9.01.2016

Joaquim Mir, el paisatge i la geografia



El pintor Joaquim Mir, a Vilanova, el considerem nostre. No va néixer a la ciutat, però els anys que hi va viure va fer-se un nom, i no només perquè en aquells moments era ja un artista de prestigi, sinó que personatge i persona van calar en el nostre entorn. Tothom sabia quina era la casa Mir, i que tenia el taller a l’altra banda del magnífic jardí, tothom sabia que allà els cotxes que s’hi aturaven, diumenges o altres dies, eren visites de forasters i, sovint, de personalitats, que s’havien desplaçat exclusivament per veure’l. La casa Mir era una presència, l’hem vista pintada i fotografiada des de totes les perspectives. I l’altre testimoni vivent de la seva empremta és el conjunt del Cafè Foment, executat als anys vint juntament amb Cabanyes, Ricart i Torrents – avui dia exposat al primer pis del Museu Balaguer. Allà conviuen diferents estils, i caràcters, diferents pinzells, amb l’esperit de Mir al darrere, com a artífex, empès per aquell geni creatiu i aquell tarannà de nen obstinat que va conservar sempre. Per això gosaria dir que, en certa manera, en la història de l’Art de Vilanova, hi ha un abans i un després de Joaquim Mir, o si més no, que és una de les figures grans –de les primeres espases- que han habitat a la nostra vila i el seu efecte s’ha notat. Si Sitges té Rusiñol, Olot té Vayreda, Reus té Fortuny, doncs Vilanova té Mir.

En termes artístics, el segle XIX és un moment molt potent a Catalunya. Si hi ha alguna etapa destacable de l'art català, ens quedaríem probablement entre el gòtic, aquell període en què tenia poder a la Mediterrània, i aquest XIX de la segona revolució industrial, aquesta "Febre d'Or" que il·lustra, tant en el món literari com en el de les Belles Arts i els oficis, la puixança de la burgesia que esculpeix la ciutat de Barcelona amb eixample, liceu, mercats i aires d’avenç. Aquesta eclosió que té lloc a la segona meitat del XIX genera un context favorable per a la producció artística. Hi ha diners, una nova classe social que vol consolidar la seva posició emergent –sovint emulant les antigues classes benestants- proximitat amb Europa per la indústria i un (cert) anhel de modernitat. La nova burgesia demana art. I per aquest motiu hi haurà temes fonamentals que passaran a ser els més venuts precisament perquè plauen aquesta nova massa social que mou l'economia. Paisatgisme i retrat seran els gèneres estrella.

A tot Europa, el context de Fin de siècle reunirà unes característiques similars que provocaran l'evolució artística en aquests termes. Les exposicions universals, en especial a París però també en moltes altres capitals, seran els grans aparadors que posaran en contacte l'art i els artistes amb aquesta clientela que es gesta a molta velocitat. Mir s'insereix aquí, és un dels nostres grans paisatgistes del canvi de segle, en una terra que ha donat grans paisatgistes. Cal tenir en compte que Catalunya, que no ha tingut una cort ni una aristocràcia a l’estil de la de Madrid, tindrà, en canvi, una burgesia industrial molt més important que en altres indrets de la península. Contemporanis de Mir com Joaquin Sorolla o Isidre Nonell, tracten molt més la figura humana o la natura morta. Mir es centra en el paisatge –amb excepcions. Se l'ha etiquetat sovint com a "post-modernista", o de la segona generació de modernistes, atès que el gran tàndem, Ramon Casas-Santiago Rusiñol es consideren els patriarques del moviment modernista i són d'una generació més gran. Mir, Nonell, Canals, entre d'altres, eren llavors els joves del Quatre Gats –la mítica cerveseria on es reunia la bohèmia de Barcelona. Però les darreres dècades del XIX són anys de molta efervescència i productivitat pictòrica, i les classificacions no sempre poden encabir una realitat tant complexa. Per altra banda, com amb molts altres artistes que avui titllaríem d'universals - el Greco, Caravaggio...- , la seva fortuna crítica ha variat al llarg del temps. No sempre s'han valorat de la mateixa manera i molts s'han mantingut en l'oblit durant anys, o no han tingut la rellevància que els corresponia. En el cas de Joaquim Mir, si avui hom visita les prestatgeries de les biblioteques d'Art, trobarà forces volums dedicats a la seva trajectòria i monografies d'exposicions antològiques molt complertes, però no sempre ha estat així. Ha fluctuat.

Tot i ser fill d'aquest fi de segle, la seva biografia té alguns trets especials. És dels pocs, poquíssim, que no va en cap moment a París, llavors meca de la modernitat. Curiosament vol anar a Roma, com feien els artistes de generacions anteriors, vol anar a l'acadèmia del món clàssic i es desplaça a Madrid per intentar treure el pensionat –cap als anys noranta. No se'n surt. Molts catalans havien anat a Roma a la dècada dels setanta i dels vuitanta: Enric Serra, Ramon Tusquets, .... Allà Fortuny tenia un taller que no era únicament el seu lloc de treball sinó un petit museu ple de pintura, objectes exòtics i curiositats. Tots els que anaven becats a la capital italiana passaven per allà. Però Fortuny mor –prematurament- al 1874 i les generacions posteriors, en general, voldran anar a Montmartre, el barri de la bohème on es comencen a coure les modernitats que derivaran, a principis de segle, en les avantguardes. El pèndol s'ha desplaçat de Roma a París. Mir no aconseguí la beca amb la qual volia marxar a Itàlia i llavors va maldar per a que el seu parent Avel·lí Trinxet el financés a canvi d'obra i gràcies a aquest pacte la seva carrera artística va agafar vol.

No anar a París vol dir moltes coses. No veure les obres en directe. No entrar en contacte amb la bohèmia, no conèixer els artistes d'altres nacionalitats i tendències en persona. No és un món com l'actual, les imatges i les reproduccions, tot i que havien avançat respecte altres èpoques, són encara molt lluny de poder oferir amb fidelitat l'exuberància d'una obra d'art en tota la seva dimensió i qualitat. Aquest fet marca una trajectòria diferent, perquè el resultat serà, a més, que, tot i no estar en contacte amb la modernitat directament, Mir serà un gran modern en les seves obres, un visionari que produirà esplèndides simfonies de colors en una creació genial però solitària.

Durant els anys de joventut formava part de l'anomenada "Colla del Safrà" – dit així per l'ús dels ocres i cadmis que feien a les teles en el treball sobre la llum- i l'obra cabdal d'aquesta etapa és la Catedral dels pobres amb la que guanya la tercera medalla a l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1898. En aquells moments està a Barcelona, però la resta de la seva trajectòria ve marcada per la geografia, tot i que mai anirà massa lluny. Barcelona-Mallorca-Reus-Camp de Tarragona-Vallès- Vilanova. Hi ha artistes que tenen etapes molt ben dibuixades segons els temes, com el nostre Armand Cardona: gats, amants, Numàncies,... Però Mir es desplaçarà de lloc, i la seva obra es desplaçarà amb ell. Gràcies als avenços químics es van poder produir les pintures a l'oli en tub, confeccionades amb additius millors que no assecaven tan de pressa, i llavors els paisatgistes que, com Mir, volien pintar a l'aire lliure, i copsar directament les transformacions de la llum canviant, van poder sortir amb el cavallet i els estris i plantar-se davant del millor enquadrament que volguessin triar.

L'estada a Mallorca a principis de segle amb Rusiñol va conduir-lo per camins artístics magistrals, el que avui es considera la millor de les etapes. Assoleix en solitari composicions de lirisme cromàtic al llindar de l'abstracció que podrien molt bé qualificar-se de fites en el context de l'art europeu. És sabut que cercava llocs de difícil accés. La Cala Sant Vicenç i en especial al Torrent de Pareis, on va tenir l'episodi de la caiguda pel penya-segat, han quedat lligats a la seva obra, treballa llavors en teles de grans dimensions. Aquí assoleix un llenguatge personal que es matisarà en els períodes posteriors. Desplega tot un art del color i forja un estil inconfusible. Igual que la retina reconeix un Greco, o un Cardona, també reconeix un Mir.

L'incident de la caiguda a Mallorca i el seu ingrés a l'Hospital Pere Mata de Reus canvien el seu dia a dia. L'etapa on estarà als voltants dels pobles de l'Aleixar i Maspujols al Camp de Tarragona, malgrat que la rutina serà solitària, la productivitat serà d'abundant. El 1907 participa amb forces obres a l'exposició Internacional d'Art de Barcelona, on tindrà l'oportunitat de veure quadres de Monet, Renoir, Sisley, Pissarro, Mary Cassat, Berthe Morisot, Manet, Whistler... Però llavors quan per fi hi entra en contacte, Mir ja tenia estil propi. Ja tenia Segell. Alguns autors afirmen que el seu estil és una aportació al post-impressionisme internacional encara que no s'hagi reconegut degudament.

A Vilanova hi arriba per núpcies, a principis dels anys vint. La vida marinera i el tarannà particular de la nostra vila li aporten nous temes i mirades. El paisatge no és de terres endins ni és tan simfònic com a l'illa, sinó que apareixeran algunes multituds, a la platja, traginant, venent peix, al mercat o les mateixes comparses. Aquesta darrera fase de la seva vida a casa nostra ell ja està tranquil, consolidat, pot vendre sense problemes, és conegut, ha rebut premis –com la medalla nacional de 1930- , la seva posició econòmica és còmode, el context social l'acull. Probablement l'obra té menys coratge que en la joventut, té un to més naturalista, un punt més costumista, més acceptable per al mercat sense perdre genialitat en l'ús del color per crear móns. Al final, recull en vida els fruits d'una llarga carrera.


Publicat a Butlletí Penya Filatèlica
Setembre 2016