8.29.2014

Hi tornaries a l'Índia?

               Hi tornaries a l'Índia? Aquesta pregunta me la fa tothom. Sembla que el país aixeca passions, positives i negatives, no hi ha mitges tintes. O t'enamores o no hi tornes mai més. Jo tornaria a un determinat lloc del Rajasthan. Allà vam estar amb una família i les coses humanes són les que realment t'enganxen, sense cap mena de dubte. Vam tenir el privilegi de conviure amb ells, compartir el seu arròs amb dhal i celebrar l'aniversari de la Pooja a la seva manera, començant pel pastís i menjant tots una mossegada del mateix tros, com a signe d'amistat. Quatre germanes amb la fesomia molt bonica, un germà petit, l'infant terrible, un pare humil i bondadós i la presència d'una mare absent a qui li havien dedicat un petit altar en un racó del menjador. La germana gran havia fet molts quilòmetres (desde Uttar Pradesh) per coincidir amb nosaltres. Havia vingut amb el seu nen i la seva nena petita. El fill, de 10 anys, parlava molt bé l'anglès i vam poder explicar-nos moltes coses. Aquells dies aturats allà van ser com un petit oasi enmig del viatge. Dheli és infernal, Benarés intens, el Taj Mahal està vist. Allà la ciutat era còmode i la podies caminar. La temperatura agradable. L'entorn verd. Teníem la casa familiar com a referència. Podíem anar al temple al vespre i seure amb les dones mentre cantaven. Passejar pels carrerons i veure com enganxaven perletes en els saris. Allà vaig comprar les pashmines per les dones de la meva família, allà vam anar en barca, vam tenir nit de lluna plena al costat de la piscina de l'hotel antic, vam pintar-nos la pell amb henna, vam ballar, vam visitar el palau del Maharaja i vam sopar tots junts en una terrassa que era com sortida d'un conte de les mil i una nits. M'agradava més donar-li temps al temps i poder agafar-li el gust a les petites coses. Fer ruta és molt esgotador. En el comiat se'ns escapaven les llàgrimes. Udaipur, la ciutat del llac. A place to remember

2 comentaris:

K.A. ha dit...

Sens dubte, el tracte amb les persones i el passejar per carrerons poc transitats és el que marca la diferència.
Tinc ganes de sentir-ho explicat en directe per vosaltres. ;)
Petons

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

L'Índia, ho dius molt bé, o t'enganxa o et fa fugir corrents. Jo hi tornaria, a mi em va enganxar, també vaig tenir la sort de conèixer gent que me la va fer estimar. Ben retornats!