Se'ns està morint tota una generació. Al desembre passat va ser Ràfols Casamada, un nom de pes a la nostra avantguarda. Recordo quan va venir al Museu a inaugurar una exposició. Ja era molt gran. Van venir agafadets de la mà amb la Maria Girona i els va fer il·lusió trobar-se a la primera planta amb el seu passat, amb tota la col·lecció de la cúpula del Coliseum. Crec que ella ni recordava quines dues peces hi tenia. Recordo que després dels parlaments i les converses a peu dret amb el cava, estaven molt cansats i es van haver de seure a la rotonda d'entrada. LLavors, molt amablement, em va dedicar un catàleg amb un dibuix ràpid mentre mig li tremolava el pols i em va dir que volia venir a Vilanova a dinar i mirar-se el museu amb calma. Un art molt poètic el del Ràfols. Les dues peces penjades a la nostra Sala d'Informalistes em remeten als silencis de Rothko. Grans taques de colors ben trabats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada