Ahir vaig veure la pel·lícula "Pollock" que va dirigir i interpretar Ed Harris. I em va semblar bastant aconseguida, fins i tot la semblança física de l'actor. Aquesta mena de genis perturbats tenen problemes de bipolaritat, amb moments creatius imparables, que marquen una fita en la història, i altres moments depressius, també imparables, on entren en una fondalada profunda. N'hi ha moltes de biografies d'artistes on el geni surt de mala manera i llavors, malgrat l'obra sigui brillant, la qualitat humana, als meus ulls, queda desdibuixada. Picasso havia de ser un malcart de nassos, per exemple. I veient la pel·lícula, haig de dir que la heroïna, una vegada més, és ella. Com la Camille Claudel i tants d'altres cassos. Ella, la Lee Krasner, era una gran artista. Des que va conèixer, i especialment des que es va casar amb en Jackson, va destinar la vida a fer visible l'art del seu marit. I ho va aconseguir. Pollock va morir al 1956, i llavors ella va emergir. Malauradament, va quedar igualment eclipsada durant anys. Les seves obres sempre s'han catalogat dins el moviment de l'expressionisme abstracte nordamericà, com les d'ell. Mirant-les, són molt bones, tant bones com les de Pollock, o com les de De Kooning, i fins i tot alguna em recorda Hans Hartung. Poques dones en cada gran isme, es repeteixen els percentatges. Ella va viure setanta i pico anys, perquè era més sensata, més centrada, més intel·ligent. A la pel·lícula es traspua, una sensibilitat especial, la primera que intueix que aquell home té talent, i una personalitat molt íntegra, un magnetisme poderós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada