Escultor: Enric Casanovas i la rotunditat del noucentisme

CASANOVAS ROIG, Enric
(1882-1948)

Les escultures que tenim al Museu de Casanovas, que en són vuit, exemplifiquen a primer cop d’ull l’essència del noucentisme, la rotunditat de les formes, la quintaessència de benplantades i benplantats. Aquest moviment tan arrelat en l’embranzida burgesa de la Barcelona de principis de segle, la de la Lliga, la de Prat de la Riba, la de l’Institu d’Estudis Catalans, volia instaurar una nova civilització, esdevenir la gran metròpoli mediterrània, la urbs moderna, el far, un far que encara tots estem cercant entremig de turistes. Tot i que acaba de ser nomenada capital del la Unió Mediterrània i el Sr. Hereu està molt content i brinda amb copes de cava, la capital està lluny de ser un model, com preteniem i pretendríem. 

En tot cas, la Barcelona de la Mancomunitat deixa com a herència plàstica unes formes, estèricament massa ampuloses per al meu gust, de tan mesuradament racionals. Però alhora, penso que encaixen perfectament amb una manera de ser, i tots a una, tenen un estil molt particular, no original, però sí definitori, i la prova és que s’identifiquen a primer cop d’ull. Resulta curiós observar com, a casa nostra, amb artistes de la mateixa generació, en molt pocs anys, el pèndol del gust torna, un cop més en la història de l’art, a mirar cap a la serenitat clàssica. Inspirant-se doncs en l’ideari clàssic, amb proporcions perfectes, servituds clares cap a la societat i la classe política, amb equilibri, sense estridències, passant-ho tot pel sedàs d’aquest suposat mediterranisme tan nostrat, es fabrica un nou isme, que ajuda a pujar al país, o que va de la mà dels que volen pujar el país, des del seient polític o des del seient del ciutadà. 

En la pintura la reacció és molt clara, molt visual, d’entrada es donava llum, una llum que els pintors vinguts de París havien apagat durant el modernisme, important l’atmosfera freda de l’Ille de France desplegada amb grisos virtusos. Però en escultura, que sempre va un pas enrere alhora d’adherir-se a les novetats, apareixen aquestes formes compactes, aquesta quietud, cuixes voluptuoses, colls gruixuts de bustos masculins i femenins, calma, repòs, sense vibració, baix continuu.

Casanovas va ser deixeble d’un escultor que va reeixir en ple esclat del modernisme precisament, en Josep Llimona, tot i que aquest sempre s’instaurà en l’ala conservadora del Cercle Artístic de Sant Lluc. Casanovas també va circular pels Quatre Gats, cau del modernisme més bohemi. Amb Manuel Ainaud i Claudi Grau, formaven el grup Els Negres. Molt aviat va fer el viatge de rigor a París (1900) i quedà, com tots, meravellat de l’obra del gran Rodin.
(Anoto que un dia haig de parlar de la Camille Claudel). Va ser membre fundador del grup Les Arts i els Artistes i de l’Ass. d’Escultors de Catalunya.

I la darrera dada, al 1936 és nomenat director del Museu de Tossa. Tossa, un altre emplaçament curiós en el mapa del nostre art. En parlarem un altre dia, potser quan li toqui a Mompou.