Aquesta mena de mòbil fet de pedres, petxines i fustes el vaig trobar penjant de l'entrada d'una cova en una remota platja del Nord. Quan topo amb coses com aquestes em fa somriure, perquè penso que en algun moment, tots connectem amb la part més primitiva, la més salvatge, la de l'essència. A mi a vegades també m'agafen dèries de recollir coses i després pintar-les o manipular-les. Recordo unes roques on van sortir uns homes caçant, molt rupestres que fins i tot al meu cunyat li van agradar (i això té mèrit ;). Doncs la reflexió del dia: el retorn a la caverna, en el sentit ancestral, m'agrada. El retorn a la caverna, en el sentit franquista que estem patint, NO m'agrada, gens, ni mica. La Julia Otero, en un article de 'El Periódico' feia servir l'expressió "la caverna ruge". Doncs a aquesta caverna, ni aigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada