He acabat un altre llibre del Mcewan. "Dissabte". No m'ha agradat tant com "Expiació", però sí que igualment m'he vist transportada a escenes en l'interior d'una casa del centre de Londres i, més fort encara, he presenciat, enmig d'un quiròfan, una complexa operació de neurocirugia. Aquesta literatura lenta però captivadora, amb la que dilata el temps i els diàlegs a un ritme poc habitual en el trepidant segle XXI, et manté atent a cada plana. M'he imaginat un protagonista al més pur estil britànic, i m'ha agradat trobar, sense cursileries que grinyolessin, una parella que està junta amb convicció i amb sentiment, sense tedi. Per variar. Hi ha una frase que em va quedar clavada: "quina sort que la dona que estimo sigui la meva dona". I la seva dona és una pèlroja de pell blanca, molt propi. Aquests dies em sento més propera a les pèlroges.
Expiació me la vaig llegir quan va sortir, ara ja deu fer tres anys, i em va seduir l'escena de la biblioteca, quan els joves s'apropen subtilment i es desferma en uns minuts tota la passió continguda arrambats contra els llibres i protegits per la penombra. I en aquell moment entra la petita i els veu, i la trama es precipita. Quan vaig veure la pel·lícula un dia sola de nit a casa, esperava rememorar aquella escena, però el cine, tot i ben fet, no té altra sortida que posar imatges condensades i curtes, i en aquest escurçar es perden molts matisos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada