En un parell d'anys he anat llegint un grapat d'històries sobre la guerra, i no puc evitar emocionar-me en algun punt de la lectura. Apart de la del Corazón Helado de l'Almudena que ja vaig comentar en una altra entrada, em queda també un bon record de "Cartas desde la ausencia", el més recent, que me l'ha regalat una amiga per laniversari aquest estiu però me l'he llegit a la tardor. Els nens de Rússia, quina altra història paral·lela. El tramat de les cartes era excell·lent. Els mails no tenen el to de la carta manuscrita. EN cada paràgraf se't clavava una notícia nova. De l'eufòria dels primers moments a l'ostracisme del final, veïns traidors, nens a Rússia, anys i anys de fills criats més ennlà de boscos desconeguts. Em sembla tot plegat tan esfereidor. Quantes vides matxacades, quanta grisor en el nostre país. Los Girasoles Ciegos me la vaig llegir fa més d'un any i ara no he anat a veure la pel·lícula, tot i que no me la penso perdre. La prosa d'aquest home sí que era molt delicada. Recordo que apart de l'angoixa d'algunes escenes com les del marit amagant-se a l'armari i el rosari al clau, m'acompanyava molt aquella mena de precisió lingüística, sense que res falti, amb la paraula justa, ni una reiteració innecessària.
La Voz dormida me la vaig llegir en el viatge a Irlanda, aquell dia que el Raül es trobava malament , d'una tirada, i vaig estar amb les dones presoneres tot el sant dia, pentinant-me, emprenyant-me, enyorant-me, i vaig plorar al final, per la injustícia còsmica.
La Higuera és una recomanació. L'haig de comprar.
I el que és més trist, quanta impunitat finalment. Encara no s'ha passat comptes, els nets dels que manaven fa dos dies tornaven a manar, i hi tornaran altre cop quan el pèndol dels socialistes perdi inèrcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada