L'atracció de l'abisme

Fa dies que estic mirant coses sobre l'insconscient. De la biblioteca del periodista he arreplegat un petit assaig de l'Argullol, de fa un temps (2006), on es centra en el paisatge romàntic per fer tot un recorregut del festeig amb l'abisme. Parla de Friedrich, Piranesi, Giorgione, Goya, Turner, poetes, filòsofs, les runes, els laberints, la contemplació, les boires, les tenebres, la terribilità. M' aturo en algunes idees que llança sobre els somnis a partir dels romàntics perquè en vull recollir algunes.

Segons Argullol, el somni, per als romàntics, és una necessitat i un poder. Necessitat perquè, 

segons Goethe, l'home no pot romandre molt de temps en estat conscient, i ha de replegar-se cap a l'inconscient, ja que allà, habita l'arrel del seu ésser. Poder, perquè el somni és la veritable font d'energia creativa, que, romanent oculta i reprimida, ha de ser desencadenada.

Segons Gotthilf von Schubert (Naturphilosophen alemany), l'Inconscient és una poeta amagat. I per Hoffman, és un poeta interior que tot i sempre latent, només es manifesta esporàdicament.

Argullol: El arte crea imágenes desde el sueño y sueños des de las imágenes (...). Para los románticos, no el día, si no la noche, "alberga el viaje hacia el fondo dionisíaco del mundo", es decir, hacia la locura sensitiva, hacia el Inconsciente, hacia el misterio de la sexualidad, hacia el río sin cauces torrencialmente ávido de conquistar el gran mar de la vida.

Tots som romàntics al final, en aquest sentit. I em reafirmo, en què els poetes s'han de seguir.