Primavera, estiu, etc... el pas de les estacions

He rigut i somrigut amb aquesta novel·la que relata la història d'una noia de la meva generació que després d'una separació torna al seu poble i es retroba amb l'amor de la infància. Repassa episodis de quan era petita i adolescent per aquells carrers de sempre, amb dos forns, dos pastisseries, dos carnisseries. El poble és de prop de Mora d'Ebre, i tota l'estona parla amb aquest català de la Franja, i transcriu literalment la seva manera de pronunciar. No sabia que el català normatiu permetia tantes flexibilitats, però m'ha fet esclatar a riure per la frescura amb què li sortien les expressions. La família del meu periodista parla així, talment. Aulives, aubrixo, naltros, valtros, mos figurem, ai salamero!

En algun moment les reflexions, tan espontànies, són per aplicar-se-les un mateix: "Fora històries, et vestiràs com una reina, aniràs a cal Trau i et comportaràs com una persona adulta. Ja no pots esperar més a practicar l'edat que tens". Està clar, que a vegades a un li sembla que no la té l'edat que té.

Però vull transcriure un dels paràgrafs del desenllaç perquè m'ha semblat contundent, després d'acompanyar-la en escenes còmques com collir aulives passant fred amb una tia que vesteix un xandall de color rosa llampant, o depilar-se le engonals amb cera calenta, aquest paràgraf m'ha semblat el clímax:

"Penso que vull apendre't de memòria, per si desapareixes i no t'he de veure mail més. Deixa'm que m'aprengui el so de l'aire que consumeixes, com et passa per la laringe comprimit. M'aprenc la teua respiració mentre examino per on et circulen les venes, on tens les cicatrius, de quines textures estàs fet, ... Vull comptar-te les vèrtebres amb els dits, des del clatell fins el còccix, engrapar-te la carn. Vull saber d'on et surt el roig dels llavis, la humitat de la llebgua, comptar la distància exacta entre els teus ulls. Vull veure d'on neixen aquests cabells indomesticables, emolicar-m'hi els dits, olorar-los, tastar-los sense que t'adonis. ... I ara vull saber el gust que tens, els mugrons concrets, el ventre, l'escrot vulnerable, el membre inflamat i viu."

Marta Rojals

de la qual no sabem la cara que té.