El cant de la Sibil·la

Sacerdotessa de Delfos, John Collier, 1891

S’apropen les dates en què tornarem a sentir parlar sobre el Cant de la Sibil•la, aquest drama litúrgic que omple la nit de Nadal. Quan una sirena canta, el so abdueix els tripulants i la nau corre perill d’embarrancar-se en les roques. Quan una sibil•la canta el que diu es profecia. Mallorca és dels pocs reductes on ha perviscut inalterada la tradició. Una veu jove entona versos enaltint l’espasa. La túnica és blanca, la capa de color intens. Tan importants les frases com els silencis. Moments irrepetibles de misteri ressonant sota les voltes de les esglésies de l’illa. 

 Qui eren les sibil•les? Aquests personatges de l’antiguitat clàssica eren dones amb poders especials: se’ls havia concedit el do de vaticinar el futur, un talent que molts voldríem, sobretot en moments en què la incertesa ens mata o ens veiem en el llindar del precipici. Les sibil•les parlaven inspirades pel déu Apol•lo, el deu solar del panteó grec, el de la lira i el llorer, gran fill de Zeus, germà d'Artemis, deessa lunar. Les sibil•les actuaven com a mèdium entre la divinitat i els humans. La gent quan se sent perduda necessita sempre oracles, guies, aclariments, promeses, demiürgs. Hi havia temples dedicats Apol•lo en diferents punts del continent i les illes - Dídima o Claros que també eren oraculars, i d'altres a Naxos o Delos, el lloc on va néixer el déu, aquell illa on el sol dóna el tomb-, però sens dubte el més famós era el de Delfos, situat a les faldes del Parnàs, un emplaçament de singular bellesa on els habitants havien sentit la presència d’una força tel•lúrica des dels orígens. Hi ha molts llocs al món que han estat dotats d'aquesta essència, nosaltres tenim les muntanyes de Montserrat, a Turquia trobareu una morfologia especial a Pammukale (on hi havia el Santuari de Hieràpolis), els celtes tenien un Avalon on s’hi arribava dissipant la boira, a Irlanda van construir la catedral de Santa Brígida a Kildare en el lloc on s'adorava la deessa Brigit, per les grutes amb pous sagrats que transmetien aquest magnetisme inexplicable. Doncs això passa a Delfos. Aquell conegut lema del Santuari: “Coneix-te a tu mateix” ens ressona quan es fa repàs de la vida. En un temps remot aquesta enclavament va ser seu del culte arcaic a la deessa mare (minoica). Després va ser habitat per Gea (deessa Terra, concebuda com un element primordial de la qual sorgeixen les races humanes) i amb ella, la gran serp Pitó, posseïdora de la saviesa. Per això, amb l’arribada dels Olímpics, el lloc va ser escenari d'un cruent sacrifici. Per tal que Apol•lo s’intal•lés com a nou Déu custodi dels poder endevinatoris va haver de combatre amb la serp (una altra prefiguració del nostre Sant Jordi contra el drac). Les serps han estat animals relacionats amb la terra i el món femení, amb la potència ctònica. S’arrosseguen pel sòl i muden la pell en una analogia als cicles de renovació. És la serp la que tempta a Eva en el paradís segons el Gènesi, és la serp la que viu a les arrels d'Yggdrasyl, l’arbre sagrat del Nòrdics, és la serp kundalini la que en la tradició hindú es desperta del xacra base (mulhadara), el més arrelat a la terra i puja enroscant-se per la columna. Pregunteu quantes dones del vostre entorn han tingut somnis on apareixien serps. 

Apol•lo mata la serp Píthon, per això la sibil•la de Delfos es coneixerà com la Pythia (i d’aquí derivarà el terme pitonissa). Com es veu en el quadre de John Collier, la Pitia seia en un trípode que s’instal•lava just sobre una esquerda, un kashma gês, des d'on sembla que fluïa del terra un gas, o pneuma com es veu subtilment a la part baixa. Un efluvi que inhalant-lo introduïa a la Pythia a un estat d’embriagament que li permetia entrar en contacte amb la divinitat. També mastegava un determinat tipus de llorer, l’arbre atribut del deu, que veiem com sosté a la mà esquerra. El pintor la situa en un lloc fosc envoltada de penombra perquè a la sibil•la no la veia ningú, estava amagada en el Ádyton, el lloc més recòndit i sagrat del temple. Els sacerdots només podien sentir el que deia quan havia estat posseïda per l'esperit d'Apol•lo. I llavors ho traduïen i ho lliuraven per escrit als consultants en forma de versos hexàmetres. L’ambigüitat dels missatges constituïa un enigma per sí mateix. D’aquí que un missatge sibil•lí sigui, encara ara, misteriós. L’oracle mai s’equivocava. 

No se sap del cert quantes n'hi havia de Sibil•les. Es parla de 12, un número simbòlic, com els 12 apòstols, els 12 cavallers de la taula rodona, les 12 tribus d'Israel, els 12 signes del zodíac. Les podies trobar a temples, coves, grutes i prop de corrents d’aigua. La Sibil•la de Eritras, segons la llegenda, va viure nou vides humanes. A Babilònia es troben rastres de Sabe, la sibil•la d'origen hebraic. En art, les més famoses són les de Miquel Àngel al sostre de la capella Sixtina, ja que elles també van anunciar que hi hauria un rei que introduiria el regne de Déu. I a Itàlia, hi ha testimonis de la sibil•la de Cumas que vivia en una antro, a Campania (Italia), que custodiava els coneguts com llibres sibil•lins. I els romans, el poble més pràctic i metòdic de la història, resulta que també tenien moments en què no sabien cap a on havien d’avançar, i què feien? Consultaven els llibres sibil•lins. No sé quin seria l’equivalent actual, per veure com es pot desllorigar tot el què passa però ens aniria fantàstic tenir-lo. 

Mireia Rosich

Secció: Des del Laberint

Suplement Cultura

Diaria El Pun Avui

Desmebre 2015