Al punt d'avui surt un article referint-se a una inauguraió propera d¡una exposició de Carlos Pazos que es farà properament en una galeria de Girona. M'ha fet pensar en quan va venir al Museu Balaguer per fer aquell projecte d'itervenció i vam conviure uns dies amb ell jo i l'Anna Crosas. Recordo que era una persontge peculiar i alhora captivador que ens titllava carinyosament de "funcionarias" i, és clar, les funcionarias en qüestió no enteníem res del seu art, segons ell. Davant d'uns beures ens convidava amb efusivitat al seu refugi de Cotlliure, escapada,q ue finalment, no vam acabar de fer mail. El muntatge que va fer el Museu va ser interessant, mordent m'atreviria a dir, no va tenir molt de ressó ni crec que s'entengués massa per al públic habitual, però em va deixar bon gust de boca haver-lo conegut, haver tractat el Martí Peran i la Pilar Bonet arran de tot això. Després em vaig alegrar que li fessin una exposició al MACBA, la vaig anar a veure amb una cosina meva i algunes peces em van realmet sorprende, em van fer riure, em va semblar d'una fina irreverència i a més, em van quedar gravades. En el seu cas, però, està clar que, més que agafades aïlladament, els conjunts, en global, són molt més impactants. La redactora del punt, una tal Eva Vázquez, que no conec (tot i que el Raül me'n dona bones referències) fa servir una frase que m'ha agradat molt:
"Té anima de drapaire, almenys en el sentit que li donava Baudelaire, una mena de prospector dels detritus de la societat per revelar-ne els tresors o fer-se simplement ressò de la seva secreta abundància"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada