Article: La col·lecció d'Art Contemporani del Museu Balaguer

La col·lecció d'art contemporani del Museu Víctor Balaguer

El 28 de març de 1969 s'inaugurava un Museu a Vilanova: el Museu d'Art Contemporani al castell de la Geltrú. Les obres exposades havien entrat a formar part de les col·leccions vilanovines, no per adquisició, si no per donació. L'anomenada col·lecció d'art contemporani arribava a la ciutat de Vilanova després d'una curiosa història que es podria resumir en una frase: l'intent de crear un Museu d'Art Contemporani a Barcelona a principis de la dècada dels seixanta (de 1960). L'intent va fracassar però va haver-hi una operació que va impedir el desmantellament d'aquesta col·lecció fent que les peces arribessin a la Geltrú. Darrera d'aquesta operació hi havia, d'una banda, els crítics d'art Cesáreo Rodríguez-Aguilera i Alexandre Cirici Pellicer, i de l'altre, l'alcalde vilanoví Antoni Ferrer Pi.

Amb aquest breu article pretenem revisar els fets anteriors a l'arribada de la col·lecció i el què suposa, passats els anys, tenir la sort d'haver acollit aquest formidable conjunt d'obra. El que tenim a Vilanova a conseqüència d'aquest episodi, és una representació magnífica d'un període de l'art català que no està exposat en cap Museu del país. La producció artística de la franja que va entre finals dels cinquanta i principis dels seixanta es correspon just al buit que fa de frontissa entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

El MACBA, un any després de la seva obertura (al 1996), organitzà una exposició commemorativa que portava aquest títol: "Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona.1960 -1963". A l’acte inaugural, Cesáreo Rodriguez-Aguilera va pronunciar un discurs en el qual va comentar el paper cabdal de la Biblioteca Museu Balaguer en la conservació d'aquest conjunt d'obres. L'exposició volia desvetllar els orígens del propi MACBA i alhora "reivindicar la iniciativa més seriosa i més compromesa que hi ha hagut en el combat per l'art contemporani a la Catalunya contemporània"(1). A principis dels seixanta, una colla de gent interessada en l'art d'avantguarda que s'estava fent a Barcelona va intentar fer un Museu d'Art Contemporani per donar cabuda a l'obra de tota una sèrie d'artistes emergents que anaven guanyant prestigi més a l'estranger que a casa nostra. Aquest agosarat projecte no va fructificar i la capital catalana no ha acabat de tenir un Museu amb l'etiqueta d'art contemporani fins després de més de trenta anys. El MACBA es va inaugurar al 1995.

Avui són moltes les ciutats que compten amb un Museu d'Art Contemporani. Parlant únicament d'Espanya, no només ens trobem el MACBA i del Reina Sofía de Madrid (MNCARS), sinó que podem repassar la península de dalt a baix per veure'n la proliferació: l'IVAM de València (més veterà i pioner), el Guggenheim de Bilbao, l'Artium de Vitoria, el Centro Gallego de Arte Contemporáneo, el Patio Herreriano de Valladolid, el Museo Picasso de Màlaga, Es Baluart a les Balears,...

Quan es va intentar fer aquest primer museu d'art contemporani barceloní el paisatge cultural i museístic era molt diferent. En l'ombrívol panorama de la immediata postguerra es feia una simple divisió dels museus d'art en dos grans blocs: art antic i art modern. Els museus d'art modern, entesos a l'estil italià - de les gallerie d'arte moderna- comprenien obra des de finals del segle XIX fins al novecento, a Catalunya, fins al noucentisme. L'actualitat artística no tenia espai en aquestes institucions. Als anys cinquanta hi va haver les primeres temptatives de fer avançar aquesta museologia. Un tímid intent plantejat per Joan Ainaud de Lasarte i el grup "Club Cobalto 49" de fer un museu estrictament d'art contemporani al Palau de la Virreina no va arribar a consolidar-se. A Madrid es va voler dividir el Museo de Arte Moderno en dos blocs, segle XIX i segle XX, però la iniciativa tampoc reeixí.

El següent intent ja és el fet que ens ocupa. Utilitzant paraules textuals de Cirici "la intenció que ens havia portat a fundar aquell Museu, el 1959, (fou la) de combatre l'absència de l'art actual als museus de Catalunya, paradoxa cridanera per a un país que té un impacte important en el nivell artístic mundial del nostre temps " (2)

Aquesta era, certament, la terrible paradoxa en la que es trobava el país. Existia una munió d'artistes reconeguts que formaven part de la nòmina internacional (Saura, Tàpies, Chillida, Millares, Sempere,....), proliferaven moviments i col·lectius artístics (LADAC a Canàries, el Grupo R de arquitectura, grup Tahull, Grup Sílex, Equipo 57, Agrupació d'Artistes Actuals, a Catalunya, El Paso a Madrid, Parpalló a València, ...) i en canvi, les institucions encarcarades i fosques, no donaven pas a l'actualitat.

L'any 1956 es creà l'Agrupació d'Artistes Actuals que es fixà com un dels seus principals propòsits la creació d'un Museu d'art Contemporani a Barcelona, moguts precisament per aquesta voluntat de donar veu a l'avantguarda. Semblava que la idea tenia bona acollida, fins i tot per part de l'alcalde barceloní Josep Maria de Porcioles. Per cercar complicitats, van afanyar-se a crear un societat anònima (1959) refiant que el suport oficial arribaria a continuació. El capital social es va dividir en accions (de mil pessetes cadascuna). Entre els primers accionistes hi figuraven Cirici Pellicer i Cesáreo Rodríguez Aguilera, Gustau Gili Esteve, Joan Ramon Masoliver, Xavier Busquets Sindreu o Carme Pallejà i Ricart.

Entre Cirici, Rodríguez-Aguilera i Pallejà van elaborar una llista dels artistes d'avantguarda que consideraven imprescindibles i procediren a demanar-los l'obra. Els artistes respongueren a la crida regalant-la directament o cedint-la en concepte de dipòsit. Participaren artistes catalans com Guinovart, Tharrats, Ràfols Casamada, Cuixart, Hernández Pijoan, Argimon,... també espanyols: Saura, Canogar, Zabaleta,... i alguns estrangers llavors residents a Espanya: Bechtold, Tábara, Nadia Werba,...

Entre el 1960 i el 1963 aquesta selecció d'obra va estar exposada al públic a la cúpula del Coliseum (l'actual cinema Coliseum de la Gran Via de Barcelona). El local llavors estava arrendat pel FAD (Foment de les Arts Decoratives) que els cedia l'espai com a mesura provisional en espera de tenir una seu definitiva que l'Ajuntament havia d'oferir. Malgrat comptar només amb el capital de la societat, durant aquests primers anys el museu organitzà tot un seguit d'activitats de perfil cultural i acadèmic, destacant una tongada anual d'exposicions de diferents artistes i temes (23 exposicions en tres anys). La darrera mostra que va organitzar aquesta associació portava el títol "El Arte y la Paz". El seu missatge explícitament pacifista va transgredir els límits de la tolerància del règim i va ser el detonant que va provocar la clausura del Museu. "Lo cierto es que la institución no fue nunca objeto de persecución política, pero tampoco llegó a beneficiarse de subvenciones oficiales que hubieran asegurado su subsistencia, así que cuando la indiferencia social y la penúria económica acabaron desalentando a sus promotores,(...) el Museo cerró sus puertas en 1963, después de sólo tres años de intensa vida." (3)

Els estaments oficials no van proporcionar cap local, ni l'Ajunatment ni la Diputació Provincial. "La seva aposta per l'art contemporani va topar amb les vacil·lacions d'unes autoritats no democràtiques i amb els recels d'una societat civil que, amb algunes més que notables excepcions, era encara molt refractària a les noves formes artístiques".(5) Davant d'aquestes desencoratjadores circumstàncies van haver de desallotjar la Cúpula del Coliseum. Els promotors de l'aventura, resistint-se a defallir, van tenir emmagatzemades moltes de les obres durant anys a l'espera de trobar una nova sortida. El Patronat de la Biblioteca Museu Balaguer s'oferí a acollir-les al Castell de la Geltrú. Ferrer Pi era aleshores alcalde Vilanova, president del Patronat de la Biblioteca Museu Balaguer i vice-president de la Diputació de Barcelona.

El conjunt que arribà a Vilanova superava el centenar de peces. Dins d'aquest extens llegat destacava un gran bloc d'obra Informalista. Segurament, encara avui dia, no hi ha enlloc més una mostra tan completa junta. L'Informalisme era el moviment artístic que va irrompre amb força en el nostre país al voltant de l'any seixanta, amb un cert endarreriment respecte a les tendències informals europees. Fou el moviment que reflectí unànimement la crisi moral que va patir el continent després de la segona guerra mundial. L'ambient d'hedonisme en el que es forjaren les primeres avantguardes s'havia perdut després del grans conflictes i els creadors trobaren empara en les teories existencialistes. Els artistes s'agafaren a l'element real i tangible: la matèria. I la treballaren fins la sacietat.

Cirici i Rodríguez Aguilera van engegar la seva personal recerca d'obra precisament a finals dels cinquanta. A Catalunya, amb el parèntesi que suposa la guerra civil, el precedent del grup Dau al Set, i amb la figura pionera d'Antoni Tàpies, l'Informalisme esclatava uns anys després que l'art informal francès o l'expressionisme abstracte nord-americà. La bibliografia sobre l'època posa data d'inici a aquest moviment informal català a partir de l'exposició "Arte Otro", celebrada a la Sala Gaspar l'any 1957. En la col·lecció que van aplegar per formar el Museu d'Art Contemporani trobem tots els grans noms d'aquesta Escola de Barcelona: els informalistes anomenats matèrics (Argimon, Guinovart, Jordi Mercadé, Muxart, Alfons Mier,….), els gestuals (Teodoro Asensio, Hernàndez Pijuan, Romà i Evarist Vallès,…) o els tatxistes (Tharrats, Informalisme espacialista: Joaquim Llucià, Agustí Español,…). I per tant, el que va arribar a Vilanova conté peces de tots aquests artistes creades en aquell moment per col.laborar en la creació d'un Museu Modern que Barcelona es mereixia i que no va tenir fins molt més tard.

Dins de l'arxiu adminitratiu de la institució balagueriana es conserva documentació original d'aquest episodi, especialment la correspondència entre els promotors del projecte que hem esmentat, els mateixos artistes i les autoritats polítiques del moment. El fet que arribessin les obres a Vilanova va evitar desmantellar tota la col·lecció i salvar, en certa mesura, un projecte que havia de tenir molta més volada. "Com a director que vaig ésser del Museu desaparegut, em cal la satisfacció de veure honorablement recollit allò millor de la seva col·lecció a les sales del castell de la Geltrú"(6). A la Geltrú van exhibir-se de forma permanent fins als anys noranta. Des del 1996 estan a la Biblioteca Museu Balaguer.

Amb aquest article només es pretén donar eines per posar de manifest que encara resta pendent un estudi acurat i objectiu d'aquesta història, no gaire coneguda, que explica la rellevància d'un dels grans llegats que té la ciutat. El que tenim entre mans és la prehistòria de l'art contemporani català, però alhora, una col·lecció única d'un Informalisme barceloní que fou extraordinàriament valent en la seva projecció internacional. Molts dels museus d'art contemporani amb grans "edificis espectacle" que han sortit com a bolets en les darreres dècades no han tingut, ni tenen, el potencial que per fortuna tenim els vilanovins. Segurament, en altres països de més maduresa democràtica, el projecte original hagués esdevingut un centre d'avantguarda.


NOTES:

(1)paraules de Miquel Molins, primer director del MACBA, en la introducció del facsímil de l'exposició commemorativa "Museo de Arte Contemporaneo de Barcelona. 1960-1963.
(2)"La col·lecció del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, al Castell de la Geltrú" . Alexandre Cirici. Butelltí de la Biblioteca Museus Balaguer. Número, Any 1981. Pàg 11.
(3)"Los nuevos museos de arte moderno y contemporáneo bajo el franquismo". Jesús Pedro Lorente Lorente. Artigrama. Revista del departamento de Historia del arte. 1998. n.13. pàg.302
(4)Jesús Pedro Lorente Lorente. Op. Cit. Pàg. 299
(5)paraules de Miquel Molins, primer director del MACBA, en la introducció del facsímil de l'exposició commemorativa "Museo de Arte Contemporaneo de Barcelona. 1960-1963
(6)Alexandre Cirici. OP. Cit. Pàg.11