L'exposició "Picasso-Dalí, Dalí-Picasso" ens confronta obres de dos titans de la nostra història de l'art. I en la darrera sala, aquests dos genis del segle XX es miren a Velázquez, gran de grans. Em va interessar la versió de l'"Infanta Margarita" del Dalí. Una menina, tan repetides les pobres menines (no sabien elles que acabarien essent decoració de tantes cases). Tots - d'aquí fins al Japó- tenim la forma característica de la seva faldilla ampul·losa, el "guardainfante", gravat a la retina. L'obra que versiona Dalí és una recreació surreal, en la seva línia, de l'artista pintant una infanta, on la princesa ha crescut molt en grandària (com l'Alícia en el país de les meravelles) i el pintor, en canvi, s'ha fet petit. Tot el quadre té línies de colors en explosió que generen molt de moviment i unes franges diagonals que semblen forçats plecs de llum i que em fa pensar que es va inventar el seu "claroscuro" particular (una mica rayonista). Però el que em vaig entretenir a mirar força estona és la sala de pintura que reprodueix a l'esquerra, amb tot de detall. Un hall en profunda perspectiva que mostra la paret plena de quadres. És una sala del Prado -crec- però en tot cas són aquells detalls que confirmen que Dalí, t'agradi o no el seu art, era, indiscutiblement, un dibuixant extraordinari. La Infanta la visualitzaves millor si t'allunyaves de la tela. Aquí revisita un quadre que va ser molts anys atribuït a Velázquez però que després s'ha vist en ell també la mà del seu gendre i deixeble Martínez del Mazo. I aprofito per dir que a la Sala Prado del Museu Balaguer hi ha obres del Martínez del Mazo. Come and see.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada