El pintor Joaquim Mir, a Vilanova, el considerem nostre. No
va néixer a la ciutat, però els anys que hi va viure va fer-se un nom, i no
només perquè en aquells moments era ja un artista de prestigi, sinó que personatge
i persona van calar en el nostre entorn. Tothom sabia quina era la casa Mir, i que tenia el
taller a l’altra banda del magnífic jardí, tothom sabia que allà els cotxes que
s’hi aturaven, diumenges o altres dies, eren visites de forasters i, sovint, de
personalitats, que s’havien desplaçat exclusivament per veure’l. La casa Mir era una
presència, l’hem vista pintada i fotografiada des de totes les perspectives. I l’altre
testimoni vivent de la seva empremta és el conjunt del Cafè Foment, executat
als anys vint juntament amb Cabanyes, Ricart
i Torrents – avui dia exposat al primer pis del Museu Balaguer. Allà conviuen
diferents estils, i caràcters, diferents pinzells, amb l’esperit de Mir al
darrere, com a artífex, empès per aquell geni creatiu i aquell tarannà de nen
obstinat que va conservar sempre. Per això gosaria dir que, en certa manera, en
la història de l’Art de Vilanova, hi ha un abans i un després de Joaquim Mir, o
si més no, que és una de les figures grans –de les primeres espases- que han
habitat a la nostra vila i el seu efecte s’ha notat. Si Sitges té Rusiñol, Olot té Vayreda,
Reus té Fortuny, doncs Vilanova té Mir.
En termes artístics, el segle XIX és un moment molt potent a Catalunya. Si hi ha alguna etapa destacable de l'art català, ens quedaríem
probablement entre el gòtic, aquell període en què tenia poder a la
Mediterrània, i aquest XIX de la segona revolució industrial, aquesta
"Febre d'Or" que il·lustra, tant en el món literari com en el de les
Belles Arts i els oficis, la puixança de la burgesia que esculpeix la ciutat de
Barcelona amb eixample, liceu, mercats i aires d’avenç. Aquesta eclosió que té
lloc a la segona meitat del XIX genera un context favorable per a la producció
artística. Hi ha diners, una nova classe social que vol consolidar la seva
posició emergent –sovint emulant les antigues classes benestants- proximitat
amb Europa per la indústria i un (cert) anhel de modernitat. La nova burgesia
demana art. I per aquest motiu hi haurà temes fonamentals que passaran a ser
els més venuts precisament perquè plauen aquesta nova massa social que mou
l'economia. Paisatgisme i retrat seran els gèneres estrella.
A tot Europa, el context de Fin de siècle reunirà unes característiques similars
que provocaran l'evolució artística en aquests termes. Les exposicions
universals, en especial a París però també en moltes altres capitals, seran els
grans aparadors que posaran en contacte l'art i els artistes amb aquesta
clientela que es gesta a molta velocitat. Mir s'insereix aquí, és un dels nostres
grans paisatgistes del canvi de segle, en una terra que ha donat grans
paisatgistes. Cal tenir en compte que Catalunya, que no ha tingut una cort ni
una aristocràcia a l’estil de la
de Madrid, sí tindrà,
en canvi, una burgesia industrial molt més important que en altres indrets de la península. Contemporanis
de Mir com Joaquin Sorolla o Isidre Nonell,
tracten molt més la figura humana o la natura morta. Mir es centra en el paisatge –amb excepcions. Se l'ha
etiquetat sovint com a "post-modernista",
o de la segona generació de modernistes, atès que el gran tàndem, Ramon Casas-Santiago Rusiñol
es consideren els patriarques del moviment modernista i són d'una generació més
gran. Mir, Nonell, Canals, entre d'altres, eren llavors els joves del Quatre Gats –la mítica cerveseria on es
reunia la bohèmia de Barcelona. Però les darreres dècades del XIX són anys de
molta efervescència i productivitat pictòrica, i les classificacions no sempre
poden encabir una realitat tant complexa.
Per altra banda, com amb molts altres artistes que avui titllaríem d'universals
- el Greco, Caravaggio...- , la seva
fortuna crítica ha variat al llarg del temps. No sempre s'han valorat de la
mateixa manera i molts s'han mantingut en l'oblit durant anys, o no han tingut
la rellevància que els corresponia. En el cas de Joaquim Mir, si avui hom
visita les prestatgeries de les biblioteques d'Art, trobarà forces volums
dedicats a la seva trajectòria i monografies d'exposicions antològiques molt complertes, però no sempre ha estat així. Ha
fluctuat.
Tot i ser fill d'aquest fi de segle, la seva biografia té alguns trets
especials. És dels pocs, poquíssim, que no va en cap moment a París, llavors
meca de la
modernitat. Curiosament vol anar a Roma, com feien els
artistes de generacions anteriors, vol anar a l'acadèmia del món clàssic i es
desplaça a Madrid per intentar treure el pensionat –cap als anys noranta. No
se'n surt. Molts catalans havien anat a Roma a la dècada dels setanta i dels
vuitanta: Enric Serra, Ramon Tusquets, ....
Allà Fortuny tenia un taller que no era únicament el seu lloc de treball sinó
un petit museu ple de pintura, objectes exòtics i curiositats. Tots els que
anaven becats a la capital italiana passaven per allà. Però Fortuny mor
–prematurament- al 1874 i les generacions
posteriors, en general, voldran anar a Montmartre, el barri de la bohème on es comencen a coure les modernitats que
derivaran, a principis de segle, en les avantguardes. El pèndol s'ha desplaçat
de Roma a París. Mir no aconseguí la beca amb la qual volia marxar a Itàlia i
llavors va maldar per a que el seu parent
Avel·lí Trinxet el financés a canvi d'obra
i gràcies a aquest pacte la seva carrera artística va agafar vol.
No anar a París vol dir moltes coses. No veure les obres en directe. No entrar
en contacte amb la bohèmia, no conèixer els artistes d'altres nacionalitats i
tendències en persona. No és un món com l'actual, les imatges i les
reproduccions, tot i que havien avançat respecte altres èpoques, són encara
molt lluny de poder oferir amb fidelitat l'exuberància d'una obra d'art en tota
la seva dimensió i qualitat. Aquest fet marca una trajectòria diferent, perquè
el resultat serà, a més, que, tot i no estar en contacte amb la modernitat
directament, Mir serà un gran modern en les seves obres, un visionari que
produirà esplèndides simfonies de colors en una creació genial però solitària.
Durant els anys de joventut formava part de l'anomenada "Colla del
Safrà" – dit així per l'ús dels ocres i cadmis que feien a les teles en el
treball sobre la llum- i l'obra cabdal d'aquesta etapa és la Catedral dels
pobres amb la que guanya la tercera medalla a l'Exposició Nacional de Belles
Arts de 1898. En aquells moments està a Barcelona, però la resta de la seva
trajectòria ve marcada per la geografia, tot i que mai anirà massa lluny.
Barcelona-Mallorca-Reus-Camp de Tarragona-Vallès- Vilanova. Hi ha artistes que
tenen etapes molt ben dibuixades segons els temes, com el nostre Armand
Cardona: gats, amants, Numàncies,... Però
Mir es desplaçarà de lloc, i la seva obra es desplaçarà amb ell. Gràcies als
avenços químics es van poder produir les pintures a l'oli en tub, confeccionades
amb additius millors que no assecaven tan de pressa, i llavors els paisatgistes
que, com Mir, volien pintar a l'aire lliure, i copsar directament les
transformacions de la llum canviant, van poder sortir amb el cavallet i els
estris i plantar-se davant del millor enquadrament que volguessin triar.
L'estada a Mallorca a principis de segle amb Rusiñol
va conduir-lo per camins artístics magistrals, el que avui es considera la
millor de les etapes. Assoleix en solitari composicions de lirisme cromàtic al
llindar de l'abstracció que podrien molt bé qualificar-se de fites en el
context de l'art europeu. És sabut que cercava llocs de difícil accés. La Cala Sant Vicenç
i en especial al Torrent de Pareis, on va
tenir l'episodi de la caiguda pel penya-segat, han quedat lligats a la seva
obra, treballa llavors en teles de grans dimensions. Aquí assoleix un
llenguatge personal que es matisarà en els períodes posteriors. Desplega tot un
art del color i forja un estil inconfusible. Igual que la retina reconeix un Greco, o un Cardona, també reconeix un Mir.
L'incident de la caiguda a Mallorca i el seu ingrés a l'Hospital Pere Mata de
Reus canvien el seu dia a dia. L'etapa on estarà als voltants dels pobles de
l'Aleixar i Maspujols al Camp de Tarragona, malgrat que la rutina serà
solitària, la productivitat serà d'abundant. El 1907 participa amb forces obres
a l'exposició Internacional d'Art de Barcelona, on tindrà l'oportunitat de
veure quadres de Monet, Renoir, Sisley, Pissarro, Mary
Cassat, Berthe Morisot, Manet, Whistler...
Però llavors quan per fi hi entra en contacte, Mir ja tenia estil propi. Ja
tenia Segell. Alguns autors afirmen que el seu estil és una aportació al post-impressionisme internacional encara que no
s'hagi reconegut degudament.
A Vilanova hi arriba per núpcies, a principis dels anys vint. La vida marinera
i el tarannà particular de la nostra vila li aporten nous temes i mirades. El
paisatge no és de terres endins ni és tan simfònic com a l'illa, sinó que
apareixeran algunes multituds, a la platja, traginant, venent peix, al mercat o
les mateixes comparses. Aquesta darrera fase de la seva vida a casa nostra ell
ja està tranquil, consolidat, pot vendre sense problemes, és conegut, ha rebut
premis –com la medalla nacional de 1930- ,
la seva posició econòmica és còmode, el context social l'acull. Probablement
l'obra té menys coratge que en la joventut, té un to més naturalista, un punt
més costumista, més acceptable per al mercat sense perdre genialitat en l'ús
del color per crear móns. Al final, recull en vida els fruits d'una llarga
carrera.
Setembre 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada