Cants de sirenes

Ulisses i les Sirenes, John W. Waterhouse, 1891

Quan vas conduint i sents una sirena saps que t’has d’apartar. El so intens avisa que has de deixar pas amb urgència. Ara passem una temporada amb tantes sirenes al nostre voltant bramant alhora en diferents direccions que estem atordits (i angoixats?). Tot és altament urgent, greu, estrident i al límit. De totes les criatures mitològiques formades amb una part humana i una animal, gosaria dir que la sirena és de les més populars. Tenim en ment l’estatueta de la ciutat de Copenhaguen, fent referència al conte d’Andersen, i fins i tot els més petits estan familiaritzats amb la de Walt Disney, on la sireneta du un biquini (lila) per tapar-se els pits per primer cop en la història de la humanitat. 

Però aquestes misterioses figures femenines que des de l’illa encisen tots els humans amb el seu cant són molt antigues. Homer ens en parla a L’Odissea. Per poder superar el pas per la seva costa, i seguint els consells de la maga Circe, Ulisses posa cera d’abelles a les orelles dels seus mariners per tal que no puguin sentir-les mentre remen. I ell es fa fermar al pal de l’embarcació a condició que no el deslliguin sota cap concepte. Però les cantores d’Homer no són les gràcils i sensuals sirenes a què estem acostumats, amb cabelleres llargues, sovint vermelles, pits sensuals i cues lluentes que llisquen elegants per les aigües. No. Eren uns éssers meitat dona, meitat ocell, més similars a les harpies. I l’abducció del cant no venia només per la fina melodia, sinó pel que deien. Quan l’astut heroi s’arrisca a escoltar-les, conscient que pot perdre la vida, no ho fa per la seva bellesa física, ho fa perquè vol ser més savi. El valor del coneixement. Elles saben tot el que va a passar a Troia i tot el que passa a la terra. Quina gran temptació. Com s’havia de deixar perdre el cant? 

El pintor anglès John William Waterhouse, a diferència de la majoria dels seus contemporanis que utilitzen el mite per pintar “femmes fatales de l’aigua” o nimfes de bellesa etèria –com ell mateix fa en altres obres–, en aquest quadre en concret retorna a les versions del món clàssic representant les sirenes com ocells foscos que volen per sobre de la nau. Encerclen la tripulació en una actitud d’atac fins al punt que una d’elles –a la part inferior– s’atansa agressivament a parlar directament a l’orella del tripulant. Es va inspirar en el conegut Siren Vase (segle V aC) del British Museum. La ceràmica grega traslladava amb fidelitat els versos dels seus poetes. 

El rol de les sirenes és similar al de la serp al jardí de l’Edèn. Perilloses temptacions amb forma femenina que porten a la perdició. L’una indueix a menjar el fruit de l’arbre prohibit, fent Adam i Eva vulnerables, l’altra provoca naufragis. 

En el món modern, el simbòlic cant de les sirenes arriba de maneres diferents. Sovint ens atrapa (obsessivament?) escoltar tot allò que volem sentir. A les xarxes socials i a la premsa, darrerament, hi ha multitud de cants de sirena. Per a tots els gustos. Amarreu-vos bé, navegants. Embarrancar és fàcil. I llavors no s’arriba enlloc.

Publicat a:

El Punt Avui 

CULTURA 

19 novembre 2017