Montmartre

A l’exposició central de l’Any Casas inaugurada recentment a Sitges hi trobareu una obra que pertany al Museu Balaguer i que porta per títol Montmartre, aquell barri mític de la bohèmia parisenca, situat dalt d’un turó des d’on es domina tota l’extensió de la ciutat. En aquells carrerons allunyats dels bulevards senyorials és on es va gestar la modernitat artística. Mentre que en etapes anteriors tots els pintors europeus havien optat a una pensió per poder anar a Roma, la gran acadèmia, al XIX el pèndol es desplaça i París serà el pol d’atracció. Els catalans també van formar part d’aquest corrent i d’una manera o altra van acostar-se a la ciutat de la llum, el far de les arts. Aquest és el cas de Casas i Rusiñol, un tàndem a voltes indestriable.

Però ells, a diferència d’altres joves que es llançaren a l’aventura, no van patir les privacions de la bohèmia real, que en aquelles cèlebres golfes, humides i menudes, van passar molta gana i fred –aquell secret tan ben guardat dels parisencs. Casas i Rusiñol tenien l’esquena coberta perquè eren fills de famílies burgeses benestants. D’aquí que alguns historiadors els hagin etiquetat de “bohèmia daurada” o “bohèmia blanca”. Són aquestes famílies, consolidades al voltant de la revolució industrial, les que donen a Catalunya una classe social prou acomodada com per estar a l’alçada del que està passant a Europa. Aquella Barcelona de l’Eixample, del Liceu, de Gaudí, de la qual encara vivim ara.

En l’àmbit de l’art aquest període de puixança també es nota. Si la història de l’art català fos una serralada, sens dubte el moment del modernisme seria un dels pics, i Casas estaria al cim. Però dins de la pròpia trajectòria de Casas, els dos anys amb Rusiñol a París, de 1890 a 1892 van ser, sense cap mena de dubte, el moment de l’eclosió. Allà se sent lliure, la gran capital li dóna pista per enlairar-se, entra en contacte amb totes les novetats, amb tots els protagonistes dels canvis, amb tot el que està en ebullició. I el resultat d’aquesta immersió són obres com el nostre Montmartre, una peça que sintetitza aquesta revolució: en la tria del tema, el treball atmosfèric, l’aspecte boirós, els contorns desdibuixats, la llum rutilant dels fanals, la impressió fugaç, el crepuscle insinuat, l’enquadrament aeri amb un punt de vista molt alt –tan influenciat per la fotografia–, els arbres retallats seguint la moda de les estampes japoneses i, al fons, el Moulin de la Galette, les aspes emblemàtiques en l’skyline del barri, el local on es respirava, cada vespre, l’autèntic ambient del París que volia trencar amb la convenció.

Aquesta obra és en si mateixa un compendi de tot això, i aquest és el motiu pel qual ha estat sempre tan sol·licitada. Fa un parell d’anys va formar part d’una mostra al Petit Palais, als Camps Elisis. També ha estat a Holanda, a Itàlia, als Estats Units, al Japó i a moltes capitals de l’Estat espanyol. En l’exposició actual Ramon Casas i la Modernitat anhelada els comissaris, Francesc Quílez i Ignasi Domènech, han teixit moltes relacions entre Casas i el seu entorn, posant-lo en context (i no repetint una antològica), i gràcies a això, s’entenen moltes coses. Felicitacions. A nosaltres ens serveix perquè prenguem consciència del valuós patrimoni que tenim al museu vilanoví.

Amb el temps –i l’edat– l’estil de Rusiñol i Casas evolucionarà. La paleta cromàtica serà diferent. Les llums del Mediterrani, certa comoditat, la clientela, el bon viure... A diferència d’un Fortuny o d’un Nonell, que van morir a la trentena, ells van produir durant molts anys. I és per aquest motiu que els anys joves a París encara resulten més mítics. Què ens hem de dir. Sempre ens quedarà París.

Publicat a Diari de Vilanova

23 de desembre de 2016