1.02.2012

L'acabadora, sabent acabar

Començo el 2012 complint un dels propòsits que poso a la llista cada any: llegir més. M'he acabat aquesta novel·la (recomanació d'una amiga) escrita per una dona sarda, que m'ha transportat a un poble d'una illa del Mediterrani on no és tan important la famosa identitat, que tant ens preocupa als catalans, si no el sentiment de pertinença. Un és d'on pertany. Qui sap respondre la pregunta, tu a on pertanys?


He mirat el foc amb la Bonaria Urrai, i he adoptat la filla llesta, la Maria, que llegeix quan no dorm i sent tots els sorolls de la casa.

En l'epíleg, que em sembla una reflexió magistral signada per Stefano Puddu, hi ha unes quantes idees per apuntar-se i rememorar quan un es perd pel camí individual o col·lectiu. No el puc transcriure tot perquè és molt llarg. Hi ha un paràgraf que defineix les filles d'ànima, o adopcions espontànies amb el vist-i-plau de tothom i el benefici per les tres parts. I en un altre punt afirma: "als anys cinquanta encara no s'havia produït el procés de falsificació de la mirada per la televisió, ni tampoc l'incipient boom econòmic havia centrifugat els vincles comunitaris tradicionals. És una Sardenya on els silencis són plens, densos, tridimensionals"

Transcric algunes frases del llibre:
p.112 "En una nit com la de les ànimes no tocaven les campanades. Podia ser qualsevol hora que no hauria canviat res. Pels carrers totes les portes de les cases eren obertes a pesar del fred, com si totes les famílies de Soreni haguessin fugit massa depressa per recordar-se de tancar amb clau"

p. 117 "Com els ulls de l'òliba, hi ha pensaments que no suporten la plena llum. Només poden néixer de nit, qun la seva funció és la mateixa que la luna, necessària per crear marees de sentit en algun invisible més enllà de l'ànima. Bonaria Urrai en tenia uns quants, d'aquests pensaments, i amb el temps havia après a ocupar-se'n, escollint amb paciència en quines nits fer-los sorgir del seu interior"

p. 124 "No havien fet venir cap attiadora professional per la vetlla, però moltes dones vestides de dol venien igualment a titol personal i es posaven a plorar gratis amb forts crits, mentre els homes esperaven a fora que l'ostentació del dolor deixés de ser representada"

p. 125 "O sigui que el dol serveix perquè tothom vegi que se sent dolor..." "No, Maria, el dolor no serveix per a això. El dolor va despullat, i el negre serveix per tapar-lo, no per fer-lo veure"