(SEGUEIXO RECOPILANT ARTICLES ANTICS PER TENIR-LOS ENDREÇATSdimarts, 13 de maig de 2003
Baldomer Galofre i Vilanova
Directora del Museu Víctor Balaguer de Vilanova
opinió
La relació de Baldomer Galofre amb Víctor Balaguer i la significació de les seves pintures en el discurs museogràfic sobre paisatgisme català, claus de l'exposició a Vilanova
En el mateix moment en què el desembre passat a Vilanova inauguràvem l'exposició dedicada a Martí Torrents, a Reus el Museu d'Art presentava la mostra d'un pintor reusenc: Baldomer Galofre. Un projecte de notable dimensió, que aglutinava prop d'una vuitantena de peces procedents de nombroses col·leccions particulars. El resultat de la localització i estudi d'una obra tan dispersa ha estat un magnífic catàleg, que al meu entendre, envia un missatge molt clar: Galofre no és un seguidor més de Fortuny -que és l'etiqueta què injustament se l'ha definit-, sinó que la seva personalitat i la seva obra, fins ara menystinguda i mal revisada, mostren una genialitat que va molt més enllà. Un cop clausurada a Reus, un format reduït ha itinerat a Vilafranca i a la nostra ciutat. El motiu pel qual s'ha programat al Museu Víctor Balaguer s'explica a partir de dos punts: la relació especial de Baldomer Galofre amb Víctor Balaguer i la significació especial que tenen les peces de Galofre en el discurs museogràfic actual sobre paisatgisme català. Galofre començà a formar-se en el taller de Ramon Martí Alsina a Barcelona. En el moment en què intentà anar a Roma, per poder repetir l'experiència dels artistes compatriotes Fortuny i Tapiró, la figura de Balaguer va esdevenir clau. Galofre procedia d'una família modesta i van mirar de cercar la complicitat d'algun personatge influent per ajudar-lo amb les seves recomanacions. S'adreçaren al general Prim, reusenc també, però després de la seva accidentada mort l'any 1870, per diferents circumstàncies, Balaguer acabà actuant com a valedor d'aquesta jove promesa i d'aquí va néixer un amistat que es va mantenir amb els anys. Cal pensar que en aquells moments Roma era encara la gran acadèmia. Els aspirants a artistes de tot Europa anhelaven anar-hi pensionats. A la dècada dels setanta el moment més esplendorós de la ciutat eterna ja estava passant. París despuntava com a enclau de modernitat. No obstant, l'estad a de Galofre a Itàlia fou decisiva en la seva carrera. El catapultà definitivament a la fama i gaudí molt aviat, com Fortuny, de reconegut prestigi en el mercat internacional. A la col·lecció del Museu Víctor Balaguer s'hi troben diverses peces de l'etapa italiana de Galofre. Una de les més importants, el Paestum, exposat habitualment a la Pinacoteca, ofereix la imatge d'un paisatge pedregós a la zona de Nàpols. La peça entrà al Museu pocs anys després de la inauguració donada pel mateix artista, i hom suposa que fou un regal que Galofre li entregà personalment a Balaguer. Malgrat que en la historiografia hi ha una definició reiterada de Galofre com a seguidor de Fortuny, cal explicar que no es coneixien pas de Reus, la ciutat natal, sinó que el conegué el 1872 a Toledo, en el període que residia a Madrid i feia excursions esporàdiques pels voltants. Inevitablement el seu estil es veurà afectat per la topada amb aquest geni, i es veu l'influx en composició, en el tractament de la figura, que va agafant més protagonisme en els paisatges, en la proliferació del preciosisme en els detalls... Però no hi ha una etapa on treballen plegats. Galofre va arribar a Itàlia el 1874, i al cap de pocs mesos de ser allà, Fortuny va morir. I un cop desapareix Fortuny és quan Galofre emergeix. Aviat despunta, troba un mercat i, malgrat la seva joventut, no acota el cap davant dels encàrrecs capriciosos. Per exemple, no toca el tema dels orientalismes, tan típic aleshores per la fascinació que els europeus sentien per països exòtics. Tampoc recrea temes històrics, que servien per realçar gestes nacionals del passat. Galofre se centra en el paisatge, el treball, evoluciona en perspectiva, en el traç, experimenta amb la llum i els colors, amb l'oli, amb l'aquarel·la. Els blancs enlluernadors dels seus núvols estampen celatges potents, amb una intensitat de llum captivadora. També es dedicà a escenes costumistes. Un cop torna d'Itàlia, tot i que hi manté vincles, i que hi farà noves visites, estarà instal·lat a Barcelona i després a Castell d'Aro. D'aquesta darrera fase és la marina esplèndida que clou l'exposició i que s'ha utilitzat en el catàleg com a portada. Galofre mor el 1902, un any després que Víctor Balaguer. Si us plau passegeu-vos per dav ant de la seva obra, observareu com sí té un punt de fortunyià, però també una personalitat artística molt particular.
En el mateix moment en què el desembre passat a Vilanova inauguràvem l'exposició dedicada a Martí Torrents, a Reus el Museu d'Art presentava la mostra d'un pintor reusenc: Baldomer Galofre. Un projecte de notable dimensió, que aglutinava prop d'una vuitantena de peces procedents de nombroses col·leccions particulars. El resultat de la localització i estudi d'una obra tan dispersa ha estat un magnífic catàleg, que al meu entendre, envia un missatge molt clar: Galofre no és un seguidor més de Fortuny -que és l'etiqueta què injustament se l'ha definit-, sinó que la seva personalitat i la seva obra, fins ara menystinguda i mal revisada, mostren una genialitat que va molt més enllà. Un cop clausurada a Reus, un format reduït ha itinerat a Vilafranca i a la nostra ciutat. El motiu pel qual s'ha programat al Museu Víctor Balaguer s'explica a partir de dos punts: la relació especial de Baldomer Galofre amb Víctor Balaguer i la significació especial que tenen les peces de Galofre en el discurs museogràfic actual sobre paisatgisme català. Galofre començà a formar-se en el taller de Ramon Martí Alsina a Barcelona. En el moment en què intentà anar a Roma, per poder repetir l'experiència dels artistes compatriotes Fortuny i Tapiró, la figura de Balaguer va esdevenir clau. Galofre procedia d'una família modesta i van mirar de cercar la complicitat d'algun personatge influent per ajudar-lo amb les seves recomanacions. S'adreçaren al general Prim, reusenc també, però després de la seva accidentada mort l'any 1870, per diferents circumstàncies, Balaguer acabà actuant com a valedor d'aquesta jove promesa i d'aquí va néixer un amistat que es va mantenir amb els anys. Cal pensar que en aquells moments Roma era encara la gran acadèmia. Els aspirants a artistes de tot Europa anhelaven anar-hi pensionats. A la dècada dels setanta el moment més esplendorós de la ciutat eterna ja estava passant. París despuntava com a enclau de modernitat. No obstant, l'estad a de Galofre a Itàlia fou decisiva en la seva carrera. El catapultà definitivament a la fama i gaudí molt aviat, com Fortuny, de reconegut prestigi en el mercat internacional. A la col·lecció del Museu Víctor Balaguer s'hi troben diverses peces de l'etapa italiana de Galofre. Una de les més importants, el Paestum, exposat habitualment a la Pinacoteca, ofereix la imatge d'un paisatge pedregós a la zona de Nàpols. La peça entrà al Museu pocs anys després de la inauguració donada pel mateix artista, i hom suposa que fou un regal que Galofre li entregà personalment a Balaguer. Malgrat que en la historiografia hi ha una definició reiterada de Galofre com a seguidor de Fortuny, cal explicar que no es coneixien pas de Reus, la ciutat natal, sinó que el conegué el 1872 a Toledo, en el període que residia a Madrid i feia excursions esporàdiques pels voltants. Inevitablement el seu estil es veurà afectat per la topada amb aquest geni, i es veu l'influx en composició, en el tractament de la figura, que va agafant més protagonisme en els paisatges, en la proliferació del preciosisme en els detalls... Però no hi ha una etapa on treballen plegats. Galofre va arribar a Itàlia el 1874, i al cap de pocs mesos de ser allà, Fortuny va morir. I un cop desapareix Fortuny és quan Galofre emergeix. Aviat despunta, troba un mercat i, malgrat la seva joventut, no acota el cap davant dels encàrrecs capriciosos. Per exemple, no toca el tema dels orientalismes, tan típic aleshores per la fascinació que els europeus sentien per països exòtics. Tampoc recrea temes històrics, que servien per realçar gestes nacionals del passat. Galofre se centra en el paisatge, el treball, evoluciona en perspectiva, en el traç, experimenta amb la llum i els colors, amb l'oli, amb l'aquarel·la. Els blancs enlluernadors dels seus núvols estampen celatges potents, amb una intensitat de llum captivadora. També es dedicà a escenes costumistes. Un cop torna d'Itàlia, tot i que hi manté vincles, i que hi farà noves visites, estarà instal·lat a Barcelona i després a Castell d'Aro. D'aquesta darrera fase és la marina esplèndida que clou l'exposició i que s'ha utilitzat en el catàleg com a portada. Galofre mor el 1902, un any després que Víctor Balaguer. Si us plau passegeu-vos per dav ant de la seva obra, observareu com sí té un punt de fortunyià, però també una personalitat artística molt particular.
MIREIA ROSICH
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada