Quan ens recorden l'Ada Colau al capdavant de la lluita contra els desnonaments no puc evitar pensar en tots els mites i faules que parlen de les cadenes, que no deixen de ser el moment en què ens sentim lligats de mans i peus, sense sortida. En la caverna de Plató, els personatges van encadenats. Prometeu, que roba el foc dels déus l'Olimp per entregar-lo als mortals, serà encadenat a una roca i condemnat que una àliga li devori el fetge cada dia. Però en el món de l'art ha estat molt interpretada la figura d'Andròmeda encadenada, com a mítica princesa en sacrifici. Molts pintors li han fet delicats nus en representar-la. Aquest quadre és del francès Gustave Doré (1832-1883), molt conegut per la seva extensa obra en gravat, que aquí ens la situa amb un gest tens, de perfil, patint, amb el cos corbat, en l'instant de màxim perill, amb la mort a tocar, quan ja sembla que el desastre no es pot aturar. En el Renaixement i el barroc es poden trobar abundants exemples de la donzella, des dels pinzells de Piero di Cosimo fins Guido Reni, passant per Annibale Carracci i el mateix Rubens, que en va fer diferents versions.
Andròmeda era la filla dels reis d'Etiòpia, una princesa d'estirp, com en els més clàssics dels contes. La seva mare, Cassiopea, en un atac de vanitat, va presumir de ser més guapa que les Nereides, nimfes marines, i aquesta supèrbia va desencadenar la ira de Posidó (Neptú), déu dels mars, que com a càstig els va enviar de les profunditats un temible monstre. Consultat l'oracle, només es podia salvar el regne a canvi de la vida de la jove. La supèrbia es paga cara (llàstima que sempre paguen els innocents). L'encadenen a una roca per aplacar l'ira del drac furibund. El clímax del drama és el que han congelat els artistes. Tenim un heroi que la salva, Perseu (aquell nascut de la pluja daurada sobre Dànae) que en el seu camí de retorn –després d'haver matat la Medusa– es troba amb la bèstia a punt d'engolir la noia, aquesta noia que simbolitza el futur del reialme (sense joves no hi ha futur). Mata el monstre, allibera la noia i es casen, és clar. Tot i que existeixen diferents variants del rescat de l'Andròmeda, no deixa de ser una història més de princeses, dracs i herois que ens recorda al nostre Sant Jordi, una llegenda medieval que beu de fonts més antigues.
Però en aquest relat no ens podem quedar únicament amb la lectura literal, i tradicional, de donzella rescatada. La metàfora és més complexa. En un registre personal, la princesa simbolitza la nostra part creativa, que l'encadenem molt sovint i deixem que la grisor de les obligacions ens tingui sotmesos. I en un registre col·lectiu, la princesa seria l'ànima del poble, els ciutadans. No ens ofereixen en sacrifici tots aquests especuladors que han pecat de supèrbia (i vanitat i cobdícia), que són els que han masegat els diners i ens han portat a la ruïna? El monstre és la misèria i la depressió que assetja cada dia més individus de la societat, com els desnonats, aturats, els nostres joves que marxen a cercar feina a l'estranger perquè no veuen futur. Quantes Andròmedes entre els nostres joves, encadenats perquè no saben per on avançar? És un drac que amenaça de menjar-s'ho tot en aquesta societat democràtica tan fràgil. I la pregunta clau és: qui serà el nostre heroi? Matar el monstre vol dir tallar aquest sistema per fer-ne néixer un altre, on les princeses, la part palpitant i viva, no s'ofereixin mai en sacrifici. Per això, segons quins partits em fan por, sobretot els que estan pecant de supèrbia des del primer dia.
Andròmeda era la filla dels reis d'Etiòpia, una princesa d'estirp, com en els més clàssics dels contes. La seva mare, Cassiopea, en un atac de vanitat, va presumir de ser més guapa que les Nereides, nimfes marines, i aquesta supèrbia va desencadenar la ira de Posidó (Neptú), déu dels mars, que com a càstig els va enviar de les profunditats un temible monstre. Consultat l'oracle, només es podia salvar el regne a canvi de la vida de la jove. La supèrbia es paga cara (llàstima que sempre paguen els innocents). L'encadenen a una roca per aplacar l'ira del drac furibund. El clímax del drama és el que han congelat els artistes. Tenim un heroi que la salva, Perseu (aquell nascut de la pluja daurada sobre Dànae) que en el seu camí de retorn –després d'haver matat la Medusa– es troba amb la bèstia a punt d'engolir la noia, aquesta noia que simbolitza el futur del reialme (sense joves no hi ha futur). Mata el monstre, allibera la noia i es casen, és clar. Tot i que existeixen diferents variants del rescat de l'Andròmeda, no deixa de ser una història més de princeses, dracs i herois que ens recorda al nostre Sant Jordi, una llegenda medieval que beu de fonts més antigues.
Però en aquest relat no ens podem quedar únicament amb la lectura literal, i tradicional, de donzella rescatada. La metàfora és més complexa. En un registre personal, la princesa simbolitza la nostra part creativa, que l'encadenem molt sovint i deixem que la grisor de les obligacions ens tingui sotmesos. I en un registre col·lectiu, la princesa seria l'ànima del poble, els ciutadans. No ens ofereixen en sacrifici tots aquests especuladors que han pecat de supèrbia (i vanitat i cobdícia), que són els que han masegat els diners i ens han portat a la ruïna? El monstre és la misèria i la depressió que assetja cada dia més individus de la societat, com els desnonats, aturats, els nostres joves que marxen a cercar feina a l'estranger perquè no veuen futur. Quantes Andròmedes entre els nostres joves, encadenats perquè no saben per on avançar? És un drac que amenaça de menjar-s'ho tot en aquesta societat democràtica tan fràgil. I la pregunta clau és: qui serà el nostre heroi? Matar el monstre vol dir tallar aquest sistema per fer-ne néixer un altre, on les princeses, la part palpitant i viva, no s'ofereixin mai en sacrifici. Per això, segons quins partits em fan por, sobretot els que estan pecant de supèrbia des del primer dia.
Mireia Rosich
Secció: Des del Laberint
Suplement Cultura
Diaria El Punt Avui
15 de novembre de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada