Des que el Museu Balaguer començà a organitzar exposicions antològiques d’artistes locals —que van viure o treballar a Vilanova— no se n’havia fet mai cap de dedicada a un escultor.1 I no és estrany. Esdevenir escultor, o dit d’una altra manera, viure de l’escultura, és extremadament difícil. Fins i tot, un cop fet l’estudi biogràfic recollit aquí, encara no sabem del cert per què en Damià es va decantar per aquest camí. Certament, l’art de les tres dimensions és econòmicament més costós, tècnicament més complex, logísticament més aparatós, amb poc lloc en el mercat. No en va, durant segles, a l’art europeu l’escultura es produïa gairebé en exclusiva entorn del fet religiós, i la biografia d’en Damià ens confirma que en èpoques baixes, com després d’una guerra, els únics encàrrecs acaben essent per a l’Església.
En Damià Torrents és doncs el primer escultor vilanoví a qui dediquem una exposició. Si repassem les monografies ja editades des de la Institució, trobem sobretot una història de la pintura local, ja que quan s’han abordat artistes com Enric C. Ricart o J. F. Ràfols, que van reeixir en altres camps,2 sempre ens hem centrat en la part pictòrica de la seva trajectòria. Si mirem —només per sobre— la llista dels autors que encara estan pendents de rebre atenció en un futur, seguirem amb quadres: Gaspar Miró i Lleó, Iu Pascual, Alexandre de Cabanyes o Joan Llaverias,3 per citar-ne alguns. L’escultura és doncs, en certa manera, un fet excepcional. En aquestes pàgines apareixeran noms d’altres escultors vilanovins, com Pau Carbonell o el mateix cunyat d’en Damià, en Laureà Codina. Tret dels que es citen en aquest llibre, i que no m’entretindré a repetir, pocs noms més podríem trobar, i poc sabem d’ells. Per descomptat, aquesta és la tònica habitual, la proporció d’escultura és sempre menor. Quan es celebraven les Exposicions de Belles Arts al segle xix, la quantitat d’obres escultòriques exhibides acostumava a ser aproximadament el deu per cent de les representades en la secció de pintura. S’ha d’afegir que, sovint, els joves escultors que hi volien participar, davant la dificultat de traslladar l’obra d’un lloc a l’altre, enviaven peces poc significatives per tal d’estalviar-se diners i maldecaps. Fins i tot al mateix Rodin, referent indiscutible per a tota una generació i per al nostre Damià, no se li coneix una exposició exclusiva, només d’obra seva, fins al 1889, quan rondava els cinquanta anys.
Amb l’antològica dedicada a Damià se l’ha fet sortir de l’anonimat, i aquí vull felicitar les persones que han realitzat la recerca. Ells l’han tret a la llum i han posat nom i valor a la seva obra. Segurament l’única referència pública del Damià que tenen els vilanovins és el bust de bronze de l’arquitecte Font i Gumà que es troba al castell de la Geltrú, actual seu de l’Arxiu Històric.4 Ni el Museu Balaguer no tenia obra seva fins al 2002, any en què va començar a arribar tot el que hi havia a la masia de Viladellops, la masia on va residir durant els darrers anys de la seva vida en Martí Torrents —el germà petit de Damià— i la seva companya, Rosa Pelegrín. Quan la Rosa, per motius de salut, ja no va poder viure a “cal Caio” (com se la coneixia), es va fer efectiu el conveni signat entre l’Ajuntament i la família, i es va començar a traslladar tota l’obra que restava a la casa cap a les reserves del Museu perquè el llegat fos custodiat en dependències municipals. Un cop fet l’inventari i la catalogació (unes 400 obres del Martí i 10 del Damià) es va organitzar l’exposició de Martí Torrents.5 En aquella mostra es van incloure un parell d’escultures d’en Damià, i així es veié junta l’obra dels germans. Dos anys després, el 2005, quan s’estava efectuant la recerca sobre el treball de Rafael Sala, a mesura que s’estiraven els fils de la vida de Sala sorgien dades sobre en Damià (la relació d’amistat ja es detalla més endavant). Finalment, a l’entrada de l’exposició Rafael Sala, es va instal·lar un fantàstic bust amb la cara d’en Rafael executat per Damià, amb ditades molt rodinianes. El 2006 vaig tenir l’ocasió de visitar la casa del fill d’en Damià, en Jordi Torrents, a qui se li ha d’agrair la generositat i la paciència infinita, i el fet que hagi salvaguardat durant tants anys aquest recull d’obra, que vam descobrir que era prou important com per engrescar-nos a plantejar una exposició. La colla d’escultures de la casa del carrer del Palmerà, juntament amb l’article publicat per la jove Raquel Gómez sobre Damià a la revista Serra d’Or, constituïen la base per a iniciar el projecte. Un cop decidit, no va ser immediat ni senzill.
En el transcurs d’un any i mig han entrat al Museu obres del Damià procedents de diferents col·leccions. Un degoteig d’escultures de molt diversa tipologia que s’han hagut de restaurar i reparar per poder ser exhibides correctament.6 A mesura que arribaven ens adonàvem que hi havia una mica de tot i que era molt agosarat associar en Damià a un estil, i en això coincideixo plenament amb el que sustenta el Dr. Fontbona en la precisa introducció amb què ens ha obsequiat per encetar aquest catàleg. Damià Torrents no era realista o modernista o noucentista, en concret. Mentre s’hi va dedicar, que no va ser durant tota la vida, va festejar amb materials i estils més o menys en voga. Si no hagués hagut d’anar a treballar a la Pirelli per guanyar-se un jornal, o no hi hagués hagut una guerra en aquest país, potser hagués assolit un estil definitiu, i definitori, però no ho sabrem mai. Del que coneixem, hi ha peces d’aires rodinians, sens dubte, però també n’hi ha d’estructura noucentista al més pur estil Casanovas, hi ha algun farbalà més folklòric que s’apropa al Manolo (Hugué), obres amb ressons antics, on el cabell m’ha recordat imatges assíries, algun buda d’exotisme plenament actual, algun exemple d’imatgeria religiosa encara menys classificable. L’amalgama de temes, textures i tendències i la dificultat en la datació, feien que fins i tot el muntatge físic de l’exposició fos més complicat en comparació amb les antològiques habituals, on l’ordre cronològic dels quadres a la paret simplifica la producció.
Amb tot, un cop posat a la prestatgeria un nou volum de la col·lecció d’artistes vilanovins, el Museu es reafirma una vegada més en aquesta línia. Si no ho fem des del Museu Balaguer, no ho farà ningú, i per tant, ens pertoca salvar de l’oblit, estudiar, i donar a conèixer els nostres artistes. En Damià es mereixia ser recuperat i Vilanova es mereixia saber que existia. Trigarà a venir el següent escultor. Costarà sortir del camp de la pintura i el dibuix. En la nòmina dels locals tenim també gravadors com Fontanals i Rovirosa (del segle xviii) o notables arquitectes com l’esmentat Josep Font i Gumà que, en la cua dels artistes plàstics, els correspondria un salvament. Temps al temps.
Finalitzo amb un esment especial per a l’Ignasi Soler. Tots els que han estat implicats en l’exposició sabran per què.
Mireia Rosich i Salvó
Directora Museu
Biblioteca Museu Víctor Balaguer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada