3.04.2017

Faraones



Febrer. Carnaval. Entro en una botiga i les dependentes van disfressades de Cleòpatra, però, a l’estil Elisabeth Taylor, maquillades amb una ratlla molt negra i una ombra d’ulls molt blava. La marca Liz perviu (des de 1963!). Feia falta tota una estrella de Hollywood per posar-se en la pell d’aquesta gran dama d’Egipte lidiant amb un Marc Antoni encarnat pel seu Richard Burton. Mites sobre mites.
 
Poques faraones són recordades. Nefertiti? Hatshepsut? Cleòpatra ens sembla única, però n’hi va haver moltes, ja que el nom era molt habitual en la seva dinastia, la Ptolemaica. Ella va ser la Cleòpatra VII (i última). Quan més de dos segles abans Alexandre el Gran va conquerir Egipte, va fundar una capital nova amb el seu nom, Alexandria, a la zona delta, de cara al Mediterrani. Un dels seus generals, Ptolomeu, seria el primer de la saga grega que governaria el país del Nil des d’aquesta ciutat marmòria i cosmopolita.  Des del mar es divisava de lluny gràcies a una alta torre construïda sobre l’illeta de Faros, el Far d’Alexandria, una de les set meravelles del món. D’aquí vindrà el nom de far en les llengües romàniques.  I per descomptat, tenia la cèlebre biblioteca que acumulava documentació de mig món (recordem la pel·lícula “Hipàtia”). Cleòpatra es va criar en un ambient de riquesa cultural. Havia rebut educació hel·lenística, era poliglota, i la primera de la seva estirp que dominava egipci, la llengua del poble.

Shakespeare va immortalitzar la imatge de gran seductora que desperta passions insaciables i per això sotmet a homes de la talla de Juli Cèsar o Marc Antoni. En el món de l’art ha estat especialment tractada la seva mort envoltada de misteri. La llegenda diu que per evitar desfilar per Roma esclavitzada -com a trofeu de la victòria d’Octavi-  es va suïcidar amb el verí d’una serp. La imatge d’un nuu femení subjectant una serp a l’alçada del pit la trobareu a moltes obres del XVI i XVII. Però al XIX, el gust pel drama, les passions, l’exotisme i la mort genera escenes més pomposes, i l’astuta Cleòpatra, que va enganyar el seu enemic fins al darrer moment fent-se portar un cistell ple de figues amb la serp (un àspid) camuflada, és una perfecta femme fatale. El moment congelat en el quadre de Rixens desplega el que descriu Plutarc. La dama es mor havent desafiat l’adversari. La cistella és a terra. Una de les serventes jau als seus peus i l’altra li està col·locant la diadema. Important aquest detall. La corona dels faraons sempre tenia gravada una cobra aixecada, el Uraeus d’or, símbol de la reialesa, del sol, protegia del mal i emanava flames. Es situa en el mateix lloc que els hindús localitzen el tercer ull, el de la clarividència, allà on la serp kundalini arribarà ascendint des dels xacres inferiors. La serp, animal dotat de magnetisme en totes les cultures.

Si Cleòpatra era guapa o no, tenia el nas gran o petit, va tenir un o mil amants, és insignificant. Va ser una governant digna de passar a la posteritat. Per als romans era una egípcia, per als egipcis era una grega. Dona i estrangera, ho tenia difícil. La llàstima és que això encara no ha canviat. I com a mostra, Trump. Ha desbancat la dona (Hillary) i l’estranger (Obama). Ara veurem el que ens espera. Perquè ens afectarà a tots. I els americans no són com els romans, ja ens agradaria. Aqüeductes, o murs?