Vaig veure la pel·lícula en un laboral. Sis persones en tota la sala. Silenci agraït. Una pel·lícula subtil. Un guió intel·ligent. Una interpretació impecable. Una personalitat apabullant, la d'ella. Emergeix des del primer fotograma. La Kate Winslet borda el paper de dona que vol sortir de la gàbia d'or en què les esposes nordamericanes vivien, sota la capa còmoda de cases grans als suburbis amb jardins de gespa. "Irremediablemente vacío". Se'n volen anar a París per trencar amb el motllo i viure l'aventura. I no pot ser. I les tensions es van teixint.
La imatge del vagó de tren ple de senyors amb corbata llegint el diari, i tots sortint per central station amb el matexi barret, un exercit de clons. Les oficines anodines, les secretàries que es deixen tocar, la immersió en el tedi. El màxim alicient fer una copa amb els veïns del costat. I la darrera escena, el senyor es desconecta l'aparell de la sordera per quedar en silenci i no sentir la brossa que surt de l boca de la seva dona. Soroll inútil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada