9.18.2013

Majories Silencioses

Com ha confessat l'Évole en aquest article que ha triomfat, jo també vaig ser de la majoria silenciosa. El dia 11 estava a 39 de febre (una febre que recordaré tota la vida?). I tampoc m'agrada que s'apropiïn del meu silenci. A través de les pantalles vaig veure una mobilització ciutadana pacífica difícil de comparar. Més d'un milió i mig de persones organitzades a través de tot el territori em sembla digne, com a mínim de molt respecte, si no d'elogis. Aquell mateix dia, qui es volia manifestar a favor del NO tenia dos paraigües al carrer on aixoplugar-se, el del PP i el de Ciutadans, això sí, paraigües polítics. No s'hi veia massa concurrència. Un tercer fenomen era el "d'encerclem la caixa" (no l'hauríem d'encerclar cada dia?). Aquí hi havia altres matisos, importants. I després la majoria silenciosa, que existe i que no sabrem què vol fins que votem. Pensar que tot això és obra del Mas, és quedar-se molt curt. Ja li agradaria al senyor Mas tenir aquest poder, però mira com li van anar les eleccions. Pensar que els catalans tenim el cervell menjat per Tv3 és tractar-nos d'idiotes, no haver entès res ni conèixer la nostra realitat. Volem canvis, i ja no veiem altra via. La Cristina Fallarás deia: "Frente a un ascenso salvaje de empobrecimiento de la población española, la única respuesta en el territorio ha sido esta, la catalana. Puede que no guste, pero al menos late". A Madrid també s'han manifestat al Congrés, i als hospitals (no hauríem d'encerclar el Clínic?), cosa que admiro i aplaudeixo. Ahir els docents a Balears. Ara m'agradaria una via de Cabo de Gata hasta Finisterre per la matxacada de les pensions. El camí serà dur, però no té retorn. I Catalunya ha de votar.
Avui silencis de Hopper

1 comentari:

Carla ha dit...

Nena, m'encanta el que dius. Tota la raó. Sí, senyora.