10.18.2012

La diàspora dels nostres joves

Jaume Minguell i Miret, 1977
Les xifres que surten a la premsa d'atur juvenil i d'emigració em fan mal als ulls i a l'animeta. No suporto quan volen vendre la moto de que l'aventura de marxar és una gran experiència #andayquetezurzan. Com la nena del Mas a Massatchussets, potser? Becada per un ErasmusMAS? Si algú va a viure/estudiar a un altre lloc temporalment per opció personal estupendu, que le vaya bonito. Però marxar forçosament perquè no hi ha manera de sobreviure és emigrar i condueix a la gent directa a l'exili. Sona dur però és una realitat d'aquest país, on ja està passant tot el que podia passar, i més. A nivell personal és una pena, pels que marxen i pels que es queden, i em recorda allò que diuen les iaies (tan sàvies), de “el roce fa el carinyo”, i vine'm a fer companyia, coses tan aparentment simples però tan importants en el dia a dia de les nostres videtes humanes, quan et puja la febre o el novio t'ha deixat. I a nivell col·lectiu és un desastre: fuga de professionals, de joventut, de cervells, fuga d'energia, fuga d'alegria, fuga de fuel. És tan poc intel·ligent que els nostres enginyers, formats en les nostres universitats públiques (abans que se les carreguessin) ara se'ns els quedi la Merkel #habrasevisto. La piràmide social amb el vèrtex invertit no té equilibri i no s'aguanta. Ho saben fins i tot els nens de 4 anys que juguen a lego. I naltrus anar pagant deute, els rics cada dia més rics, i els joves amb la maleta #byebyelove. Avui aquesta obra a tots els amics i amigues que s'han vist (i es veuen) forçats a marxar perquè aquí no es poden guanyar la vida. Aneu-me informant per quan em toqui a mi!