Mirar, para ver

Afegeix la llegenda

Tot això del facebook, dels xats, dels what's up,...està molt bé i és molt útil (o inútil, segons el dia) però tots sabem que res com tenir els amics al davant, en cos i ànima, fer-se un achuchón, mirar-te als ulls, sentir el to, i fer xim xim amb el vidre, tant si és un cerveseta fresca com si és una copa de vi, de la terrra (of course). Doncs amb l'art és el mateix. I estic d'acord amb l'Artur Ramon quan diu que s'ha escrit molta història de l'art sense veure la peça al natural... y esto no puede ser. L'art, com la vida, s'ha de mirar de cara. Cap reproducció podrà substituir l'original. MAI. Un s'ha de col·locar davant l'obra i passejar-la amb els ulls en calma, i allò que us digui, ben dit estarà. Us podran explicar coses de l'autor, del moviment, de la tècnica, us podran donar dades... però hi ha un punt personal, intransferible, semi-espiritual que a cadascú li arriba com li arriba, i així ha de ser. La peça té una presència. Com les persones. Y no es lo mismo estar que no estar. Hay que estar en bodas y en funerales, a las duras y a las maduras, quan brindem per l'aniversari o acompanyem un dol i s'ha de córrer quan a l'amiga l'ha deixat el nòvio (per estar amb l'amiga, no amb el nòvio, que també hi ha cassos). Estar, del verbo estar. Mirar, para ver.