4.15.2018

Crema Troia (Helena)


Abril. Mes de llibres, roses, (pluges), poemes, dames i cavallers. Parlaré d’Helena de Troia, bella dama per la qual molts cavallers van haver de lluitar. Joan Margarit ens diu en vers que “Helena és tots els somnis que la vida s’ha anat quedant”. Els poetes, tan visionaris. Què faríem sense el llenguatge metafòric, mític, simbòlic? Moriríem, perquè sense bellesa i poesia no es pot viure.

Claudicar davant la bellesa és el que va fer Paris, príncep troià, en el Judici improvisat, on precisament tres deesses de l’Olimp volien obtenir la poma d’or que duia el missatge “per a la més bella” –llançada per Eris, la discòrdia. A qui li va lliurar Paris el trofeu de la fruita daurada? Doncs a Afrodita (Venus). I per què? Perquè li oferia la dona més guapa de la terra i aquesta temptació va passar per davant de tot, de la saviesa, el poder i altres glòries que li prometien Atena o Hera. Els humans som així. I l’encarnació de la bellesa era Helena d’Esparta, esposa del rei Menelau, i al raptar-la es va desencadenar la guerra de Troia. Aquest és l’origen mític de la famosa guerra, que semblava només un relat èpic imaginat per Homer en La Ilíada fins que a finals del XIX l’empresari alemany Heinrich Schliemann va topar amb les restes que confirmarien que, com a mínim, la ciutat llegendària d’Ilion (nom grec de Troia) va existir.

Una guerra de deu anys per culpa d’una dona. Quantes culpes sobre les dones (Pandora, Eva,...). Per reconèixer Helena en les representacions artístiques cal tenir diferents detalls en compte. Si es copsa el moment del rapte, com ho fa Luca Giordano (s. XVII), s’ha de discernir que no siguin altres raptes, com el de Persèfone (Prosèrpina). Si va acompanyada de Paris, el seu barret vermell, dit barret frigi indicant la seva procedència oriental–, ens delata de qui parlem, com fa Jacques-Louis David (s. XVIII). Si apareix Menelau amb casc i arma alçada, cal apuntar que no mata la seva muller adúltera precisament perquè també es rendeix davant la bellesa del pit que li veu. I si Helena està sola? No hi ha cap atribut concret per a identificar-la. Són retrats femenins exemples, en si mateixos, de bellesa, el motiu de tantes calamitats. En general va ricament engalanada, com en el quadre de Gaston Bussière (s. XIX), i sovint s’entreveu la ciutat en algun punt. En tot cas, segons les fonts, Helena era rossa, i això pot sorprendre molts que associarien la ubicació geogràfica de Troia, actual Turquia, amb una noia morena de pell i cabell recordant també l’actriu grega Irene Papas.

Guanyi qui guanyi la guerra, pel camí hi ha moltes pèrdues. Aquil·les o Hèctor, que semblaven invencibles, moren. Acaba Troia i acaba un món amb ella, perquè l’heroi de L’Odissea ja té un altre perfil. Ulisses potser té la mateixa força, però en lloc de l’ímpetu o l’arrogància, fa servir l’astúcia, la metis. Ell és polítropos, el dels mil ardits. Trigarà deu anys més, però arribarà a Ítaca. “Helena és tots els somnis que la vida s’ha anat quedant”. Somnis individuals, i col·lectius.

Publicat a:
Suplement Cultura
(El PuntAvui)
Des del Laberint
15 abril 2018

Cap comentari: