Matar els fills (Medea)

Medea i els seus fills, d'Aimé Morot

Medea mata els seus fills. Aquest seria el titular. Ara caldria veure l’article i l’anàlisi. La primera posada en escena d’aquesta obra d’Eurípides es va fer l’any 431 a C. Gairebé 2.500 anys després continua vigent i s’ha representat aquesta temporada a Barcelona, coincidint en cartellera amb Èdip, de Sòfocles. Dues grans tragèdies clàssiques en el programa teatral. Tan antigues i tan actuals, alhora. La Medea del Lliure ha estat representada per l’Emma Vilarasau. Cal una gran dama de l’escena per encarnar un personatge tan complex. Ho han fet la Xirgu, l’Espert o la Callas a la pel·lícula del Pasolini.

Els pintors, que han de congelar tota una narració en una sola imatge, han representat Medea principalment en dues vessants: la de fetillera i la d’assassina. La primera, la maga, ens la situa en l’inici del mite. Ella és neta d’Helios, el Sol, que creua el cel amb el seu carro cada dia; per tant, és neboda de Circe, aquella nimfa que a L’Odissea transforma els tripulants d’Ulisses en animals, i també de Pasífae, la reina de Creta que parirà el Minotaure. Tota una saga de dones amb dons especials. Medea, abans de començar cap història d’amor, és ja una sàvia, perquè ella sap, que vol dir que té coneixements que la resta de mortals no tenen. Quan Jàson (i els Argonautes) arriben al seu país, la Còlquida, tenen una missió concreta: aconseguir el velló d’or que penja de l’arbre sagrat custodiat per un drac. Medea, enamorada, l’ajuda, i serà amb els seus ungüents que l’heroi superarà proves i amb les seves locions que adormirà el drac. Qui pot adormir un drac, animal de poder? Algú amb poders superiors. Medea no és, doncs, qualsevol princesa i, a més, ve d’Orient, perquè la Còlquida estava a l’extrem est del Mar Negre.

La segona Medea, la que comet el crim que cap mare hauria de cometre, la situa al final del relat. Havia escapat amb l’heroi, havia traït la família, havia matat per la parella, havien tingut dos fills, i un dia Jàson la vol deixar per una altra, per la filla del rei Creont de Corint, lloc on fa deu anys que resideixen. Sola, abandonada, en terra de ningú, i resignada? Ni parlar-ne. Elimina el rei i la filla amb un vestit enverinat i mata els seus dos fills, segons la versió d’Eurípides, que no és l’única ni la primera. En altres fonts, els nens no moren a les seves mans. En tot cas, allò que Jàson destrossa amb la seva actitud, Medea ho fulmina: no hi haurà llar, no hi haurà fills, però Jàson tampoc no tindrà ni més mullers ni més descendència. 

L’artista francès Aimé Morot pinta una Medea meditativa amb els nens sobre el seu cos, un cos ample i rotund, amb la mirada perduda, en un debat intern dolorós i impossible. Quina decisió més difícil. Quin final més tràgic. Per això ha perdurat, pel seu alt voltatge. I per això cal llegir l’article i no només el titular. I per això la mort lenta de la premsa ens farà més dèbils i ens farà més pobres. Em diuen que és el darrer dia que surt aquest suplement. Intentaré transformar tot això en un llibre, però enyoraré les dames d’aquest laberint i la reflexió cultural d’aquestes pàgines. S’estan matant uns fills. Gràcies per l’espai i mil gràcies als lectors.

Crema Troia (Helena)

Abril. Mes de llibres, roses, (pluges), poemes, dames i cavallers. Parlaré d’Helena de Troia, bella dama per la qual molts cavallers van haver de lluitar. Joan Margarit ens diu en vers que “Helena és tots els somnis que la vida s’ha anat quedant”. Els poetes, tan visionaris. Què faríem sense el llenguatge metafòric, mític, simbòlic? Moriríem, perquè sense bellesa i poesia no es pot viure.

Claudicar davant la bellesa és el que va fer Paris, príncep troià, en el Judici improvisat, on precisament tres deesses de l’Olimp volien obtenir la poma d’or que duia el missatge “per a la més bella” –llançada per Eris, la discòrdia. A qui li va lliurar Paris el trofeu de la fruita daurada? Doncs a Afrodita (Venus). I per què? Perquè li oferia la dona més guapa de la terra i aquesta temptació va passar per davant de tot, de la saviesa, el poder i altres glòries que li prometien Atena o Hera. Els humans som així. I l’encarnació de la bellesa era Helena d’Esparta, esposa del rei Menelau, i al raptar-la es va desencadenar la guerra de Troia. Aquest és l’origen mític de la famosa guerra, que semblava només un relat èpic imaginat per Homer en La Ilíada fins que a finals del XIX l’empresari alemany Heinrich Schliemann va topar amb les restes que confirmarien que, com a mínim, la ciutat llegendària d’Ilion (nom grec de Troia) va existir.

Una guerra de deu anys per culpa d’una dona. Quantes culpes sobre les dones (Pandora, Eva,...). Per reconèixer Helena en les representacions artístiques cal tenir diferents detalls en compte. Si es copsa el moment del rapte, com ho fa Luca Giordano (s. XVII), s’ha de discernir que no siguin altres raptes, com el de Persèfone (Prosèrpina). Si va acompanyada de Paris, el seu barret vermell, dit barret frigi –indicant la seva procedència oriental–, ens delata de qui parlem, com fa Jacques-Louis David (s. XVIII). Si apareix Menelau amb casc i arma alçada, cal apuntar que no mata la seva muller adúltera precisament perquè també es rendeix davant la bellesa del pit que li veu. I si Helena està sola? No hi ha cap atribut concret per a identificar-la. Són retrats femenins exemples, en si mateixos, de bellesa, el motiu de tantes calamitats. En general va ricament engalanada, com en el quadre de Gaston Bussière (s. XIX), i sovint s’entreveu la ciutat en algun punt. En tot cas, segons les fonts, Helena era rossa, i això pot sorprendre molts que associarien la ubicació geogràfica de Troia, actual Turquia, amb una noia morena de pell i cabell –recordant també l’actriu grega Irene Papas.

Guanyi qui guanyi la guerra, pel camí hi ha moltes pèrdues. Aquil·les o Hèctor, que semblaven invencibles, moren. Acaba Troia i acaba un món amb ella, perquè l’heroi de L’Odissea ja té un altre perfil. Ulisses potser té la mateixa força, però en lloc de l’ímpetu o l’arrogància, fa servir l’astúcia, la metis. Ell és polítropos, el dels mil ardits. Trigarà deu anys més, però arribarà a Ítaca. “Helena és tots els somnis que la vida s’ha anat quedant”. Somnis individuals, i col·lectius.

Publicat a:

Suplement Cultura
(El PuntAvui)

Des del Laberint

15 abril 2018

Servidores de Muses (Safo)

Mentre encara estem respirant aromes liles d'aquest dia internacional de la dona que ha deixat tantes portades de diari -i esperem que posteriors conseqüències- ensumem ja les roses de Sant Jordi, i per això voldria recuperar la figura de Safo, considerada per alguns com la primera dona poeta d’Occident. Si Homer parlava de batalles i herois, Safo parlava d'emocions i ho descrivia de tal manera que Plató la va considerar la desena musa. S'ha conservat poca obra en relació a l'extens corpus que es dedueix que va escriure però, una vegada més, ha transcendit més la llegenda i les (moltes) especulacions sobre el personatge que la qualitat literària, el talent o la innovació.

Se la coneix com Safo de Lesbos, l'illa on va néixer, de la qual tristament n'hem sentit a parlar molt en els darrers anys per ser la porta d'entrada dels sirians en la seva fugida de l'horror cap a l'anhelada (i sobrestimada?) Europa. Estar tan allunyats de la capital, a tocar de l'Àsia Menor -actual Turquia-, implicava en el s VII aC alguns matisos. Les dones, en aquest cas, gaudien de més llibertat que en nuclis com Atenes o Esparta. Sembla que Safo educava noies joves de l'aristocràcia en literatura, música, dansa i altres arts, i les seves selectes alumnes sortien sabent recitar perfectament, per això en les representacions artístiques gairebé sempre trobareu Safo amb una lira, el seu atribut per distingir-la. La poesia es concebia per ser escoltada per un aede (rapsoda) amb l’acompanyament musical. 

Ara bé, així com formava part de la normalitat que Plató ensenyés en una acadèmia o Aristòtil en un Liceu, la imatge d'una mestra i el seu cercle de dones, reunides soles en algun lloc remot d'una illa del Mediterrani, “la casa de les servidores de les muses”, era ( i és) tan xocant i seductora que ha generat rius de tinta, fins al punt que de "Lesbos" en derivarà el terme lesbiana i lesbianisme. En el quadre de la pintora americana (dona!) Amanda Brewster Sewell, veiem tres deixebles escoltant atentament Safo –que subjecta l’instrument– recolzades unes sobre altres amb naturalitat. Curiosament és habitual emplaçar-les en un patí o jardí, entorn idíl·lic per emmarcar figures femenines. El conjunt és tan irresistible que ha fet volar la imaginació sobre si mantenien relacions entre elles, si era un bordell de luxe, si era per formar les dones per al matrimoni... però del cert no es pot saber res i aquest misteri ho fa més atractiu encara. Llegir els versos de Safo descrivint el desig i invocant a Afrodita, deessa de l’amor, no fa més que perpetuar aquest rubor. 

No és important si Safo era molt morena i menuda, com es diu, igual que si Cleòpatra tenia el nas gran o petit, és el que van fer i el que van ser, sobretot quan ho tenien tant (més) difícil. I a dia d'avui? Algú ha sentit mai, per exemple, algun comentari sobre les ulleres (anodines) de (M) Rajoy? De la Soraya sí. Algú ha dit mai res del pentinat del Quim Arrufat? De l'Ana Gabriel sí. I seguiríem. A mi m'agradaria més saber quins llibres llegeixen tots plegats. Els idiomes que parlen ja ens donen pistes.

Suplement Cultura

(El PuntAvui)  

Des del Laberint

18 de març 2018

Política en femení (Aspasia)

Phidias Showing the Frieze of the Parthenon, Alma Tadema, 1868

La senyora Inés Arrimadas, la política més votada en les darreres eleccions a Catalunya, dubta en directe quan li pregunten sobre la seva posició en la vaga del 8 de març, una jornada que vol fer visible un problema. No n’hi ha prou amb posar quotes. Si augmenta la quantitat de dones en els càrrecs però això no afavoreix que hi hagi polítiques de tarannà més femení, llavors perpetuem el model masculí –amb el qual hem arribat fins a aquí.

Intento pensar en una dona del món antic que tingués algun paper polític i només se m’acut Aspasia. Si no fem l’aclariment “Aspasia, companya de Pèricles”, probablement el seu nom seria molt difícil de situar. No va tenir un càrrec –les dones amb prou feines sortien de casa– però sembla que va exercir una important influència sobre aquest rellevant home d’estat.

En el quadre d’Alma Tadema es recrea una escena que aglutina l’esplendor de l’Atenes de Pèricles. Una instantània del que avui anomenaríem una visita d’obres, amb els personatges situats sobre bastides de fusta. Fídies, el gran escultor de l’època, mostra els treballs finals dels frisos del Partenó que aquí contemplem acolorits, com eren en origen. Alma Tadema ho va recrear a partir de les restes arqueològiques que podia admirar al British Museum, on s’exhibien tal com s’havien conservat, amb el to rosat del marbre del Pentèlic. Aquesta llarga sèrie de baixos relleus decorava tot el perímetre del temple de l’Acròpolis.

Les autoritats que admiren l’obra són Pèricles, qui promou la seva construcció, i al seu costat una dona, que no és l’esposa oficial sinó Aspasia, una figura a mig camí entre la història i la llegenda. Existir, existia, perquè les fonts l’esmenten, però és difícil aproximar-se al seu perfil real. Sabem que Aspasia era de Milet, que va arribar a Atenes amb la família de la seva germana i que, misteriosament, estava molt ben formada. Malgrat la seva selecta educació, reunia tot allò que deixava socialment fora de joc: dona, estrangera, soltera amb vint anys (l’edat habitual per contraure matrimoni era al voltant dels catorze) i, a sobre, sàvia. Inquietant.

Però malgrat aquesta adversa carta de presentació, el propi Sòcrates la considerava la seva mestra de retòrica i sembla que estava al darrere dels discursos de Pèricles. Els pintors Garnelo Alda i André Monsiau, entre d’altres, han representat converses entre Aspasia i Sòcrates. Es coneixen anècdotes personals com que ella i Pèricles vivien junts, que van tenir un fill, i que cada dia s’acomiadaven i es retrobaven besant-se, una mostra d’afecte escandalosa entre esposos. Per tot això, la trobarem citada a la història de les heteres (cortesanes) però no pas –com seria de justícia– en la història de la retòrica. 

En una entrevista recent, Isabel Coixet insistia en què el #metoo no es podia quedar en una etiqueta. S’ha de fer visible el problema i s’han de fer visibles les dones. A la Berlinale han descartat pel·lícules amb participació de persones que havien comès abusos. Ens imaginem un món on es descartés sistemàticament tot allò fet o tocat per abusadors?

18 febrer 2018 

Suplement CULTURA
(El PuntAvui) 

DES DEL LABERINT 

MIREIA ROSICH

Viure el temps (Moires)

Les Parques. Alfred Agache, 1885

Temps a la presó. Es fa llarg. Tant hi fa com es compti, amb un rellotge digital o marcant ratlles a les parets. No és –només– la quantitat d’hores o dies transcorreguts, és la percepció del temps el que ens fa sentir que s’eternitza. En altres ocasions (de felicitat?) sembla que ens passi volant i voldríem tenir el do de retenir-lo. Algú controla el temps? A l’antiga Grècia les moires marcaven la durada de la vida. Cap llei ni cap déu podia canviar els seus designis perquè no es podia trencar l’equilibri natural de l’univers. Fins i tot Zeus les temia. El destí es compleix, la sort ve donada i afecta tots els humans, sense excepcions de raça, gènere o condició. Homer tracta la moira com a personificació del destí, però Hesíode parla d’una tríada femenina, com tantes altres agrupacions de tres en les cultures antigues: les hores, les gràcies, les gorgones..., sempre són tres.

Les moires gregues tenen el seu equivalent en les parques romanes (parcae) i les nornes nòrdiques (nornir). Divinitats filadores que s’encarregaven de regular la vida dels mortals des del naixement fins a la darrera exhalació. Se les vincula amb Ilitia, geni femení que presidia els parts. La vida venia simbolitzada per un fil. El pintor francès Alfred Agache ha triat el color vermell, vital, de sang, per a aquest fil del destí que no podem controlar. Per això el torn de filar té a vegades la mateixa forma que la roda de la fortuna. Tot acaba tombant.

Cloto, la primera moira, fila amb la filosa els brins de la vida. Els romans l’anomenaven Nona, ja que nou són els mesos de gestació. La segona, Làquesis, “la que tira la sort”, mesura l’allargada. La darrera, Àtropos, la “inevitable”, talla el fil amb unes tisores d’or. En la confecció del llenç d’una vida es barrejaven fils d’or amb fils negres, talment com en la realitat, moments clars i foscos, de felicitat i de penúries, de presó i de llibertat, literals i metafòriques. En la cultura romana la tercera parca es deia Morta, i no només decidia quan, sinó també com moria l’individu. Al Fòrum, les tres parques estaven representades per les escultures anomenades popularment Tria Fata. Els nòrdics, en canvi, situen les tres nornes a les arrels del seu gran arbre còsmic, Yggdrasil, on van teixint el tapís col·lectiu dels destins amb cada fil individual.

En les representacions artístiques dels tres personatges que trobem en palaus barrocs com el Palazzo Pitti i el Medici-Ricardi de Florència, o el Palau de Luxemburg, a París, els artistes venien a dir que la vida també s’acaba per als poderosos de la terra, tant se val si el cognom és Mèdici, Borbó o Trump. També Goya les va pintar a les parets de la Quinta del Sordo –com es coneixia la casa que havia adquirit als afores de Madrid– amb el seu característic (i turmentat) estil de l’etapa de pintures negres. Les parques goyescas fan por. 

En aquesta societat veloç on estem obsessionats a atrapar el temps, a aprofitar-lo, a esquivar l’envelliment, cal recordar que tots els matins del món són camins sense tornada. I la qüestió no és –només– quant de temps tens, sinó què estàs fent amb el temps que (les moires) t’han concedit.

21 gener 2018

Suplement CULTURA
(El PuntAvui) 

DES DEL LABERINT 

MIREIA ROSICH

Eleccions en solstici (Nyx)

"La Nuit", Auguste Raynaud, 1887

Dia 21, solstici d’hivern. La nit més llarga de l’any promet ser intensa aquest 2017. La tardor dona pas a l’hivern, el sol entra a Capricorn i les urnes a veure on ens porten. En moltes tradicions hi ha hagut festivitats al voltant d’aquest moment astrològic. Es renova l’esperança en l’inici d’un nou (i millor?) cicle. Per això celebrem el Nadal en aquestes dates. A finals del desembre congelat neix Jesucrist i porta –simbòlicament– llum al món. A partir d’ara els dies es faran més llargs, la llum vencerà la foscor.

En moltes cultures la Nit ha estat personificada per una figura femenina. Donant-li cos deixava de ser tan abstracta i atemoridora. Els grecs l’anomenaven Nyx, filla del caos, germana de la tenebra (Èreb) i mare de tota una progènie, entre d’altres, els bessons Hipnos, la son, i Tànatos, la mort (no violenta). Quan aquests misteriosos germans apareixien et duien a regnes del més enllà, o bé el dels somnis –carregats de missatges i revelacions– o al dels difunts. A ells devem paraules com hipnotitzar i tanatori.

Nyx –Nox en llatí– sovint la trobem representada com una dona nua suspesa en el cel, o volant, envoltada d’un mantell fosc en al·lusió a l’obscuritat de la nit. En el quadre del francès August Raynaud la veiem amb aquest llarg vel negre en moviment i una estrella brillant sobre el seu cap. Al fons, en una roca de l’àrid paisatge de grisos i blaus, observem una òliba desplegant les ales. Aquesta au amb visió nocturna també la utilitza Miquel Àngel a les tombes dels Mèdici com a atribut per a la seva escultura sobre la Nit. Identificareu la figura de Nyx, envoltada per una gran tela, en monuments tan emblemàtics com l’altar de Zeus de Pèrgam (Pergamonmuseum de Berlín) i entre la infinitat de relleus de la columna de Trajà (Roma). En canvi, Annibale Carracci, en ple barroc, la pinta amb dues grans ales, com una victòria o un àngel femení, portant en braços els seus fills bessons, encara nadons. 

L’equivalent de Nyx per als nòrdics és la deessa Nött, filla d’un gegant, que creua el cel cavalcant el seu cavall negre, a qui li cau la baba que cobrirà la natura de rosada durant l’alba. El fill de Nött és Dagr, el dia. I un dels seus descendents serà Thor, gran déu del tro i el vent. Per als egipcis, Nut era la divinitat del cel, i la representaven amb el cos de color blau i ple d’estrelles, en posició arquejada, com una cúpula celestial. Nut se sustenta amb peus i mans sobre la terra (Geb), mentre l’aire (Shu) els separa i forma així espai per a la vida, un món habitable per als humans. I encara en una civilització anterior, a la mítica Babilònia, és en la batalla primigènia que el déu-rei Marduk talla per la meitat el monstre-caos Tiamat, d’on es creen el firmament i la terra. En el Gènesi, inici de la Bíblia, el primer que fa Déu és separar la nit i el dia. 

Tot surt del caos en un origen. Veurem què surt del nostre caos en la nit de l’esperat 21. Es farà la llum després de les votacions?

Publicat a: 

Diari El Punt Avui 

CULTURA 

17 desembre 2017

Cants de sirenes

Ulisses i les Sirenes, John W. Waterhouse, 1891

Quan vas conduint i sents una sirena saps que t’has d’apartar. El so intens avisa que has de deixar pas amb urgència. Ara passem una temporada amb tantes sirenes al nostre voltant bramant alhora en diferents direccions que estem atordits (i angoixats?). Tot és altament urgent, greu, estrident i al límit. De totes les criatures mitològiques formades amb una part humana i una animal, gosaria dir que la sirena és de les més populars. Tenim en ment l’estatueta de la ciutat de Copenhaguen, fent referència al conte d’Andersen, i fins i tot els més petits estan familiaritzats amb la de Walt Disney, on la sireneta du un biquini (lila) per tapar-se els pits per primer cop en la història de la humanitat. 

Però aquestes misterioses figures femenines que des de l’illa encisen tots els humans amb el seu cant són molt antigues. Homer ens en parla a L’Odissea. Per poder superar el pas per la seva costa, i seguint els consells de la maga Circe, Ulisses posa cera d’abelles a les orelles dels seus mariners per tal que no puguin sentir-les mentre remen. I ell es fa fermar al pal de l’embarcació a condició que no el deslliguin sota cap concepte. Però les cantores d’Homer no són les gràcils i sensuals sirenes a què estem acostumats, amb cabelleres llargues, sovint vermelles, pits sensuals i cues lluentes que llisquen elegants per les aigües. No. Eren uns éssers meitat dona, meitat ocell, més similars a les harpies. I l’abducció del cant no venia només per la fina melodia, sinó pel que deien. Quan l’astut heroi s’arrisca a escoltar-les, conscient que pot perdre la vida, no ho fa per la seva bellesa física, ho fa perquè vol ser més savi. El valor del coneixement. Elles saben tot el que va a passar a Troia i tot el que passa a la terra. Quina gran temptació. Com s’havia de deixar perdre el cant? 

El pintor anglès John William Waterhouse, a diferència de la majoria dels seus contemporanis que utilitzen el mite per pintar “femmes fatales de l’aigua” o nimfes de bellesa etèria –com ell mateix fa en altres obres–, en aquest quadre en concret retorna a les versions del món clàssic representant les sirenes com ocells foscos que volen per sobre de la nau. Encerclen la tripulació en una actitud d’atac fins al punt que una d’elles –a la part inferior– s’atansa agressivament a parlar directament a l’orella del tripulant. Es va inspirar en el conegut Siren Vase (segle V aC) del British Museum. La ceràmica grega traslladava amb fidelitat els versos dels seus poetes. 

El rol de les sirenes és similar al de la serp al jardí de l’Edèn. Perilloses temptacions amb forma femenina que porten a la perdició. L’una indueix a menjar el fruit de l’arbre prohibit, fent Adam i Eva vulnerables, l’altra provoca naufragis. 

En el món modern, el simbòlic cant de les sirenes arriba de maneres diferents. Sovint ens atrapa (obsessivament?) escoltar tot allò que volem sentir. A les xarxes socials i a la premsa, darrerament, hi ha multitud de cants de sirena. Per a tots els gustos. Amarreu-vos bé, navegants. Embarrancar és fàcil. I llavors no s’arriba enlloc.

Publicat a:

El Punt Avui 

CULTURA 

19 novembre 2017

Mediadores (Dríades)

"Dríade", Evelyn de Morgan, 1884-85

Tardor agitada a Catalunya. No sabem d’on acabarà bufant el vent però ens sembla que, vingui d’on vingui, ens arrabassarà fulles a tots. Davant l’escalada de tensió s’ha demanat diàleg i s’han (auto)ofert molts mediadors: nacionals, internacionals (i eclesials?!). Em fa pensar en uns personatges femenins que els grecs antics consideraven precisament mediadores: les dríades o nimfes dels arbres. I, més concretament, en una categoria específica d’aquestes criatures dels bosc: les hamadríades, que naixien i morien amb el seu arbre. Compartir el destí amb un arbre implica que somrius quan plou i fa sol però estàs de dol quan reps algun atac. Violència mai. 

 En el quadre d’Evelyn de Morgan es representa la dríade habitant l’interior del tronc amb un gest púdic, tapant-se el pit amb els braços. L’autora és una de les poques dones vinculades al moviment prerafaelita anglès, constituït com una germandat (brotherhood) que pretenia fer retornar l’art al temps del Quattrocento, és a dir, abans de Rafael Sanzio. Evelyn, inicialment influïda per Edward Burne-Jones, va poblar la seva obra d’aquestes figures femenines subtils, amb ressons de Botticelli. Etèries, de mirada trista, el cap lleugerament inclinat, observadores des del silenci. 

 Divinitats i mites de tots els temps es relacionen amb alguna espècie arbòria. En el món grec Atena té l’olivera sota custòdia ja que amb ella va guanyar el govern d’Atenes, com ens explica un timpà del Partenó. L’escultor italià Bernini ens ha deixat una obra mestra en marbre amb el déu Apol·lo perseguint Dafne mentre els seus gràcils braços es van transformant en fulles de llorer. La princesa Esmirna, buscada pel seu pare, rei de Síria, serà convertida en un arbre de mirra, d’on naixerà el cèlebre Adonis, ideal de bellesa masculina. I la nimfa Pitis esdevindrà un pi fugint del cornut déu Pan, el de peus de cabra. Dones transmutades en natura. 

 En la cultura celta, els druides són “coneixedors del roure” i cerquen el preuat vesc, que conté propietats màgiques. A l’antic Egipte, Athor era la “sobirana del sicòmor”. Els escandinaus veneren un freixe gegant de nom Yggdrassil. En una branca elevada hi reposa una àliga, a les arrels, un drac serp. Animal del cel a dalt i animal tel·lúric a baix. Observem el mateix esquema en l’arbre que Inanna, la gran deessa sumèria, ha plantat al seu hort després d’haver-se’l trobat surant al riu Eufrates. En moltes tradicions, distants en espai i temps, els arbres han estat considerats un axis mundi, eix entre el cel i la terra, pont entre dos llocs o dos estats. 

 En la situació actual no veiem ponts, i ens inquieta la boscúria espessa que s’intueix, tant en una direcció com en l’altra. Quina ens fa més por a hores d’ara? Estem en terra de ningú? Els arbres no ens deixen veure el bosc? Ens falta (molta) informació? Sortiran nimfes del tronc per fer de mediadores? Tindrem política d’alta volada?

Diari El Punt Avui

CULTURA 

15 octubre 2017

Infertilitats (Sara)

Amigues d’altres països que venen a Barcelona per tractaments de fertilitat. Curiós. En els seus llocs d’origen no és legal –o no és fàcil– i aquí hi ha molta oferta. Multitud de clíniques privades que atenen els pacients (clients?) en varietat d’idiomes. L’avançada edat, l’entrada de la dona al món laboral, l’estrès actual... han fet de la reproducció assistida una necessitat i un veritable negoci. Sovint el diagnòstic és “infertilitat desconeguda” però el pes (i la culpa?) acostuma a recaure en ella. Una dona infèrtil, gran estigma en tots els temps. Podem recordar consorts de la història universal obligades a perpetuar el llinatge. A més pressió, més complicació. 

Em remunto a una de molt antiga: Sara, coneguda com l’esposa estèril d’Abraham, un dels grans patriarques de l’Antic Testament, avantpassat de tots els israelites. Profeta Ibrahim per l’Islam. Aquest home savi cridat per anar a la famosa Terra Promesa vivia en la paradoxa d’haver de fundar tot un nou poble quan la seva muller no podia ni engendrar el primer fill. 

Sarai –o princesa–, com li deien inicialment, és descrita per totes les fonts com d’una gran bellesa. Per això en arribar a Egipte, per evitar riscos, la parella es va fer passar per germans. El pintor italià del XIX Giovanni Muzzioli (1854-1894) ha recreat una conversa relaxada en què Abraham, amb indumentària clarament jueva, sosté afectuosament la mà de Sara, vestida de blanc. Sembla que estiguin pactant amb complicitat dir la mentida –que no és mentida del tot, ja que Abraham i Sara eren germanastres. 

Aquest protagonisme d’un moment tan íntim en la pintura denota una superació de les convencions acadèmiques cap al realisme, atorgant als personatges, malgrat que siguin herois bíblics o llegendaris, un to més humà (i menys èpic). L’entorn arquitectònic, de volguda ressonància arqueològica, situa l’escena en un luxós palau egipci. El faraó, vist a contrallum en la balconada alta de l’esquerra, està a punt de descobrir l’engany. Volia Sara per al seu harem. El matrimoni serà expulsat del país. 

Passat el temps, en un alzinar prop d’Hebron, tres misteriosos visitants van pronosticar a Abraham que l’any següent la seva esposa tindria un fill. Sara ho escoltava des de la tenda i la seva reacció espontània va ser riure. Alguns diuen que l’humor jueu és tan antic com això. Semblava impossible que en la seva avançada edat pogués ser mare. Però sí, va néixer Isaac. I d’aquí vindria Jacob i les dotze tribus d’Israel. Tota una descendència. Un Déu, un profeta, una missió, un poble, una terra. I ella com a peça clau. 

Quan és massa tard per ser mare? El món occidental és ple de Sares que lluiten contra la infertilitat en aquestes clíniques, omplint-les de tribus d’embrions congelats que potser mai arribaran a existir ni sabran quin era el seu poble, ni el seu veritable destí. I a la resta del planeta, en canvi, hi ha multitud de canalla desemparada rodant per places i carrers, sense llar ni refugi.

MIREIA ROSICH

EL PUNT AVUI

CULTURA 17 setembre 2017 

DES DEL LABERINT 

Cremar-se (Sèmele)

Detall de l'obra 'Júpiter i Sèmele', Gustave Moreau

Agost. Fa una calor intensa aquest estiu. Suportem l’escalfament planetari que tants volen negar. Tenim la sensació que cau foc. I penso en Sèmele, que es mor cremada per la fulminant figura de Zeus (Júpiter), que domina tot el cel: pot provocar trons i llamps, canviar el rumb dels vents, arrossegar núvols, i a les seves mans subjecta el llamp incandescent, igual que el Thor escandinau du un gran martell amb què provoca les tempestes. Són déus masculins en cossos d’herois que utilitzen elements atmosfèrics com a armes.

Per als humils humans de tots els temps el cel és el domicili dels déus, les ànimes i els astres. Qui pot mirar-lo de dia sense enlluernar-se? Qui pot esguardar directament un déu? Si la Medusa petrifica el que la mira directament als ulls, Zeus, “cent vegades més brillant que el sol”, calcina. I a Sèmele això és que li va passar per demanar-li que es mostrés en tot el seu esplendor. És un símil per reflexionar sobre totes les parelles en què la llum (desproporcionada?) d’un, no només eclipsa l’altre, sinó que directament el calcina.

Els artistes, per representar el tema, han desplegat el clímax amb pompositat en un escenari amb el déu poderós alçat i una dona en ple èxtasi: Tintoretto, Rubens, Dosso Dossi... Però arribats al segle XIX trobem aquest magnífic exemple del pintor simbolista francès Gustave Moreau que podreu contemplar en el seu interessant museu-atelier, a prop de la plaça Pigalle, a París. És una obra culminant de la seva trajectòria però, en tot cas, única en l’enfocament de l’episodi de Sèmele. Moreau confereix a un déu pagà la postura del Crist majestàtic dels cristians, entronitzat al centre de l’obra. I, per fer-nos copsar la grandesa de Zeus-Júpiter, utilitza el recurs de les dimensions, agegantant exageradament la figura masculina i trencant proporcions i perspectives. L’obra és vertical, abarrocada, i tots els personatges i els seus detalls queden immersos en un to de somni. També fuig dels esquemes habituals pintant un home de cara delicada (andrògina?), sense barba, i col·locant-li una lira a les mans –un atribut del seu fill Apol·lo, o d’Orfeu– atorgant-li així un to de poeta i no de guerrer. 

Per resumir-ho poèticament, Sèmele va abrasar-se d’amor, però duia un fill a les entranyes que seria un déu molt adorat: Dionís. Com que no estava gestat, Zeus li va treure del ventre i se’l va cosir en una cuixa. I així es va apoderar d’una prerrogativa estrictament femenina: parir. Només dos fills surten del cos de Zeus: Atenea –deessa masculina, sàvia i guerrera– que li surt del cap, i Dionís –déu efeminat del vi i l’èxtasi– que li surt de la cuixa. Quan Dionís es faci gran anirà a buscar la seva mare Sèmele al món inferior i la portarà a l’Olimp. Igual que hi haurà una coronació de Maria, mare de Jesús, com a reina del cel. Perquè l’arquetip femení és invencible, i no per un al·legat feminista: és invencible perquè forma part de (tots) nosaltres.

MIREIA ROSICH

EL PUNTAVUI

CULTURA, 20 d'agost 2017

DES DEL LABERINT