1.06.2017

Exposicions sobre pintores



Una tongada d’exposicions sobre dones artistes han emergit en la cartellera de museus importants recentment. Podeu veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya una mostra sobre Lluïsa Vidal, una pintora modernista. El Museu del Prado ha organitzat, per primera vegada (!), una monogràfica sobre una dona, Clara Peeters, una excel·lent bodegonista flamenca del XVII. Al Palazzo Braschi de Roma hi ha Artemisia Gentileschi e il suo tempo, sobre aquesta artista barroca italiana, primera dona en entrar a l’Accademia di Arte del Disegno de Florència. Podríem afegir que fa pocs mesos es va cloure la mostra de l’americana Georgia O’Keeffe a la Tate Modern de Londres i la de la francesa Elisabeth Vigée Le Brun al Grand Palais de París.

Malgrat en les darreres dècades s’han rescatat moltes biografies de dones artistes és encara molt inaudit que es produeixen coincidències d’aquest estil. Quan hem vist que aquestes pinacoteques de Barcelona i de Madrid tinguin exposicions individuals de dones? I em temo que, sense l’actual crisi, que ha forçat a mirar els fons, probablement no s’haurien produït. Aquest és el motiu pel qual, encara ara, el gran públic coneix pocs noms femenins de la història de l’art. Quins Leonardos, Rubens, Goyas o Casas amb nom de dona són cèlebres?

En primer lloc cal explicar que moltes obres d’art realitzades per elles havien estat atribuïdes a homes fins que un bon estudi no ha desvetllat l’autoria real. Per exemple, quadres de l’Artemisia constaven com olis del seu pare, Orazio Gentileschi, o quadres de Sofonisba Anguisola han estat confosos amb Ticians o Leonardos. Per començar, l’error ens indica l’alta qualitat dels treballs d’aquestes dones. I per entendre el mèrit que això suposa hem de recordar que durant segles la població femenina estava exclosa d’una educació formal. No podien accedir a les acadèmies ni contemplar un nuu al natural per dibuixar-lo. Les poques que van reeixir, normalment, vivien en un entorn familiar dedicat a l’art. Era l’única manera d’endinar-se en l’ofici. En conseqüència, hi ha moltes ‘filles de’: la filla de Peeters, la de Tintoretto, la de Ribera, la de Sorolla... I tampoc ens ha de resultar estrany, doncs, que els temes dels seus quadres sovint siguin, o bé natures mortes, com és el cas de Clara Peeters, o bé retrats -especialment de persones properes-, com és el cas de Lluïsa Vidal.

En les col·leccions d’origen del Museu Balaguer pràcticament no hi ha pintores. Entre els centenars d’obres donades per artistes en vida del fundador només dues són de dones. Una és Visitació Ubach, que va ser deixeble del pintor Francesc Miralles, fins al punt que alguns dels seus olis han passat per ser del mestre. L’altra, Antònia Ferreras, nascuda a Lleida, que també es va especialitzar en flors. Les dues van fer exposicions i van rebre premis i mencions, però en sabem poc més.

L’any 1987 un matrimoni Nord-americà –els Holladay– va fundar el “Museu Nacional de la dona en l’art” a Washington precisament després de quedar-se captivats amb els quadres de Clara Peeters que havien descobert a Viena i a Madrid. Com podia ser que no fos coneguda? Ara tenen un fons de més de 4.000 obres, íntegrament de dones. El catàleg del Museu porta per títol A museum of their own, és a dir, “un museu d’elles”, imagino que fent al·lusió a la novel·la de la Virgína Woolf A Room of One's Own, que aquí es va traduir com “Una cambra pròpia”. Perquè cal un espai per a elles.

Promoure exposicions ajuda a teixir i protegir. Aquest talent femení també s’ha de reconèixer i també ha de formar part dels llibres d’història. Aneu a veure-les, sempre que pugueu.

Publicat a:
Diari de Vilanova
6 de gener de 2017