5.22.2017

Acompanyants / Acompañantes (Friné)

Friné davant l’Aeròpag, Jean-Léon Gérôme, 1861
Deu ser veritat allò que darrere d'un gran home hi ha una gran dona? (I al revés?) A la Grècia clàssica existien unes dones que complien el rol precisament d'acompanyar els "grans homes": les heteres o hetairai. S'han traduït per “cortesanes, concubines, prostitutes de luxe”, mistress en anglès, o maîtresse en francès, designacions que no només es queden curtes, sinó que hi afegeixen un tint de menyspreu, ja que el mateix terme en masculí, els hetairoi, es tradueix per companys. Per exemple, els generals de confiança d'Alexandre el Gran eren els seus hetairoi. Entre ells hi havia Hefestió, militar important, però també el seu company, sexual, i sentimental. I a ningú se li acut que actués de concubí

En una societat on la dona passava de ser “filla de” a “esposa de” (i com a màxim “germana de”) emergeix espontàniament aquesta mena de casta de dones lliures. Eren cultes, rebien una acurada educació, podien recitar exquisidament poesia i tocar diferents instruments, i estaven instruïdes en dansa. Per tant, desplegaven l'art d'acompanyar amb moltes virtuts. I, a més, en general, eren molt guapes, l'ofici ho requeria. Tot un càsting. Per distingir-les, anaven vestides amb roba transparent i de to safrà, un color que s'associava al plaer sensual. Eren les úniques dones que podien accedir a esdeveniments socials rellevants com el Symposion i opinar, mentre les esposes oficials vivien recloses en els gineceus. Per tot això, els seus serveis es cotitzaven i algunes van guanyar autèntiques fortunes. Disposaven lliurement del seu capital i tenien propietats, cosa legalment impossible per a una ciutadana benestant. De fet, hem trigat molt les ciutadanes a accedir oficialment a formació i a tenir ascendència directa sobre els béns. 

En el món de l'art hi ha una hetera que requereix especial menció: Friné. L'episodi que la va fer cèlebre és la seva compareixença davant l'Aeròpag (tribunal) acusada d'impietat, és a dir, de no creure en els déus de la ciutat. A Sòcrates i a Fídies se'ls havia denunciat pel mateix delicte, considerat molt greu. Quan l'orador que la defensava es va quedar sense arguments, va fer servir el recurs de deixar-la nua i provocar que els jutges es rendissin davant l'esplendor del cos. Perquè en aquella Grècia això també passava, la bellesa commovia. I així va ser. El quadre de Jean-Léon Gérôme, amb estil academicista, congela aquest moment en què els homes, de vermell intens, reaccionen davant la visió. L'harmonia natural de les seves corbes ens ha quedat immortalitzada en forma d'escultura, ja que ella era l'hetera de Praxíteles i l'escultor la va utilitzar com a model per a la famosa Venus de Cnidos fixant el cànon d'Afrodita, deessa de l'amor. Friné va arribar a ser tan solvent que volia finançar la reconstrucció de les muralles de Tebes a condició que es deixés constància que “Alexandre el Gran les havia destruït i l'hetera Friné les havia refet”. Però no li ho van deixar fer. Perquè encara que fos rica, guapa, culta, era dona i manaven (i manen?) ells. Llàstima. Amb el que costa trobar sponsors per al patrimoni.

Publicat: Diumenge 21 de maig de 2016
Secció: Des del Laberint
Suplement Cultura
Diari ELPUNTAVUI

Acompañantes 

¿Será verdad que detrás de un gran hombre hay una gran mujer? (¿Y a la inversa?) En la Grecia clásica existían unas mujeres que cumplían el rol precisamente de acompañar los "grandes hombres": las hetairas o hetairai. Se han traducido por “cortesanas, concubinas, prostitutas de lujo”, mistress en inglés, o maîtresse en francés, designaciones que no sólo se quedan cortas, sino que añaden un tinte de desprecio, puesto que el mismo término en masculino, los hetairoi, se traduce por compañeros. Por ejemplo, los generales de confianza de Alejandro Magno eran sus hetairoi. Entre ellos había Hefestión, militar importante, pero también su compañero, sexual, y sentimental. Y a nadie se le ocurre que actuara de concubino.

En una sociedad donde la mujer pasaba de ser “hija de” a “esposa de” (y como máximo “hermana de”) emerge espontáneamente este tipo de casta de mujeres libres. Eran cultas, recibían una cuidadosa educación, podían recitar exquisitamente poesía, tocar distintos instrumentos y estaban instruidas en danza, por lo que desplegaban el arte de acompañar con muchas virtudes. Y, además, en general, eran muy guapas, el oficio lo requería. Todo un casting. Para distinguirlas, iban vestidas con ropa transparente y de tono azafrán, un color que se asociaba al placer sensual. Eran las únicas mujeres que podían acceder a acontecimientos sociales relevantes como el Symposion y opinar, mientras las esposas oficiales vivían recluidas en los gineceos. Por todo esto, sus servicios se cotizaban y algunas ganaron auténticas fortunas. Disponían libremente de su capital y tenían propiedades, cosa legalmente imposible para una ciudadana acomodada. De hecho, hemos tardado mucho las ciudadanas a acceder oficialmente a formación y a tener ascendencia directa sobre los bienes. 

En el mundo del arte hay una hetaira que requiere especial mención: Friné. El episodio que la hizo célebre es su comparecencia ante la Aerópago (tribunal) acusada de impiedad, es decir, de no creer en los dioses de la ciudad. A Sócrates y a Fidias se los había denunciado por el mismo delito, considerado muy grave. Cuando el orador que la defendía se quedó sin argumentos, usó el recurso de dejarla desnuda y provocar que los jueces se rindieran ante el esplendor del cuerpo. Porque en aquella Grecia eso también ocurría, la belleza conmovía. Y así fue. El cuadro de Jean-Léon Gérôme, con estilo academicista, congela este momento en que los hombres, de rojo intenso, reaccionan ante la visión. La armonía natural de sus curvas nos ha quedado inmortalizada en forma de escultura, puesto que ella era la hetaira de Praxiteles y el escultor la utilizó como modelo para la famosa Venus de Cnidos fijando el canon de Afrodita, diosa del amor. Friné llegó a ser tan solvente que quería financiar la reconstrucción de las murallas de Tebas a condición de que se dejara constancia que “Alejandro Magno las había destruido y la hetaira Friné las había reconstruido”. Pero no se lo dejaron hacer. Porque aunque fuera rica, guapa, culta, era mujer y mandaban (y mandan?) ellos. Lástima. Con el que cuesta encontrar sponsors para el patrimonio.