9.06.2016

Pluges daurades / Lluvias doradas (Dànae)

Agost. Cau foc sobre l'asfalt a les ciutats del Mediterrani i treuen foc per la boca les bèsties en nits de festa. I per l'analogia del foc amb el sol i l'or em fan pensar en Dànae i la famosa –per altres connotacions– pluja daurada.
 La jove Dànae va ser empresonada pel seu pare perquè l'oracle va predir que engendraria un fill que el mataria. I per tenir-ho tot controlat i no perdre el poder, tots trobem sempre aquestes solucions d'urgència (i desesperació?): tancar, tapar, cobrir, amagar. Quan més amenaçats ens sentim, més blindat ha d'estar el tema, com si ofegant-lo, desaparegués. El rei, Acrisi, va fer construir una cambra subterrània de bronze per aïllar la filla. Molts contes de fades tenen presons com aquesta. Però no hi ha mur ni metall que es resisteixi als poders divins, i Zeus, déu del cel, va fecundar-la igualment en forma de pluja d'or que va regalimar per una esquerda. És la pluja fertilitzadora del cel sobre la terra que trobarem en totes les tradicions, fent brollar les llavors plantades en la part invisible. La vida no s'atura, i ningú pot trencar els cicles, ni reis, ni déus.

 Quan es va descobrir que existia un fill (Perseu), l'amenaça ja tenia cos i per continuar fugint de la premonició, el monarca va voler allunyar-los, tancant mare i nadó en un cofre que es va llançar al mar. Aquest passatge ens recorda altres personatges mítics, com el bíblic Moisès i l'egipci Osiris. A Moisès, el nascut de les aigües –germà de Ramsès nascut de Ra, el sol–, el posaran en un cabàs Nil avall. Osiris, per un engany del seu germà Seth, naufragarà sense rumb pel Nil dins un sarcòfag mentre la deessa Isis el cerca, desconsolada. Allunyar el que no vols i que sempre retorna.

 Al final de la nostra història sobre Dànae, tal com l'oracle havia predit, Perseu va matar el seu avi sense voler en la celebració d'uns jocs, amb el llançament d'un disc. La força del destí.

 En el món de l'art les representacions de Dànae són fàcils d'identificar perquè aquesta iconografia de la pluja daurada queda fixada des dels inicis, i ja la trobem en la ceràmica grega. A final de l'edat mitjana es vincularà Dànae amb la Mare de Déu, com a dona que ha pogut concebre sense la intervenció directa d'un home, només en contacte amb la divinitat. El Renaixement fa reviure el mite clàssic però serà en el manierisme que es produirà un canvi significatiu: Dànae passarà a simbolitzar la rendició davant l'or literal, és a dir, de les monedes, allunyant-nos així de la profunditat simbòlica original.

 Per aquest motiu apareix en els quadres (de Tiziano i Tintoretto, per exemple) la figura d'una serventa que ajuda la princesa a recollir els diners que cauen del sostre. El rococó utilitzarà el tema des d'un vessant eròtic, fent èmfasi en les corbes del cos nu. En el mateix sentit la veiem en aquesta obra del francès Léon-François Comerre, molt a començament del segle XX, en què el gest, els llargs cabells, l'obertura i la insinuació ens n'ofereixen una imatge molt sensual.

 I aquí ens hem quedat. Perquè estem encallats en el sentit banal, material, econòmic, utilitari i productiu de les coses i no en podem valorar el sentit profund: la pluja com a benedicció divina, tant per la natura com per nosaltres, com a llum, com a revelació. Abans els déus fertilitzaven la terra i això permetia la vida. Ara l'or és el déu que, suposadament, permet comprar-ho tot. Voleu dir?

Publicat el 21 d'agost
Secció Des del laberint
Suplement "Cultura"
Diari El Punt Avui

Lluvias doradas
Agosto. Cae fuego sobre el asfalto en las ciudades del Mediterráneo y sacan chispas por la boca las bestias de los pasacalles en noches de fiesta. Y por analogía del fuego con el sol y el oro me hacen pensar en Dánae y la famosa –por otras connotaciones– lluvia dorada.

La joven Dánae fue encarcelada por su padre porque el oráculo predijo que engendraría un hijo que lo mataría. Y para tenerlo todo controlado y no perder el poder, todos encontramos siempre estas soluciones de urgencia (¿y desesperación?): cerrar, tapar, cubrir, esconder. Cuanto más amenazados nos sentimos, más blindado tiene que estar el tema, como si ahogándolo, desapareciera. El rey, Acrisio, hizo construir una cámara subterránea de bronce para aislar la hija. Muchos cuentos de hadas tienen prisiones como esta. Pero no hay muro ni metal que se resista a los poderes divinos, y Zeus, dios del cielo, la fecundó igualmente en forma de lluvia de oro que se vertió por una grieta. Es la lluvia fertilizadora del cielo sobre la tierra que encontraremos en todas las tradiciones, haciendo brotar las semillas plantadas en la parte invisible. La vida no se detiene, y nadie puede romper los ciclos, ni reyes, ni dioses.

Cuando se descubrió que existía un hijo (Perseo), la amenaza ya tenía cuerpo y para continuar huyendo de la premonición, el monarca quiso alejarlos, cerrando madre y recién nacido en un cofre que se lanzó al mar. Este pasaje nos recuerda otros personajes míticos, como el bíblico Moisés y el egipcio Osiris. A Moisés, el nacido de las aguas –hermano de Ramsés nacido de Ra, el sol–, lo pondrán en una cesta de mimbre a la suerte de la corriente del Nilo. Osiris, por un engaño de su hermano Seth, naufragará sin rumbo por el mismo río sagrado dentro de un sarcófago mientras la diosa Isis lo busca, desconsolada. Alejar lo que no quieres y que siempre regresa.

Al final de nuestra historia sobre Dánae, tal como el oráculo había pronosticado, Perseo mató su abuelo sin querer en la celebración de unos juegos, con el lanzamiento de un disco. La fuerza del destino.

En el mundo del arte las representaciones de Dánae son fáciles de identificar porque esta iconografía de la lluvia dorada queda fijada desde los inicios, y ya la encontramos en la cerámica griega. A finales de la edad mediana se vinculará Dánae con la Virgen María, como mujer que ha podido concebir sin la intervención directa de un hombre, sólo en contacto con la divinidad. El Renacimiento hace revivir el mito clásico pero será en el manierismo que se producirá un cambio significativo: Dánae pasará a simbolizar la rendición ante el oro literal, es decir, de las monedas, alejándonos así de la profundidad simbólica original.

Por este motivo aparece en los cuadros (de Tiziano y Tintoretto, por ejemplo) la figura de una sirvienta que ayuda a la princesa a recoger el dinero que cae del techo. El rococó utilizará el tema desde una vertiente erótica, haciendo énfasis en las curvas del cuerpo desnudo. En el mismo sentido la vemos en esta obra del francés Léon-François Comerre, de comienzos del siglo XX, en que el gesto, la larga cabellera, la apertura y la insinuación nos brindan una imagen muy sensual.


Y aquí nos hemos quedado. Porque estamos encallados en el sentido banal, material, económico, utilitario y productivo de las cosas y no podemos valorar el sentido profundo: la lluvia como bendición divina, tanto para la naturaleza como para nosotros, como luz, como revelación. Antes, los dioses fertilizaban la tierra y eso permitía la vida. Ahora el oro es el dios que, supuestamente, permite comprarlo todo. ¿Queréis decir?
Publicado el 21 de agosto de 2016
Sección "Desde el laberinto"
Suplemento "Cultura"
Periódico El Punt Avui