La que va ser parella de Max Ernst abans de que l'empresonessin els nazis va morir ahir, ja molt gran. Ha caminat per totes les etapes, i ha viscut pel seu art amb serena discreció. D'aquests cassos on malgrat no fer escarafalls ni voler homenatges, la gent la coneix i admira. El seu art és una barreja especial. A la premsa he llegit un combinació de celta i prehispànic. No sé ben bé. El surrealisme cobria totes les teles amb una fina capa de somni. Deu ser això, que el bon art, malgrat ens entestem a definir-lo amb paraules, està fora de les etiquetes.Em quedo amb el seu laberint. Qui no s'ha perdut en el seu propi laberint interior?
Una altra dona artista per recordar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada