L'he vist molt deprés del que tocava. Ja feia un any? que no estava en cartellera. Quan llegia que rebia premis en el seu moment, em costava trobar el moment d'afrontar una història que prometia ser dura, humanament dura, nenes maltractades, adolescències perdudes, abusos simultanis. I l'altre dia la vaig veure sola a casa. Quan les pel·lícules m'arriben, després no puc evitar repassar-les mentalment, em retornen les imatges, penso en les escenes. La història és brutal, i m'entretinc a calibrar quantes nenes abandonades a la crueltat i al silenci deu haver-hi en les llars del primer món. Sovint ens sembla que no pot haver-hi res pitjor que ser un habitant dels països més pobres, i aquesta mena de relats et confronten amb la misèria dels més rics, a la mateixa illa de Manhattan, on hi ha els hotels i les botigues més luxoses del món, allà més amunt dels 100 i pico, al barri de Harlem, probresa, mesquinesa, sordidesa. Detalls curiosos: que la professora sigui lesbiana i ella s'escandalitzi, i que hi hagi escoles alternatives d'aquest perfil. La última seqüència amb els dos nens en braços, esperançadora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada