Eleccions en solstici (Nyx)

"La Nuit", Auguste Raynaud, 1887

Dia 21, solstici d’hivern. La nit més llarga de l’any promet ser intensa aquest 2017. La tardor dona pas a l’hivern, el sol entra a Capricorn i les urnes a veure on ens porten. En moltes tradicions hi ha hagut festivitats al voltant d’aquest moment astrològic. Es renova l’esperança en l’inici d’un nou (i millor?) cicle. Per això celebrem el Nadal en aquestes dates. A finals del desembre congelat neix Jesucrist i porta –simbòlicament– llum al món. A partir d’ara els dies es faran més llargs, la llum vencerà la foscor.

En moltes cultures la Nit ha estat personificada per una figura femenina. Donant-li cos deixava de ser tan abstracta i atemoridora. Els grecs l’anomenaven Nyx, filla del caos, germana de la tenebra (Èreb) i mare de tota una progènie, entre d’altres, els bessons Hipnos, la son, i Tànatos, la mort (no violenta). Quan aquests misteriosos germans apareixien et duien a regnes del més enllà, o bé el dels somnis –carregats de missatges i revelacions– o al dels difunts. A ells devem paraules com hipnotitzar i tanatori.

Nyx –Nox en llatí– sovint la trobem representada com una dona nua suspesa en el cel, o volant, envoltada d’un mantell fosc en al·lusió a l’obscuritat de la nit. En el quadre del francès August Raynaud la veiem amb aquest llarg vel negre en moviment i una estrella brillant sobre el seu cap. Al fons, en una roca de l’àrid paisatge de grisos i blaus, observem una òliba desplegant les ales. Aquesta au amb visió nocturna també la utilitza Miquel Àngel a les tombes dels Mèdici com a atribut per a la seva escultura sobre la Nit. Identificareu la figura de Nyx, envoltada per una gran tela, en monuments tan emblemàtics com l’altar de Zeus de Pèrgam (Pergamonmuseum de Berlín) i entre la infinitat de relleus de la columna de Trajà (Roma). En canvi, Annibale Carracci, en ple barroc, la pinta amb dues grans ales, com una victòria o un àngel femení, portant en braços els seus fills bessons, encara nadons. 

L’equivalent de Nyx per als nòrdics és la deessa Nött, filla d’un gegant, que creua el cel cavalcant el seu cavall negre, a qui li cau la baba que cobrirà la natura de rosada durant l’alba. El fill de Nött és Dagr, el dia. I un dels seus descendents serà Thor, gran déu del tro i el vent. Per als egipcis, Nut era la divinitat del cel, i la representaven amb el cos de color blau i ple d’estrelles, en posició arquejada, com una cúpula celestial. Nut se sustenta amb peus i mans sobre la terra (Geb), mentre l’aire (Shu) els separa i forma així espai per a la vida, un món habitable per als humans. I encara en una civilització anterior, a la mítica Babilònia, és en la batalla primigènia que el déu-rei Marduk talla per la meitat el monstre-caos Tiamat, d’on es creen el firmament i la terra. En el Gènesi, inici de la Bíblia, el primer que fa Déu és separar la nit i el dia. 

Tot surt del caos en un origen. Veurem què surt del nostre caos en la nit de l’esperat 21. Es farà la llum després de les votacions?

Publicat a: 

Diari El Punt Avui 

CULTURA 

17 desembre 2017