Ahir vaig presentar el llibre "Dona i art" de Teresa Costa-Gramunt. Un plaer. La sala plena. Les dones artistes van parlar. Deixo en el blog les meves notes, un pèl desendreçades. Vaig fer-ho tal com em va sortir, sense llegir res, amb les idees al cap i adreçant-me al públic. Em va agradar conéixer artistes. Sortiran projectes nous del dia d'ahir. Haig de preguntar si algú em deixa una imatge. Vaig veure gent fent fotografies de l'acte, a veure si me'n poden passar.Notes utilitzades per a la presentació:
- Lectura que m’ha nodrit i m’ha estimulat a seguir en al recerca, i a proposar-li a ella noves aventures d’escriptura.
- Aportació de la Teresa, és personal, no respons a criteris d’historiador de l’art, o de creador d’opinió en sentit estètic, és molt vivencial. Desvetlla l’interès. Llista de deures, ganes d’entretenir-me a mirar més. Esforç per fer-les visibles. Començo exemple de la Nicole Florensa, Fenosa. Com pot ser que no la coneguem, què enterrades estan.
- Dona i art, anem fent tots aportacions, una batalla infinita. Pàg 81: A poc a poc anem descobrint que la vinculació de la dona amb els llibres i l’art és molt més antiga del que ens han volgut fer creure”. Ella esmenta el llibre de la Combalia Amazonas con pincel, o els clàssics de l’Erika Bornay, Las Hijas de Lilith, la Cabellera femenina,... i d’altres biografies recollides (Coco Chanel) o fetes pel·lícula (Frida).
- Exemple del Museu Balaguer (remarcar que la llei el situa com a secció del Museu Nacional, elevada col·lecció, no perquè ho diguem els que ho treballem). Museu del XIX al segle XXI, un arc cronològic d’un segle en pintura hi ha dues dones artistes.
Victòria González: amiga íntima del Plandiura (segons paraules de FF)
Maria Girona, dona del Ràfols Casamada i neboda del pintor, i encerta manera deixeble de Rafael Benet.
- Representacions de la dona, com i quan vulgueu. Des de la deessa Isis, a l’esposa de Rubens (Elena Fourment) representant l’Andròmeda encadenada, Lucrècia morta de l’escultor Campeny, l’odalisca de Luna, la femme fatale, la burgesa d’Espalter,.... Diferents arquetips plantejats a la pintura, la dona noucentista del Togores, la Femme Faltalle dels cafès parisins, la vídua de Casas, la pagesa de Vayreda,...
- Em remet a la pàgina 183: les figures femenines que l’esdevenir històric ens ha subministrat acostumen a ser figures femenines subalternes, comparses dels personatges i herois masculins, com a molt muses o objectes del seu desig, quan no imatges o arquetipus de les seves projeccions mentals.
- A cadascú i ressonarà d’una manera, i mentre la llegiu: necessitat d’imatges, us animarà a cadascú de vosaltres a fer la vostra pròpia selecció. Jo coincidiria amb moltes, moltes, però en suprimiria alguna i n’afegiria d’altres, com ala Georgia O’Keeffe.
- La lectura té un tempo molt marcat, l’allargada de cada article, sempre el mateix, agafes un ritme, crec que ho facilita. No només per la seqüència si no perquè cada article, en sí mateix, és una petita pel·lícula, un petit microcosmos, que començat i acaba, ben resolt. En formes i continguts, qualitat literària per sí mateix.
- La tria respons a temes estrictament subjectius i vas entrant per capes a la pell de la Teresa, és un passeig de la seva mà. Ells s’ha mogut pel món (París, Londres, ...) ha captat les impressions, i quan ho explica, no trepitja el terreny de ningú, precisament perquè és el seu, l’únic. Tot i que pot fer resum històric quan convé, o donar dades històriques rigoroses i fascinants (el primer ex-libris va pertànyer a la reina Tiyi, esposa del Faraó Amenhotep III, es pot veure al British Museum). Però no és la tònica única, hi ha moltes impressions i s’atreveix a dir. Posa sobre la taula els noms o els fets, les exposicions, els llibres, les pel·lícules i va més enllà. S’atreveix a dir.
- Èmfasi: Dificultat de fer aquest gest, quan no s’ha escrit mai abans. Trobar els termes, el to. Definir un estil, el què t’evoca, els adjectius precisos, la vibració que en queda, el ressò. Bagatge personal cultural ric, nodrit, agafa del seu armari. Hi posa referències de collita pròpia, literàries, mitològiques (Penèlope, les parques,...), filosòfiques (Zambrano), poètiques, vivencials, o fins i tot m’atreviria a dir, espirituals o existencials. “La pintura ens salva dels estralls dels temps?, amb motiu d’una mostra d’Adeladida Murillo. La resposta és si-. O apareix també el concepte d’art com a teràpia quan parla de Rodoreda, una autora que pinta quan no pot escriure, per guarir-se del mal que li feia viure sense escriure. Pàg. 90
- Construeix metàfores: el silenci parla en l’obra de la Florència Coll. A vegades es posiciona, com amb la figura i l’obra de Tamara de Lempicka sobrepassa les reductives interpretacions polititzades de la seva obra, ( de la va associar a Musolini) I va teixint en cada article tot un bordat. Fins i tot, en ocasions ens desvetlla detalls de la vida personal, amors de la Kauffman, la convalescència de la Conxa Ibáñez,la vida Suzanne Valadon, pintada per tants impressionistes, mare de Maurice Utrillo, i amant de Satie. Segons l’autora això genera empatia, et fa identificar els personatges. Pag 56 Conèixer de prop la vida dels artistes i les seves motivacions ens ajudarà, i molt, a entendre una pintura quan la tinguem al davant. S’és el que es pinta, o el que s’escriu. Imbricació entre vida i art és present a tot el llibre.
- La seva mirada construïda ara, des del present, davant de peces que han acabat de sortir del forn, quedarà per al futur. Una construcció polièdrica que queda.
- Els ha endreçat col·locant primer dones artistes, no només pintores, també gravadores, ceramistes, art del tapís, en boga, o ja mortes (Gabriele Münter, companya de KAndinsky), ja consagrades, ja immortalitzades, o pendents de reivindicar.
Després aborda la imatge, fotògrafes, cineastes. Capítol més sorprenent, Sontag. Mira Naïr. Deepa Meta, com et corprenen. Extres d’emocions que et provoquen les bones obres ben explicades. Contínua amb joies, nines i ex-libris, passant per temes ètnics i d’altres cultures, obra una capítol on es toca la dona d’una manera més tangencial figures en primer pla i retrats de fons. Com veu la dona l’Anglada Camarasa o Hopper, figures com Gala Dalí, La Coco Chanel, les geishes de l’UKiyo-e. Encara que t’hagis llegit l’índex, d’alguna manera quan agafes el llibre estàs disposat a què la Teresa et porti, on anirem ara?.
- Tot i que ha recopilat a vegades més d’un article de la mateixa dona, de la única que n’ha fet un capítol apart, en exclusiva és de la Frida Khalo. I al final clou amb reflexions, també molt personal, art i feminitat, dona i creativitat.
- Esperonar a crear un llibre de diàlegs amb artistes. De la mateixa manera que necessitava recercar les imatges, em quedava molt la curiositat de saber el món interior de les artistes. Interès de comparar coincidències i divergències.
- Cita d’ella: pag 131 A mi m’agrada navegar en la ratlla prima, primíssima, entre la realitat i la versemblança, que en matèria d’art es confonen: aquest és el joc de la creació.
- Lectura que m’ha nodrit i m’ha estimulat a seguir en al recerca, i a proposar-li a ella noves aventures d’escriptura.
- Aportació de la Teresa, és personal, no respons a criteris d’historiador de l’art, o de creador d’opinió en sentit estètic, és molt vivencial. Desvetlla l’interès. Llista de deures, ganes d’entretenir-me a mirar més. Esforç per fer-les visibles. Començo exemple de la Nicole Florensa, Fenosa. Com pot ser que no la coneguem, què enterrades estan.
- Dona i art, anem fent tots aportacions, una batalla infinita. Pàg 81: A poc a poc anem descobrint que la vinculació de la dona amb els llibres i l’art és molt més antiga del que ens han volgut fer creure”. Ella esmenta el llibre de la Combalia Amazonas con pincel, o els clàssics de l’Erika Bornay, Las Hijas de Lilith, la Cabellera femenina,... i d’altres biografies recollides (Coco Chanel) o fetes pel·lícula (Frida).
- Exemple del Museu Balaguer (remarcar que la llei el situa com a secció del Museu Nacional, elevada col·lecció, no perquè ho diguem els que ho treballem). Museu del XIX al segle XXI, un arc cronològic d’un segle en pintura hi ha dues dones artistes.
Victòria González: amiga íntima del Plandiura (segons paraules de FF)
Maria Girona, dona del Ràfols Casamada i neboda del pintor, i encerta manera deixeble de Rafael Benet.
- Representacions de la dona, com i quan vulgueu. Des de la deessa Isis, a l’esposa de Rubens (Elena Fourment) representant l’Andròmeda encadenada, Lucrècia morta de l’escultor Campeny, l’odalisca de Luna, la femme fatale, la burgesa d’Espalter,.... Diferents arquetips plantejats a la pintura, la dona noucentista del Togores, la Femme Faltalle dels cafès parisins, la vídua de Casas, la pagesa de Vayreda,...
- Em remet a la pàgina 183: les figures femenines que l’esdevenir històric ens ha subministrat acostumen a ser figures femenines subalternes, comparses dels personatges i herois masculins, com a molt muses o objectes del seu desig, quan no imatges o arquetipus de les seves projeccions mentals.
- A cadascú i ressonarà d’una manera, i mentre la llegiu: necessitat d’imatges, us animarà a cadascú de vosaltres a fer la vostra pròpia selecció. Jo coincidiria amb moltes, moltes, però en suprimiria alguna i n’afegiria d’altres, com ala Georgia O’Keeffe.
- La lectura té un tempo molt marcat, l’allargada de cada article, sempre el mateix, agafes un ritme, crec que ho facilita. No només per la seqüència si no perquè cada article, en sí mateix, és una petita pel·lícula, un petit microcosmos, que començat i acaba, ben resolt. En formes i continguts, qualitat literària per sí mateix.
- La tria respons a temes estrictament subjectius i vas entrant per capes a la pell de la Teresa, és un passeig de la seva mà. Ells s’ha mogut pel món (París, Londres, ...) ha captat les impressions, i quan ho explica, no trepitja el terreny de ningú, precisament perquè és el seu, l’únic. Tot i que pot fer resum històric quan convé, o donar dades històriques rigoroses i fascinants (el primer ex-libris va pertànyer a la reina Tiyi, esposa del Faraó Amenhotep III, es pot veure al British Museum). Però no és la tònica única, hi ha moltes impressions i s’atreveix a dir. Posa sobre la taula els noms o els fets, les exposicions, els llibres, les pel·lícules i va més enllà. S’atreveix a dir.
- Èmfasi: Dificultat de fer aquest gest, quan no s’ha escrit mai abans. Trobar els termes, el to. Definir un estil, el què t’evoca, els adjectius precisos, la vibració que en queda, el ressò. Bagatge personal cultural ric, nodrit, agafa del seu armari. Hi posa referències de collita pròpia, literàries, mitològiques (Penèlope, les parques,...), filosòfiques (Zambrano), poètiques, vivencials, o fins i tot m’atreviria a dir, espirituals o existencials. “La pintura ens salva dels estralls dels temps?, amb motiu d’una mostra d’Adeladida Murillo. La resposta és si-. O apareix també el concepte d’art com a teràpia quan parla de Rodoreda, una autora que pinta quan no pot escriure, per guarir-se del mal que li feia viure sense escriure. Pàg. 90
- Construeix metàfores: el silenci parla en l’obra de la Florència Coll. A vegades es posiciona, com amb la figura i l’obra de Tamara de Lempicka sobrepassa les reductives interpretacions polititzades de la seva obra, ( de la va associar a Musolini) I va teixint en cada article tot un bordat. Fins i tot, en ocasions ens desvetlla detalls de la vida personal, amors de la Kauffman, la convalescència de la Conxa Ibáñez,la vida Suzanne Valadon, pintada per tants impressionistes, mare de Maurice Utrillo, i amant de Satie. Segons l’autora això genera empatia, et fa identificar els personatges. Pag 56 Conèixer de prop la vida dels artistes i les seves motivacions ens ajudarà, i molt, a entendre una pintura quan la tinguem al davant. S’és el que es pinta, o el que s’escriu. Imbricació entre vida i art és present a tot el llibre.
- La seva mirada construïda ara, des del present, davant de peces que han acabat de sortir del forn, quedarà per al futur. Una construcció polièdrica que queda.
- Els ha endreçat col·locant primer dones artistes, no només pintores, també gravadores, ceramistes, art del tapís, en boga, o ja mortes (Gabriele Münter, companya de KAndinsky), ja consagrades, ja immortalitzades, o pendents de reivindicar.
Després aborda la imatge, fotògrafes, cineastes. Capítol més sorprenent, Sontag. Mira Naïr. Deepa Meta, com et corprenen. Extres d’emocions que et provoquen les bones obres ben explicades. Contínua amb joies, nines i ex-libris, passant per temes ètnics i d’altres cultures, obra una capítol on es toca la dona d’una manera més tangencial figures en primer pla i retrats de fons. Com veu la dona l’Anglada Camarasa o Hopper, figures com Gala Dalí, La Coco Chanel, les geishes de l’UKiyo-e. Encara que t’hagis llegit l’índex, d’alguna manera quan agafes el llibre estàs disposat a què la Teresa et porti, on anirem ara?.
- Tot i que ha recopilat a vegades més d’un article de la mateixa dona, de la única que n’ha fet un capítol apart, en exclusiva és de la Frida Khalo. I al final clou amb reflexions, també molt personal, art i feminitat, dona i creativitat.
- Esperonar a crear un llibre de diàlegs amb artistes. De la mateixa manera que necessitava recercar les imatges, em quedava molt la curiositat de saber el món interior de les artistes. Interès de comparar coincidències i divergències.
- Cita d’ella: pag 131 A mi m’agrada navegar en la ratlla prima, primíssima, entre la realitat i la versemblança, que en matèria d’art es confonen: aquest és el joc de la creació.
1 comentari:
Una lectura aprofundida del llibre, que amplia, i molt, la meva pròpia visió. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada