Avui us presento a DEJANIRA, quin nom més bonic. Una de les companyes d'Heracles (Hércules para los romanos) a qui va acompanyar en moltes aventures. En aquesta escena acaben de travessar un riu amb l'ajut del centaure Neso, que aprofita el moment que la noia es queda sola per assetjar-la, com no. Els centaures amb la líbido sempre tan esverada. I quan Heracles se n'adona dispara una fletxa. Abans de morir Neso li diu a Dejanira que la seva sang impregnada a la capa l'ajudarà a mantenir al seu home enamorat. I la molt tonteta, va y se lo cree. Quina ingenuïtat. Temps després, quan Heracles es posi la capa, acabarà cremat per la sang de la bèstia. No hi ha túnica que salvi l'amor, perquè no se compra ni se vende, ni depèn d'una talla més de sostens o una menys de pantalons, encara que ens ho vulguin fer creure. No, no.
Dejanira. La túnica del centaure. César Ávarez Dumont. Expo "Dones". Cicle Mirades a la col·lecció. Museu Balaguer. VNG.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada