Malgrat en les darreres dècades s’han rescatat moltes biografies de
dones artistes és encara molt inaudit que es produeixen coincidències d’aquest
estil. Quan hem vist que aquestes pinacoteques de Barcelona i de Madrid tinguin
exposicions individuals de dones? I em temo que, sense l’actual crisi, que ha
forçat a mirar els fons, probablement no s’haurien produït. Aquest és el motiu
pel qual, encara ara, el gran públic coneix pocs noms femenins de la història
de l’art. Quins Leonardos, Rubens, Goyas o Casas amb nom de dona són cèlebres?
En primer lloc cal explicar que moltes obres d’art realitzades per elles
havien estat atribuïdes a homes fins que un bon estudi no ha desvetllat l’autoria
real. Per exemple, quadres de l’Artemisia constaven com olis del seu pare,
Orazio Gentileschi, o quadres de Sofonisba Anguisola han estat confosos amb
Ticians o Leonardos. Per començar, l’error ens indica l’alta qualitat dels treballs
d’aquestes dones. I per entendre el mèrit que això suposa hem de recordar que
durant segles la població femenina estava exclosa d’una educació formal. No
podien accedir a les acadèmies ni contemplar un nuu al natural per dibuixar-lo.
Les poques que van reeixir, normalment, vivien en
un entorn familiar dedicat a l’art. Era l’única manera d’endinar-se en l’ofici.
En conseqüència, hi ha moltes ‘filles de’: la filla
de Peeters, la de Tintoretto,
la de Ribera,
la de Sorolla... I
tampoc ens ha de resultar estrany, doncs, que els temes dels seus quadres
sovint siguin, o bé natures mortes, com és el cas de Clara Peeters, o bé
retrats -especialment de persones properes-, com és el cas de Lluïsa Vidal.
En les col·leccions
d’origen del Museu Balaguer pràcticament no hi ha pintores. Entre els centenars
d’obres donades per artistes en vida del fundador només dues són de dones. Una
és Visitació Ubach, que va ser deixeble del pintor Francesc Miralles, fins al
punt que alguns dels seus olis han passat per ser del mestre. L’altra, Antònia
Ferreras, nascuda a Lleida, que també es va especialitzar en flors. Les dues
van fer exposicions i van rebre premis i mencions, però en sabem poc més.
L’any 1987 un
matrimoni Nord-americà –els Holladay– va fundar el “Museu Nacional de la dona
en l’art” a Washington precisament després de quedar-se captivats amb els
quadres de Clara Peeters que havien descobert a Viena i a Madrid. Com podia ser
que no fos coneguda? Ara tenen un fons de més de 4.000 obres, íntegrament de
dones. El catàleg del Museu porta per títol A
museum of their own, és a dir, “un museu d’elles”, imagino que fent
al·lusió a la novel·la de la Virgína Woolf A Room of One's
Own, que aquí es va traduir com “Una cambra pròpia”. Perquè
cal un espai per a elles.
Promoure
exposicions ajuda a teixir i protegir. Aquest talent femení també s’ha de
reconèixer i també ha de formar part dels llibres d’història. Aneu a veure-les,
sempre que pugueu.
Publicat a:
Diari de Vilanova
6 de gener de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada