Article: Mir abans de Vilanova

126
1 d’agost del 2003
DIARI DE VILANOVA Cultura

Mir abans de Vilanova

Enguany el Museu Balaguer ha tingut l’oportunitat d’acollir
una exposició sobre dibuixos de
Joaquim Mir, gràcies a un conveni
signat amb la Fundació
Caixa Tarragona. Amb aquest
muntatge, que es podrà veure
fins al 14 de setembre, hom es
pot imaginar Mir amb un bloc i
un carbonet captant l’instant
fugaç, en qualsevol lloc, en
qualsevol moment, com solia
fer. El que s’ensenya, però, a
les sales del museu aquests dies,
no és el Mir de les grans teles
de colors que tots tenim a la
ment. És una mostra íntima i
confident que pot tenir un extraordinari
valor si en sabem
treure profit. El passat 10 de juliol,
en una de les activitats programades
al voltant de l’exposició,
es van passar unes filmacions
bastant inèdites, on sortien
imatges de l’homenatge que
se li va fer a Vilanova l’any
1926. El nombrós públic assegut
a la biblioteca antiga, anava
identificant amb veu alta els
personatges a mesura que apareixien
a la pantalla, Ricart, Cabanyes,
l’alcalde, el mateix Mir,
i per un moment hi va haver
l’exclamació espontània: Ai, la
senyora Maria! I aquest detall
em va semblar tremendament
significatiu. És a dir, la gent que
agafa i s’aproxima a Mir llegint
tot el que s’ha escrit sobre ell,
sap que l’any 1921 es va casar
amb Maria Estalella, i que això
va fer canviar la seva residència
a Vilanova. Llegint més, fins
i tot es pot saber que es van casar
a l’església de l’hospital (que
per nosaltres són Els Josepets)
i que la dona estava emparentada
amb la família de la mare de
Mir. Però el que la gent pot saber
de Mir llegint, no és el mateix
que el record directe i càlid
de la Senyora Maria que jo vaig
veure a la sala aquell dia. I això
no ho podem perdre.
Hauríem de tenir l’habilitat,
entre tots, de fer servir l’exposició
com una excusa perquè es
torni a parlar de Mir aquí i ara,
per diversos motius que em
semblen fonamentals. Primer
motiu: el coneixement popular.
Encara es poden descobrir moltes
coses de la vida quotidiana
d’aquest personatge a Vilanova,
encara s’han d’aclarir, i de forma
definitiva, alguns episodis
del final dels seus dies, i afortunadament,
encara és viva gent
que en pot parlar. Segurament,
en les cases i els records de
molts vilanovins hi trobaríem un
món. Segon motiu: l’efecte que
causà la seva arribada. Mir actuà
com un revulsiu en l’ambient
cultural vilanoví. Podem
parlar d’un abans i d’un després,
moment i ens ha dotat d’unes
col·leccions fabuloses.
Mir abans de Vilanova: un
artista de vocació
Incorporat a la tendència
impressionista sense, com
aquell qui diu, saber en què consistia
aquesta ‘escola’. Si no hagués
existit l’impressionisme, ell
hauria pintat de la mateixa manera–
diu Ricart en les seves
memòries (pàg. 221).
Tot i que es continua llegint
que Mir era impressionista, el
cert és que no es poden simplificar
les seves fites en el paisatge
amb l’etiqueta única d’un
determinat estil. Mir era Mir, un
ull, un geni del color. Fou dels
pocs de la seva generació que
no va anar a París a fer una estada,
per tant, no conegué fins
tard les teles dels impressionistes
i no va conviure amb la gènesi
d’aquest moviment.
Mir era un artista de vocació,
que produí moltíssima obra,
i que passava el seu temps completament
dedicat a la pintura.
Mai es tancava en un taller, si
no que vivia en plena comunió
amb el paisatge. Treballava a
base de campanyes, anava a determinada
zona, especialment
quan feia bon temps, clavava el
cavallet on li convenia i triava
el tema amb absoluta llibertat.
No pintava per ningú més que
per a ell, i no es preocupà pels
podem parlar d’una època daurada
de la cultura i l’art en la
ciutat que no s’ha tornat a repetir
–i no per manca de talent creatiu.
Es poden seguir les seves
petjades estudiant la relació amb
els altres artistes del moment:
Ricart, Ràfols, Cabanyes, Torrents,
i com no, els seguidors
que va deixar. Tercer motiu:
manca, l’estudi i anàlisi detingut
de la seva obra en les dues
darreres dècades de vida, i del
canvi que suposa respecte a etapes
anteriors. Segons la visió
actual, la fase de vilanovina és
més conservadora, i menys agosarada
que les anteriors. Segons
la crítica coetània a Mir, la fase
vilanovina és la millor, és el
moment de premis i reconeixement.
L’empresa de recollir tot
aquest material i transformar-lo
en un volum que porti un format
de llibre o de catàleg no és
fàcil. Ara bé, ens hauria d’estimular
dur-ho a terme per una
senzilla raó: el fet que Mir residís
tant de temps aquí i en l’etapa
de maduresa i prestigi, el fet
que activés la vida cultural, les
tertúlies, que portés gent, que
exportés el nom de la ciutat, és
un fet que ens atorga un lloc de
privilegi. Aquest caliu i la nòmina
d’artistes que van estar al
seu voltant fent-lo bullir, ens ha
col·locat en un punt alt en la història
de l’art català d’aquell
estils, no s’adscrivia a teories ni
les formulava. No va deixar mai
d’exposar regularment tot el que
creava, i va presentar-se tenaçment
a concursos i convocatòries.
El seu especial temperament
el conduí a fer un camí molt solitari,
completament allunyat
dels cercles socials a temporades.
En aquest aïllament superà
molts plantejaments artístics de
primeríssima línia gairebé sense
adonar-se’n, i el que és més
important, sense tenir la voluntat
de fer-ho.
La trajectòria artística des
dels inicis als anys vint
El seu període de formació–
tot i passar per la Llotja– no fou
molt extens. Començà a despuntar
amb l’anomenada Colla del
Safrà, juntament amb el seu
amic Isidre Nonell, amb Canals,
Pitchot, Gual i Juli Vallmitjana.
La jove generació modernista
que es movia pels Quatre Gats
a redós del tàndem Casas-Rusiñol,
rebia aquest nom de safrà
per l’especial ús que feien
de la gamma dels grocs, ja que
acostumaven a pintar a l’aire
lliure, a ple sol triaven temes
d’un realisme social molt cru,
retratant sovint la misèria dels
suburbis. D’aquesta època és la
famosa Catedral dels pobres. Es
coneix que li demanà permís a
Gaudí per col·locar el cavallet
en el recinte on estaven fent les
obres de la Sagrada Família. El
títol, curiosament, fou una expressió
espontània de Torres i
Bages quan un dia es passejava
davant la peça.
En aquells primers moments
va estar molt en contacte amb
el devenir artístic de Barcelona,
i col·laborava sovint amb dibuixos
seus en publicacions: a la
del mateix local Quatre Gats, a
l’Esquel·la de la Torratxa –de la
qual se’n pot veure una mostra
en la vitrina de l’exposició– o a
Hispania.
Com molts altres artistes catalans
del moment –el seu amic
Nonell, el mateix Rusiñol– Mir
procedia d’una família de menestrals.
Hagué de treballar en
el negoci familiar i no pogué
dedicar-se plenament a la pintura
fins que arribà a un pacte
econòmic amb el seu oncle,
Avel·lí Trinxet, fet que li permeté
embarcar lliure cap a
Mallorca amb la família de Santiago
Rusiñol. La intensa llum
del mediterrani, les cales abruptes,
el mar seductor de l’illa, indueixen
Mir a abandonar les
formes i a multiplicar la paleta
cromàtica amb resultats exultants.
És sabut que Rusiñol i Mir
conegueren allà al pintor belga
William Degouwe de Nuncques,
que exercí un cert influx
sobre ells amb traces simbolistes.
Gradualment Mir es distancià
de tot i tothom per pintar. El
medi natural l’addueix i entra en
un procés malaltís de creació en
solitari que es clourà al cap de
tres anys arrel d’un accident mai
del tot aclarit. L’episodi
d’aquesta caiguda que pateix al
Torrent de Pareis, deguda a un
suposat trastorn psíquic, se salda
amb un ingrés a l’hospital
Pere Mates de Reus.
Reclòs en aquest institut
psiquiàtric encetà un període de
veritable aïllament. Només amb
–sensibilitat, intuïció i hores a
l’aire lliure, Mir arribà molt
lluny amb el seu llenguatge
plàstic, tan lluny com qualsevol
dels pintors europeus més
avantguardistes del moment.
Després de recuperar-se i sortir
de l’hospital, roman encara uns
anys a la contrada, als pobles
veïns de l’Aleixar, Maspujols,
l’Alforja. I sens dubte, com tota
la bibliografia sobre ell reconeix
unànimement, l’etapa del Camp
de Tarragona és estilísticament
més arriscada que cap altra, la
més innovadora i agosarada.
Sense tenir profund coneixement
ni contacte directe amb
cap dels moviments finiseculars
europeus, va anar festejant de
forma inconscient amb tots ells.
Amb la seva iuxtatposició de
colors i la seva dissolució de les
formes construí una estructuració
cromàtica amb la qual superava
l’impressionisme i el
postimpressionisme. Tota
aquesta fase que als ulls d’avui
Mir era un artista de vocació,
passava el temps pintant