Apocalypto, i el sentiment de clan

Aquests dies es nota que veiem més pel·lícules, i es nota que no anem al cinema , perquè són pelis de fa anys. Vàrem veure Apocalypto. Molt ben feta, una qualitat fantàstica, tots dins l'espessor de la selva. Em fa pensar que el Mel Gibson té un problema greu, relacionat amb la passió per la violència. Un cristià amb 10 fills, ensenya aquesta peli en una sobretaula?. El ritme és boníssim, tens el cor en un puny des del minut deu fins al final. El desplegament de tota la mulittud de personatges a l'arribar a la ciutat de les piràmides, és una magna obra. És cert que les tribus que van trobar-se els espanyols eren molt violentes, i practicaven el sacrifici humà. Ara bé, no sé si tant. Em pregunto fins a quin punt estaven documentats quan van enregistrar aquesta cinta. Jo personalment, no tenia la idea d'una civilització ni tan urbanitzada, ni tan espiritualment corrupte.Em costa pensar que es saltaven tan a la brava l'equilibri amb l'ecosistema. Recordo alguns passatge del llibre del Bartolomé de las Casas que em vaig llegir a la carrera que descrivien escenes amb molta vexació. En general, tots els enfrontaments humans són una topada de violència. Encara ara. A tots els continents. Però aquella megalòpolis densa, amb suburbis, castes superiors, i orgies espirituals en massa, .... Em quedo, però, amb el sentiment de pertinença del protagonista, a la terra, al clan, al seu bosc, com diu ell. I en darrer lloc, l'anècdota de què parir sota l'aigua, que ara és una opció ecològico alternativa, ja es va inventar fa molts segles!