Codis d'Honor / Códigos de honor (Lucrècia)

El Jurament de Brutus després de la mort de Lucrècia, H.Pinta

En aquest mes de març ple d'actes al voltant de la dona (la treballadora, la invisible, la que té un sostre de vidre...) voldria parlar d'un heroi-dona de l'antiguitat. Perquè, quants heroi-home clàssics coneixem? Molts. Aquil·les (amb cara de Brad Pitt?), Ulisses (Kirk Douglas?), Hèrcules, Teseu, Perseu... Però quantes heroïnes coneixem? Poques.

 Ells forgen la seva llegenda amb grans gestes fora de casa –a la guerra de Troia, enfrontant-se al gegant d'un ull, matant un lleó, eliminant el minotaure, tallant el cap de la medusa–, elles no, elles són el contrapunt d'aquest model. La seva heroïcitat està precisament en la resistència i dins la llar, com Penèlope, teixint i desteixint, i evitant els pretendents.

 Però malgrat aquesta aparent passivitat, també juguen un paper important, i posaria d'exemple Lucrècia, perquè el seu sacrifici personal va servir a tot el col·lectiu. I casos així en trobaríem pocs avui dia (de cap gènere).

  La patrícia romana Lucrècia va ser violada dins casa seva pel fill del rei (Sext Tarquini). Havia entrat per la porta tractat com un convidat, amb tots els honors, perquè una matrona romana havia d'atendre correctament els seus hostes. Amb nocturnitat i traïdoria ell va escolar-se al seu llit i la va forçar, espasa en mà. Un cop consumat l'abús, confessar els fets no era suficient. S'havia embrutat el seu nom i el de tot el llinatge. Lucrècia va explicar la història a la família i a continuació es va matar clavant-se un ganivet. El seu suïcidi per honor havia de ser útil i servir d'exemple. I la seva mort va desencadenar, simbòlicament, la fi de la monarquia –d'una casa reial indigna– i la proclamació de la República.

 En tractar-se d'un episodi tan complex, els artistes han congelat diferents seqüències: l'assalt del príncep, el gest de clavar-se el punyal, la ferida del pit, el retrat coral dels parents escoltant els fets o el jurament públic d'instaurar la República. Qualsevol de les escenes té un intens dramatisme. Podríem esmentar grans noms del Renaixement i del Barroc, des de Boticcelli a Ticià, passant per Rembrandt, que van voler interpretar les desventures de Lucrècia. Als segles XVIII i XIX continuen Gericault, David, Hamilton i l'espanyol Eduardo Rosales. En escultura trobem també magnífiques representacions. En el cas català, al gran Damià Campeny, amb una sublim figura sedent moribunda, gran fita del neoclassicisme a casa nostra.

 A la imatge podeu veure una obra del francès Henri Pinta, amb la qual va guanyar el Prix du Rome del 1884, que li va permetre anar pensionat a la capital italiana. L'heroïna vestida íntegrament de blanc, color de la puresa, tacada per la sang, amb el cos defallit, i Brutus, la figura dempeus, amb un plec de la toga al cap, que ens indica que ens trobem en un moment molt transcendent, atès que els homes se'l cobrien únicament en ocasions de gran solemnitat.

 Lucrècia es mata i la història avança; des d'aquest punt de vista, em sembla de candent actualitat. Si tots els corruptes declarats que ocupen càrrecs de suposada representació pública tinguessin un mínim codi d'honor, oferirien el seu cap en sacrifici. I si els ciutadans compartíssim el mateix codi, exigiríem mecanismes perquè rodessin, sense contemplacions.

Mireia Rosich

Secció: Des del Laberint

Suplement Cultura

Diari El Punt Avui

20 de març de 2016

Códigos de honor

En este mes de marzo lleno de actos alrededor de la mujer (la trabajadora, la invisible, la que topa con un techo de cristal...) querría hablar de un héroe-mujer de la antigüedad. Porque, cuántos héroe-hombre clásicos conocemos? Muchos. Aquiles (con cara de Brad Pitt?), Ulises (Kirk Douglas?), Hércules, Teseo, Perseu... Pero cuántas heroínas conocemos? Pocas.

 Ellos forjan su leyenda con grandes gestas fuera de casa –en la guerra de Troya, enfrentándose al gigante de un ojo, matando un león, eliminando el minotauro, cortando la cabeza de la medusa–, ellas no, ellas son el contrapunto a ese modelo. Su heroicidad está precisamente en la resistencia y dentro del hogar, como Penélope, tejiendo y detejiendo, y evitando a los pretendientes.

 Pero a pesar de esta aparente pasividad, también juegan un papel importante, y pondría de ejemplo a Lucrecia, porque su sacrificio personal sirvió al colectivo. Y casos así  encontraríamos pocos hoy en día (de ningún género).

  La patricia romana Lucrecia fue violada dentro de su casa por el hijo del rey (Sexto Tarquinio). Había entrado por la puerta tratado como un invitado, con todos los honores, porque una matrona romana tenía que atender correctamente a sus huéspedes. Con nocturnidad y alevosía él colar-se a su cama y la forzó, espada en mano. Un golpe consumado el abuso, confesar los hechos no era suficiente. Se había ensuciado su nombre y el de todo el linaje. Lucrècia explicó la historia a la familia y a continuación se mató clavándose un cuchillo. Su suicidio por honor tenía que ser útil y servir de ejemplo. Y su muerte desencadenó, simbólicamente, el fin de la monarquía –de una casa real indigna– y la proclamación de la República.

 Al tratarse de un episodio tan complejo, los artistas han congelado diferentes secuencias: el asalto del príncipe, el gesto de clavarse el puñal, la herida del pecho, el retrato coral de los parientes escuchando los hechos o el juramento público de instaurar la República. Cualquiera de las escenas tiene un intenso dramatismo. Podríamos mencionar grandes nombres del Renacimiento y del Barroco, desde Boticcelli a Ticià, pasando por Rembrandt, que quisieron interpretar las desventures de Lucrècia. En los siglos XVIII y XIX continúan Gericault, David, Hamilton y el español Eduardo Rosales. En escultura encontramos también magníficas representaciones. En el caso catalán, al grande Damià Campeny, con una sublime figura sedent moribunda, gran hito del neoclasicismo a casa nuestra.

 A la imagen podéis ver una obra del francés Henri Pinta, con la cual ganó el Prix lleva Rome del 1884, que le permitió ir pensionat a la capital italiana. La heroína vestida íntegramente de blanco, color de la pureza, manchada por la sangre, con el cuerpo desfallecido, y Brutus, la figura de pie, con un pliegue de la toga a la cabeza, que nos indica que nos encontramos en un momento muy trascendente, dado que los hombres se lo cubrían únicamente en ocasiones de gran solemnidad.

 Lucrècia se mata y la historia avanza; desde este punto de vista, me parece de candente actualidad. Si todos los corruptos declarados que ocupan cargos de supuesta representación pública tuvieran un mínimo código de honor, ofrecerían su cabeza en sacrificio. Y si los ciudadanos compartiéramos el mismo código, exigiríamos mecanismos porque rodaran, sin contemplaciones.