La fira de Maastricht, una experiència

      

Primer cop que vaig a aquesta fira, cita anual a Europa (i al món) del sector de l'art i les antiguitats. Enmig de passadissos coberts de moqueta i de gerros plens de tulipans de colors es despleguen centenars d'estands amb objectes de luxe. La gamma més alta. Encara estic en estat de xoc. Es distribueixen per sectors, arts decoratives, joieria, pintura "old masters", art modern, antiguitats, tèxtil... He vist mobles italians i francesos espectaculars, làmpares que valen fortunes, diamants de gran tamany, escultures romanes i de l'antic Egipte, i molts quadres. Per poder accedir al TEFAF els galeristes o anticuaris han de passar molts filtres. Un comitè d'experts revisa les obres a exposar. No es poden repetir peces que hagin estat en edicions anteriors (un 10%) i cada objecte ha d'estar autentificat i molt documentat, datació, origen, procedència, publicacions. D'espanyols només hi havia 4 o 5 estands i de català només l'Artur Ramon al pis superior, a la zona "works on paper". En general semblava que aquest any estaven contents amb el ritme de vendes i si et fixaves, moltes cartel·les portaven el gomet vermell. Els primers dies, a porta tancada, passen els Vips, aquelles col·leccions, tant públiques com privades, que tenen els talonaris de veritat i opten a les "masterpiece". La darrera tarda em vaig perdre entre la pintura, per veure les obres que són paral·leles o relacionades amb les del nostre Museu, a veure quin valor de mercat tenien en aquesta fira de referència. A cada estand hi havia 4 o 5 persones acreditades. Tothom molt amable. Vaig demanar preus i tots portaven un petit llistat amb el valor de cada pintura en dòlars i en euros. Hi havia a la venda un Rusiñol, un Federico de Madrazo, varis Ribera, un parell de Murillos, els Arellanos,... Molt interessant. A estones, quan seia per descansar, no podia evitar sentir les converses. Una senyora americana li demanava al galerista quan li costaria que aquell Picasso li fessin arribar al seu apartament de Nova York. I un senyor amb  accent britànic perfecte per telèfon li deia a algú, si et demanen 20.000 euros més digues que no per aquesta, i si te'n demanen 10.000 més per l'altra digues que sí. I llavors s'aixecava i anava al "Oyster Bar" on hi havia, com en una fira, ostres holandeses, irlandeses, de la Bretanya, i uns senyors amb guants especials de cota de malla es passaven el dia obrint ostres sense parar. Maastrich,  a place to come by every year.