Enric C. Ricart, perquè xilografia

M'han demanat que faci el pròleg d'un llibre sobre Ricart. No he pogut evitar decantar-me a parlar de la tècnica. Encara que faci de mal dir, per mi, ser el gravador del Noucentisme, ha estat la seva grandesa i alhora la seva condemna. Perquè Noucentisme ja implica una estètica molt determinada, però dedicar-se al gravat enlloc de l'oli... era complicat. En aquest nostre petit país, el gravat no té consideració d’art en majúscules, el suport en paper no té el preu de les teles en el mercat de l’art, les diferents tècniques de l’art gràfic són desconegudes per la immensa majoria del públic, i els llibres de bibliòfil són per una minoria.

El gravat requereix molt d’ofici. I dins d’aquest món, Ricart es va decantar, a més per la xilografia, on la gama de grisos només es pot fer amb trama, a diferència, per exemple, de l’aiguatinta o la litografia que et permeten més matisos. La seva singular manera de ferir la planxa de boix amb els burins, requereix d’una elevada i experta destresa tècnica, de la qual es difícil fer-se al càrrec si no ho has intentat mai. Quan veus les planxes originals treballades, com les que tenim al museu, hom es pot fer a la idea de la filigrana gairebé d’orfebre. Aquests petits trossos de fusta que et caben en el pom de la mà, contenen sempre un dens imaginari. Aconseguir llums, obres, volums, composicions, perspectives i distàncies, requeria una acurada planificació, coneixement i molt de mà avessada. D’aquí la insistència de Ricart a no tocar mail el format ni el tamany dels originals.