Del conte “La Lola i les corrents elèctriques”

Quan la Lola tenia 15 anys es pensava que el matrimoni seria la solució de la seva vida. Només imaginar-se dormint al mateix llit amb el seu nòvio, guapo i alt com un Sant Pau, podent fer de tot, cada nit, totes les nits, sense horari ni calendari, ni mando ni govern, arribava a la conclusió que era la única cosa que tenia sentit quan mirava el futur de cara. Feia just mig any que havia descobert una corrent interessant, gairebé per casualitat i sense buscar-ho, mentre es rebregaven furtivament aprofitant que els havien deixat sols una tarda que feia olor de primavera. Quan la seva mare va sortir per la porta, els va faltar temps per ajaure’s al llit de noranta centímetres d’amplada i omplir-se de petons. I l'Albert li va saber tocar un punt, un punt precís, amb la intensitat i la freqüència que ella, sense saber-ho, necessitava, fins que va haver-hi un moment que una mena de corrent elèctric la va estremir de dalt a baix. Després d'aquell descobriment, es van acostumar a mantenir la fràgil línia de la felicitat adolescent en equilibri gràcies a les corrents elèctriques que no feien soroll.