. Sobre el capçal veiem un quadre de La Pietat, petitó, quadrat, on es pot apreciar perfectament aquesta coneguda imatge de la mare amb el cos del fill als braços. Seria una mort prematura del jove de la casa? A través de la finestra observem un campanar retallat contra el cel, amb el detall de la campana alçada a l’esquerra. Campanes a mort? I al costat, el xiprer, arbre simbòlic, relacionat amb els cementiris i el repòs etern. 

El MNAC, amb una la línia de programació que inclou exhibicions com les de Tapiró, Casagemas, Lluïsa Vidal o ara aquesta, ens fa descobir a la sala petita trajectòries diferents, aparentment menys mediàtiques però essencials -al meu entendre. En la de Torné Esquius se’ns desplega la faceta de dibuixant d’aquest artista, tècnica amb la qual, probablement era més destre, o amb la que tenia un traç més àgil. Però a mi, personalment, em va encuriosir molt més tota la filera d’olis d’interiors misteriosos, com una seqüència de moments atrapats just quan les persones que habitaven l’espai han fugit d’escena. L’espectador es converteix en un calmat vouyeur que, amb mirada atenta, pot adonar-se dels detalls que delaten el rastre de la presència humana: pètals caiguts, brases encara ardents, papers sobre la taula, nines de drap-... Retalls plàstics de la vida quotidiana. Un intimisme curiós el d’aquest artista. La paleta de colors a l’inici és de vermells i després es transforma en aquesta gamma de verds, més poma, més grisosos, que va repetint. 

Recordo que quan es va fer l’exposició de Josep F. Ràfols al Balaguer no vaig poder evitar pensar que en els seus quadres hi havia silencis de Hopper. I en el cas de Torné Esquius, em venia la imatge del pintor danès Vilhelm Hammershoi, del qual el Centre de Cultura Contemporània en va fer una antològica fa uns anys amb una posada en escena excel·lent. Les llums del Nord són diferents de les nostres però en aquells interiors es copsava també la poètica del silenci íntim i introspectiu. Podríem parlar d’un #Hammershoidelsud? Estarà oberta fins a inicis de Juliol. No us la perdeu.

Publicat divendres 5 de maig

Diari de Vilanova